La carícia de l'Esfinge

La carícia de l'Esfinge

La carícia de l'Esfinge, La carícia o també L'Esfinge, és la pintura més coneguda del pintor belga Fernand Khnopff, realisada en 1896 i conservada en els Museus Reals de Belles arts de Bèlgica en Brusseles.

Descripció

Gustave Moreau, Edipo i l'Esfinge (1864); oli sobre llenç, 206×105 cm, Museu Metropolità d'Art, Nova York.

El tema és una reinterpretación de Edipo i l'Esfinge, l'obra que va fer famós a Gustave Moreau. En el repertori figuratiu simboliste, l'Esfinge eixercita un paper fonamental. El seu rostre és femení, pero el seu cos és leonino: de la mateixa manera que la seua fisonomia, la seua psique també respon a una ambigüitat fonamental, sent al mateix temps ingeniosa i cruel, mítica i demoníaca, en una ambivalencia lacerante, completament anàloga a la que commou l'inconscient humà.

Esta profunda reflexió filosòfica està teñir d'una evident complacencia simbolista. Pintura hermètica, repleta de elipses comunicatives i simbolisme difícil d'interpretar, l'obra propon una improvable unió entre un jove de traces andróginos i una criatura en cap femení i cos de guepardo. Es tracta, òbviament, de l'aterradora Esfinge que, segons la mitologia, va dur el terror i la mort a Tebas. De fet, tenia la costum de devorar a els qui no podien resoldre el seu astut acertijo («¿Quin animal és eixe que en amanecer camina sobre quatre pates, per la vesprada sobre dos i de nit sobre tres?»). L'únic que ho va resoldre i va sometre a la béstia va ser el héroe grec Edipo: la ciutat de Tebas va quedar aixina finalment lliberada de la criatura, qui, desesperada, es va suïcidar tirant-se a l'abisme.

L'obra de Khnopff, de fet, reflectix a la perfecció el famós mit grec, en representar el moment posterior a la resolució de l'enigma per part de Edipo. No obstant, existix una llaugera discrepància. L'Esfinge, de fet, no s'ha llançat al precipici, com narra el mit, sino que ha decidit sometre's a l'héroe que la va domar i, de manera persuasiva i insinuante, acosta el seu rostre al de Edipo. La seua satisfacció és palpable: una de les seues pates inclús s'estén per a acariciar en carinyo la pancha indefensa de la que va deure ser una atra de les seues víctimes, miraculosament salvada de la mort. L'Esfinge, no obstant, està llunt de convertir-se en una esclava, i la seua coa alerta delata una excitació animal, casi incontrolable: les seues pates també estan llestes per a botar sobtadament i atacar al seu supòsit amat.

Ningú sabrà jamai el resultat d'esta pau armada. Inclús Edipo no sap qué fer: la seua mirada es dirigix a la distància, més allà de l'espectador, casi com en un somi. No obstant, en observar més de prop, s'aprecia que Edipo està en realitat atormentat per un oix desconcertante, com si presentir en massa claritat l'inminencia d'un terrible perill. Atributs reals com el ceptre són incapaços de mitigar els perills d'una feminitat tan ambigua i contradictòria. El paisage que sagella esta improvable unió, ademés, reflectix casi subliminalment la profunda ansietat que impregna la pintura. Darrere de Edipo i l'Esfinge, de fet, s'empina un pedestal de marbre en inscripcions cabalísticas incomprensibles. Encara més arrere, s'estén un desert d'arena roja: la frontera entre este món i el més allà està marcada per dos esveltes columnes blaves de marbre, mentres que els dos cipresos despuix del jove casi semblen voler indicar el fi de la vida.

A continuació es mostra l'anàlisis de Luigi Ceccarelli:

Llavors el duel entre la dòna animal i el home racional ya s'ha consumat. Edipo ha guanyat a on uns atres han caigut víctimes del devorador de hòmens. Derrotada, la poderosa Esfinge es convertix en la seua esclava, permet que les seues debilitats afloren i ell pert interés en ella, per molt que antany la temera ... ¡L'eterna regla de l'amor! L'agressió masculina en el seu rostre no es desvanix en efusions. El seu hàbit de mando l'incomoda en la seua feminitat, que ha reprimit, mortificat durant massa temps. Ell, el home, escudriña el món en ulls vigilants: no el hauria desijat si no haguera tingut que conquistar-la. Ara no vol amar-la, no es fia ... Tem que la dòna redescubra la seua verdadera naturalea salvage en qualsevol moment. [... El] por és el secret d'esta unió improvable, d'esta pau armada disfrassada de lluna de mel, perque a la seua entorn és el desert, a on un pot perdre-se per a sempre [...]. Un escrit potser es convertixca en l'única explicació per a un misteri perillós, al que hòmens i dònes criden amor. Alguna cosa que no es pot evitar desijar, alguna cosa que no es pot evitar témer.

Influència

En el llibre Enchanting David Bowie' se senyala que la controvertida portada de l'àlbum Diamond Dogs de 1974 del cantant i obra de Guy Peellaert posseïx sorprenents similituts en la pintura de Knopff.