Lealista negre
Un lealista negre era aquell habitant de l'Amèrica britànica d'ascendència africana que es va unir a les forces colonials britàniques durant la Guerra d'Independència.[1] Molts eren esclaus en poder dels patriotes rebels, i es varen unir als britànics a canvi de promeses de llibertat per part de la Corona.
Uns 3 000 negres lleals varen ser evacuats de Nova York a Nova Escòcia; s'enumeren de forma individual en el Llibre dels negres ya que els britànics els varen donar certificats de llibertat i varen organisar el transport. L'original d'el “Llibre dels negres” i una transcripció autenticada estan ara en llínea.[2] Alguns dels Lealistas de l'Imperi Unit que varen emigrar a Nova Escòcia es varen dur els esclaus afroamericanos en ells, un total d'unes 2 500 persones. Un historiador argumentava que els esclaus no eren considerats com a lleals, ya que no tenien una atra opció en els seus destins.[3]
Mils d'esclaus varen escapar de les plantacions en el Surest d'Estats Units a les fronteres britàniques, sobretot despuix de la seua ocupació de Charleston, Carolina del Sur. Quan els britànics varen evacuar, es varen dur a molts ex esclaus en ells. Alguns negres lleals varen ser evacuats a Londres a on més vesprada s'inclourien en la població dels negres pobres. En l'ajuda del govern, 4 000 negres varen ser transportats des de Londres per al reasentamiento de la colónia de Sierra Leona en 1787. Cinc anys més vesprada, atres 1 192 Lealistas negres de Nova Escòcia varen optar per migrar a Sierra Leona, ya que estaven cansats de la discriminació i el clima en Canadà. Se'ls va conéixer en Sierra Leona com els Colon de Nova Escòcia i varen ser part de la creació d'una nova nació i, en última instància, del govern. Les persones criollas de Sierra Leona d'hui en dia (Krios) són els seus descendents. El líder nortamericà Thomas Jefferson es va referir als Lealistas negres com "els fugitius d'estos Estats". Encara que molts Lealistas negres varen guanyar la llibertat, molts d'ells no. Alguns lleals varen escapar als estats del nort dels EE. UU. i varen viure una vida en llibertat. Uns atres varen deixar els EE. UU. a bordo de barcos i es varen dirigir a Gran Bretanya. Els lleals que no varen poder escapar en els britànics varen ser venuts com a esclaus de nou i varen ser tractats en durea per tractar d'obtindre la llibertat en el primer lloc.
Antecedents
[editar | editar còdic]L'esclavitut en Anglaterra mai ha segut llegalment autorisada. La servitud, una forma de semi-servitut, era reconeguda llegalment, pero ya llarc obsoleta. En 1772, un esclau amenaçat de que eixiria d'Anglaterra i retornaria al Carib va desafiar l'autoritat del seu amo, en lo que es va conéixer com el Cas de Somersett. Lord Mansfield, President del Tribunal Suprem de Justícia, va dictaminar que l'esclavitut no estava llegitimada en virtut del dret comú, els propietaris d'esclaus no podien transportar esclaus fòra d'Anglaterra i Gals en contra de la seua voluntat. A molts observadors va dur a dir que l'esclavitut s'havia terminat en Anglaterra;
Els tribunals menors varen interpretar a sovint el fallo com la determinació de que l'estat de l'esclavitut no existia en Anglaterra i Gals, pero Mansfield hi havia hilado més fi. La decisió no es va aplicar a les Tretze Colónies i les colónies del Carib, a on les assamblees havien aprovat lleis per a institucionalisar l'esclavitut. Una série de casos d'emancipació d'esclaus residents en Anglaterra varen ser presentats als tribunals anglesos. Numerosos fugitius esperaven aplegar a Anglaterra, a on esperaven obtindre la llibertat. Els esclaus creïen que el rei Jorge III estava de la seua part i contra els seus amos, lo que va aumentar les tensions abans de la revolució americana; els amos d'esclaus colonials temien un tumult d'esclaus d'inspiració britànica. A principis de 1775 Lord Dunmore va escriure a Lord Dartmouth de la seua intenció de prendre ventaja de la situació.[4]
Proclamacions
[editar | editar còdic]Proclamació de Lord Dunmore
[editar | editar còdic]En novembre de 1775, Lord Dunmore va publicar una polèmica proclamació, més vesprada coneguda com Proclamació de Lord Dunmore. Front a la rebelió i a curt de les tropes, el governador real de Virginia va demanar a tots els hòmens aptes que li ajudaren en la defensa de la colónia, incloent els esclaus africans pertanyents als rebels. Es va comprometre a donar-els la llibertat als reclutes esclaus a canvi de servici en l'Eixèrcit Britànic.
Necessite cada persona capaç de dur armes, per a acodir a les normes de La seua Majestad, o seran considerats com a traïdors al seu Majestad i al Govern, i d'esta manera aplegar a ser responsable de la Pena d'infligir la Llei per dits delictes; tals com la pèrdua de la vida, el confisc de terres, etcétera, etc. I por la presente declare ademés a tots els criats escriturados, negres, o uns atres, (pertanyent als rebels,) lliures si són capaços i estan disposts a prendre les armes, si s'unixen a les tropes de La seua Majestad tan pronte com siga possible, per a fer complir a la major rapidea a esta Colónia a un adequat sentit del seu deure, al del seu Majestad i dignitat .--- Proclamació de Lord Dunmore 7 de novembre de 1775[5]
En un més, a uns 800 esclaus afroamericanos s'havien escapat a Norfolk, Virginia, per a allistar-se. És provable que molts més varen saber de la crida i s'hauria unit a no ser pel temor a represàlies.[6][7]
Indignats els propietaris d'esclaus de Virginia varen decretar que els esclaus fugitius serien eixecutats. També es varen embarcar en una campanya de difamació de les promeses de l'eixèrcit britànic, dient que els esclaus que escaparen als britànics serien venuts a les plantacions de canya de sucre en les Índies Occidentals. Aixina i tot, molts esclaus estaven disposts a arriscar les seues vides per una oportunitat de llibertat.[8]
La Proclamació de Lord Dunmore va ser la primera lliberació massiva dels esclaus en l'història d'Estats Units. La Declaració d'Independència de 1776 es referix oblicuamente a la Proclamació citant com un dels seus agravis, que el Rei Jorge III estava 'incitant a l'insurrecció domèstica entre nosatres'.[9]
Despuix de l'inici de la guerra, una série de generals britànics varen emetre proclames cridant als lleals a lliberar als seus esclaus per a que pogueren entrar en el desguarnecido eixèrcit britànic i reforçar els seus números. Entre els que varen fer eixes proclames es trobaven John Murray, IV comte de Dunmore, el governador de Virginia, i Sir Henry Clinton. El governador de Jamaica, John Dalling, va elaborar una proposta en 1779 per a l'allistament d'un regiment de mulatos i un regiment de Negre (persona)negres.[10]
Proclamació de Philipsburg
[editar | editar còdic]En l'arribada de 30 000 soldats hessianos, la necessitat de soldats negres va disminuir en gran mida. Sir William Howe va prohibir la formació de nous regiments negres i va dissoldre el seu propi, pero la lliberació d'esclaus encara tenia valor com una guerra econòmica contra els rebels. En 1779, Sir Henry Clinton, com a comandant en cap de les forces britàniques en Amèrica, va emetre la Proclamació de Philipsburg; va ampliar la Proclamació de Lord Dunmore i va prometre la llibertat a qualsevol esclau que escapara d'un rebel.
Els britànics a sovint tornaven als esclaus fugitius als seus amos Lleals i demanaven al propietari que s'abstinguera de castigar-els. En 1778, els rebels varen prometre la llibertat als esclaus escapats dels lleals. La majoria dels esclaus que varen escapar cap a un costat o l'atre va terminar sent venuda com a esclaus de nou.[11] No obstant, els britànics varen mantindre la seua promesa; quan varen evacuar les seues tropes de Nova York i Charleston, es varen dur mils d'esclaus lliberats en ells. Es varen establir els libertos en colónies en el Carib com Jamaica, i en Nova Escòcia en Canadà, aixina com també varen dur alguns a Londres. Durant l'interrupció de la guerra, decenes de mils d'esclaus varen escapar a la llibertat, especialment en colónies del sur. Alguns varen morir d'abdós malalties, la pigota, la principal causa de mort de les tropes i la guerra.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cassandra Pybus, Epic Journeys of Freedom: Runaway Slaves of the American Revolution and Their Global Quest for Liberty, (Beacon Press, Boston, 2006); Graham Russell Hodges, Susan Hawkes Cook, Alan Edward Brown (eds), The Black Loyalist Directory: African Americans in Exile After the American Revolution Plantilla:Subscription required
- ↑ The Book of Negroes [1] archivat en Wayback Machine., Black Loyalists.
- ↑ The Black Loyalist Myth in Atlantic Canada by Barry Cahill
- ↑ AmericanRevolution. org (ed.): «The Revolution's Black Soldiers». Consultat el 18 d'octubre de 2007.
- ↑ «Lord Dunmore's Proclamation». Digital History. Archivat des d'el original, el 22 d'abril de 2008. Consultat el 18 d'octubre de 2007.
- ↑ «Lord Dunmore's Proclamation». Black Loyalists: Our History, Our People. Canada's Digital Collection. Archivat des d'el original, el 16 de novembre de 2007. Consultat el 17 d'octubre de 2007.
- ↑ Jack Phillip Greene, Jack Richon Pole (2000). A Companion to the American Revolution, Blackwell Publishing, pp. 241. ISBN 0-631-21058-X.
- ↑ «Escape from Slavery». Black Loyalists: Our History, Our People. Canada's Digital Collection. Archivat des d'el original, el 17 de novembre de 2007. Consultat el 17 d'octubre de 2007.
- ↑ «».
- ↑ «[John Dalling Black Loyalists Proposed Corps]». Loyalist Institute. Consultat el 18 d'octubre de 2007.
- ↑ «The Philipsburg Proclamation». Black Loyalists: Our History, Our People. Canada's Digital Collection. Archivat des d'el original, el 17 de novembre de 2007. Consultat el 17 d'octubre de 2007.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lealista negro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.