Anar al contingut

Lent gravitatòria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Lent gravitatoria»)
Lent gravitatòria
Esquema de trayectòries de llum en una lent gravitatòria. Les images d'objectes distants adquirixen forma d'arcs rodejant l'objecte massiu intermig.
Efectes de lents gravitatòries observats en una image del telescopi espacial Hubble. La lent està formada pel clúster de galàxies Abell 1689. Ampliada mostra images esteses en arcs de galàxies distants.
Simulació de l'efecte de lent gravitatori (forat negre), en passar per davant d'una galàxia de fondo.
És la formació coneguda com la Creu d'Einstein, quatre images del mateix cuásar lluntà apareixen al voltant d'una galàxia en primer pla per les lents gravitatòries fortes.

En astrofísica una lent gravitatòria —també denominada lent gravitacional per calc de la forma anglesa— es forma quan un fes de llum procedent d'objectes distants i lluents es curva al voltant d'un objecte massiu (com una galàxia) situat entre l'objecte emissor i el receptor.[1]

Les lents gravitatòries varen ser predites per la teoria de la relativitat general d'Einstein. En l'any 1919 es va poder provar l'exactitut de la predicció. Durant un eclipse solar l'astrònom Arthur Eddington va observar cóm es curvava la trayectòria de la llum provinent d'estreles distants en passar prop del Sol, produint-se un desplaçament aparent de les seues posicions. Els fenomens de lents gravitatòries poden utilisar-se per a detectar la presència d'objectes massius invisibles, tals com forats negres, la matèria obscura i inclús planetes extrasolars.

Hi ha tres classes de fenomens de lent gravitatòria:

  1. Fort: distorsió fàcilment visibles tals com a formació d'anells d'Einstein, arcs i múltiples images.
  2. Dèbils: distorsió dèbil dels objectes de fondo que pot ser detectada únicament analisant un gran número dels objectes de fondo.
  3. Microlente: sense distorsió aparent en la forma pero en variacions dèbils de l'intensitat de llum dels objectes de fondo.

Una lent gravitatòria actua en tot tipo de radiació electromagnètica i no únicament en llum visible. De fet, este tipo de lents carixen d'aberració cromàtica, és dir, el seu efecte no depén de la llongitut d'ona de la llum sobre la que actuen, sino que és igual per a tots els rancs de l'espectre electromagnètic, siga este òptic, infrarroig, ultravioleta o qualsevol un atre. Açò permet poder analisar els objectes amplificats per la lent per mig de les tècniques habituals de fotometria o espectroscòpia astronòmiques. Efectes de lents gravitacionals han segut proposts sobre la radiació de fondo de microones i sobre algunes observacions de radi i rajos x.


En modelar la llum com a corpúsculs que viagen a la velocitat de la llum, la física newtoniana també prediu el doblat de la llum, pero solament en la mitat de lo que prediu la teoria de relativitat general.[2][3][4][5]

Principi

Dos llínees geodèsiques, en roig, sobre una superfície curva, eixes geodèsiques coincidixen en les trayectòries de dos partícules en el camp gravitatori esfèric d'una massa central d'acort en la teoria general de la relativitat.

Un astre massiu, com un forat negre o una galàxia, deforma l'espai-temps, segons les lleis de la relativitat general. La llum, que sempre seguix el camí més curt, seguix llínees geodèsiques en l'espai-temps que ya no són llínees rectes i, per tant, és desviada pel camp gravitatori.

A diferència de les lents òptiques, la desviació dels rajos lluminosos és màxima en el punt més propenc al centre de la lent gravitatòria i mínima en el punt més alluntat de dit centre. (Si l'observador està molt llunt, l'efecte serà despreciable i la font de fondo es vorà casi en normalitat). Per tant, una lent gravitatòria no té un únic punt focal, sino una "llínea focal".

Aixina, per eixemple, si una galàxia propenca i un cuásar lluntà es troben en la mateixa llínea de visió, és dir, exactament en la mateixa direcció del cel sobre l'observador, la llum del cuásar es desviarà fortament en passar prop de la galàxia. Els rajos de llum que passen llaugerament per damunt de la galàxia es desvien cap a avall i donen lloc a una image del cuásar desplaçada cap a dalt. Per un atre costat, els rajos de llum que passen per baix de la galàxia es desvien cap a dalt i donen lloc a una image del cuásar desplaçada cap a avall. D'esta manera, la galàxia propenca, en pertorbar la propagació de la llum del cuásar, dona lloc a vàries images del cuásar.

El número total d'images ve determinat per la forma de la galàxia i la precisió de l'alliniació. A voltes, quan l'alliniació entre els dos objectes és perfecta, l'image de l'objecte lluntà pot modificar-se fins al punt d'adoptar la forma d'un anell lluminós que rodeja l'image de l'objecte propenc.

En observar certes galàxies o cuásares, a voltes s'observen curiosos efectes òptics: la seua image es duplica, triplica o inclús quintuplica a una distància d'alguns segons d'arc, o adopta la forma d'arcs curvats al voltant d'un eix central. Estes images múltiples estan en perfecta correlació en tots els punts. Ademés de multiplicar les images del cuásar, la galàxia també concentrarà la llum del cuásar i, per tant, produirà images molt més lluentes. Es tracta d'un efecte benvingut quan s'observen cossos molt dèbils.

Aplicacions astronòmiques

Les lents gravitacionals poden utilisar-se com en un telescopi per a observar la llum procedent d'objectes molt lluntans. Investigadors nortamericans varen ser capaços de detectar la galàxia més lluntana coneguda gràcies a l'efecte de lent gravitacional eixercit per l'agrupació de galàxies Abell 2218. Estes observacions varen ser realisades en el telescopi espacial Hubble (15 de febrer de 2004). Tres planetes extrasolars han segut descoberts també en events de microlentes gravitacionals. Esta tècnica permetrà detectar la presència de planetes de massa terrestre al voltant d'estreles paregudes al Sol si estos són comuns.

Ademés es poden usar en sentit completament invers: a partir de la deformació de les fonts de fondo es pot deduir la distribució de massa de l'objecte que fa de lent. Açò és especialment útil en el cas de cúmuls de galàxies, com el ya mencionat Abell 2218 o molts uns atres. Esta tècnica té la ventaja de que és capaç de rastrejar també la matèria obscura del cúmul.

Referències

  1. ↑ «LENTE GRAVITATORIA». Societat espanyola d'astronomia.
  2. ↑ (1985) A First Course in General Relativity, illustrated, herdruk edició, Cambridge University Press, p. 295. ISBN 978-0-521-27703-7.
  3. ↑ (2006) Relativity: Special, General, and Cosmological, 2nd edició, OUP Oxford, p. 21. ISBN 978-0-19-152433-2. Extract of page 21
  4. ↑ (1992) General Relativity And Relativistic Astrophysics - Proceedings Of The 4th Canadian Conference, World Scientific, p. 100. ISBN 978-981-4554-87-9. Extract of page 100
  5. ↑ (2008) The Evolving Universe and the Origin of Life: The Search for Our Cosmic Roots, illustrated edició, Springer Science & Business Media, p. 165. ISBN 978-0-387-09534-9. Extract of page 165

Bibliografia

Vore també