Anar al contingut

La Font de la Gràcia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
La Font de la Gràcia

La Font de la Gràcia, també coneguda com La Font de la Vida i en el XIX com El triumfo de l'Iglésia sobre la Sinagoga,[1] és una pintura al oli sobre taula de roure del taller de Jan van Eyck.[2][3]

Obra que, pel seu estil, ha d'adscriure's als mal cridats primitius flamencs, tant l'autoria com la data d'eixecució han segut molt debatudes. La primera menció a la taula es troba en el llibre becerro del monasteri del Parral de Segòvia, en una anotació sense data en la que s'arreplega la seua entrega pel rei Enrique IV de Castella, donació que ha de fixar-se, per tant, entre 1447, data de fundació del cenobio, i 1474, any de la mort del rei. No torna a ser citada la pintura fins a la desamortisació dels bens eclesiàstics i la seua nacionalisació en 1836. En eixe any el pintor José Castelaro la desencastró del mur de la sacristia en que es trobava i pel seu dictamen va ser traslladada en 1838 a la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, d'a on va passar en 1845 al Museu de la Trinitat i en 1874, en unificar-se abdós museus, al Museu del Prat, a on es conserva.[4][5]

El soport està format per cinc taules unides a aresta viva en format rectangular, al que posteriorment es va afegir una estreta extensió de 52 cm d'alt arrematada en mig punt per a pintar en ella el pináculo. L'estudi dendrocronológico de la fusta indica que l'anell més recent és de 1403, per lo que va poder ser utilisada a partir de 1411. Els materials amprats són els propis de la pintura flamenca, en una preparació a pur de blanc de creta, en lloc de l'algeps usat en Espanya. Els pigments amprats són de gran calitat, lo que ha permés que la pintura aplegue en excelent estat de conservació, en solament algun craquelado en el cel. Destaca l'ocupació d'una base d'azurita i albayalde seguida d'una atra d'acabament en blau ultramar i laca en pols de vidre mòlt per a les veladuras roges.[6][7]

Els anàlisis tècnics desvelen la presència d'un dibuix previ aplicat a pinzell i molt elaborat, sobre el que es varen fer numeroses modificacions en la fase d'aplicació del color, lo que prova que l'obra no és còpia d'una atra anterior.[6]

Senya significativa és que molts d'aquells detalls del dibuix subjacent que varen quedar sense traslladar a la fase pictòrica eren en molts aspectes més permenorisats que l'image final. S'aprecia, per eixemple, en la simplificació de les filacterias i inscripcions: tant els àngels de la torre esquerra com les tres figures del registre superior portaven filacterias en inscripcions que no varen aplegar a pintar-se, i el roll del personage que apareix agenollat despuix del sum sacerdot duya falses lletres hebrees per abdós cares. Plecs i ombres eren també en molts casos més detallats en el dibuix previ; i en el disseny arquitectònic, el tapís despuix de la figura de Deu tenia una forma curva en la que es creava despuix de la seua image una apariència perspectiva més real.[6]


La pintura és una ilustració de l'últim capítul del Apocalipsis —«Despuix em va mostrar un riu net d'aigua de vida, resplandeciente com a cristal, que eixia del tro de Deu i del Corder», Apocalipsis 22, 1— i presenta en un punt de vista medieval la centralidad de l'Eucaristía per a l'Iglésia catòlica, pero recorrent, segons l'interpretació més generalisada, al antijudaísmo, comú en Europa en la Baixa Edat Mija,[8] encara que no falten les interpretacions que posen en relació l'encàrrec i el «orige intelectual» de la pintura en l'ambient judeoconverso de Castella i, en concret, en les figures d'Alonso de Cartagena o del seu pare, el rabino de Burgos Salomón Halevi, després bisbe de Cartagena en el nom de Pablo de Santa María.[9][10]

D'ella es coneixen ademés dos còpies tardanes, una anònima en la catedral de Segòvia, de 1560, i la segona, de cap a 1592, firmada per Cristóbal de Velasco, en l'Allen Memorial Art Museum d'Oberlin (Ohio).[4]

Erro al crear miniatura:
Cromolitografía de Ramón Soldevila. Ilustració de l'artícul de Pedro de Madrazo, «El triumfo de l'Iglésia sobre la Sinagoga. Quadro en taula del sigle XV atribuït a Jan Van Eyck (Museu del Prat)», Museu Espanyol d'Antiguetats, t. IV, Madrit, 1875.

Història

[editar | editar còdic]

En el llibre becerro del monasteri jerónimo del Parral en Segòvia, lloc al que va ser donada pel rei Enrique IV de Castella, el seu fundador, es llig:

otrossí va donar el dit senyor Rei un retaule ric de pinsel de Flandes que té la ystoria de la dedicació de l'iglésia.[11]

L'anotació en el llibre becerro, descoberta per Pedro de Madrazo en 1875, va permetre desfer la confusió que s'havia produït en la còpia, ara en Oberlin, mencionada per Antonio Ponz en la seua Viage d'Espanya en la catedral de Palència,[12] pero deixa sense donar resposta al moment de la seua arribada a Espanya i al problema de l'orige de l'encàrrec al taller flamenc, que s'ha atribuït al mateix Enrique IV i en destí a la seua fundació monástica, o al seu pare, Juan II, i en relació en el viage en missió diplomàtica de Jan van Eyck a la península ibèrica. Una atra possibilitat és que en l'encàrrec intervinguera el bisbe de Burgos, el judeoconverso Alonso de Cartagena, l'interés del qual per la pintura flamenca s'acredita per la presència en la seua oratorio privat d'una «verónica de Flandes», i que Enrique IV donase al monasteri del Parral —al mateix temps que la taula de la Font de la Gràcia— una chicoteta «verónica de Flandes molt devota», tal volta la mateixa que havia pertanygut al bisbe de Burgos i que poguera ser la Vora effigies de Crist ara en la Gemäldegalerie de Berlín, còpia d'un original perdut de Jan van Eyck.[13]

El primer en ocupar-se de La Font de la Gràcia despuix del seu ingrés en el Museu de la Trinitat va ser Johann David Passavant en 1853, en un artícul dedicat a la pintura flamenca en Espanya, en el que atribuïa l'obra a Hubert van Eyck.[14]


El seu èxit va ser immediat i quan en 1857 Joseph Archer Crowe i Giovanni Battista Cavalcaselle varen publicar en Londres The early Flemish Painters: notices of their lives and works,[15] un dels primers manuals dedicats a la pintura flamenca, l'image elegida per a la portada va ser un gravat de la Font de la Gràcia obert per James David Cooper, i en la pàgina de títul es varen incloure els suposts retrats de Hubert i Jan van Eyck tal com apareixien, segons es creïa, en la taula del Prat, puix la tenien per «la més noble de les pintures de Jan van Eyck».[14] Dos anys despuix J. Laurent va prendre la primera fotografia que es feya d'ella i, provablement, la primera fotografia presa d'un quadro que es feya en Espanya, utilisada en 1860 per a un segon gravat obert per Herman Walde en destí a una publicació alemana.[16] Ya en 1875, poc despuix del seu ingrés en el Museu del Prat, Pedro de Madrazo va publicar el seu detingut estudie de l'obra precedit d'una cromolitografía de bon tamany de Ramón Soldevila i Trepat, oferint d'esta manera la primera image en color de la taula.[17] Per a Madrazo es tractava de la gran obra de Jan van Eyck en Espanya, pero no ignorava el debat sobre la seua autoria que para llavors ya estava obert i aportava alguna senya documental de capital importància per al seu estudi.[18]

Data d'eixecució

[editar | editar còdic]

És objecte de debat. Alguns autors el han datat en la década dels anys 1430 en funció de quí consideren ser el seu autor i basant-se en criteris iconográficos, ya que identifiquen a varis dels personages representats en els líders de la política i de l'iglésia d'aquells anys, a el hora que advertixen similituts en el Políptico del corder místic, que va ser terminat en 1432.

Per una atra part, s'ha identificat el collar d'un dels personages de la part inferior de l'obra com a pertanyent a l'orde del Knostigen Estoc o del Bastó nudoso. Eixa orde va ser substituïda en 1430 per la del Toisón d'Or, lo que constituiria un argument a favor de la datació primerenca.[19]

L'opinió majoritària, al contrari, retarda l'eixecució a la década de 1440, despuix de la mort de Jan van Eyck (1441) i sugerix que l'autor de l'obra va deure ser algun seguidor que podria haver passat algun temps en el taller del mestre encara que format en el Baix Rin com indicarien varis dels seus models figuratius.[20][21]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Madrazo, Pedro de, «El triumfo de l'Iglésia sobre la Sinagoga, quadro en taula del sigle XV atribuït a Jan van Eyck», Museu Espanyol d'Antiguetats, t. IV, Madrit, 1875, pp. 1-40.
  2. ↑ Molina (2023), pp. 58-59.
  3. ↑ Pérez Preciós (2024), pp. 136-147.
  4. ↑ 4,0 4,1 Pérez Preciós (2024), p. 136.
  5. ↑ «La Font de la Gràcia». Colecció. Museu del Prat. Consultat el 16 de novembre de 2024.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Pérez Preciós (2024), p. 138.
  7. ↑ Pérez Preciós (2018), pp. 57-59. Informe de la la restauració firmat per María Antonia López de Asiaín Zabia.
  8. ↑ Fransen (2012), pp. 39-58.
  9. ↑ Pereda, Felipe, «"Els ulls del carpintero". Teoria de la visió i image de la conversió en la La Fuente de la Gracia de Arragel i , también conocida como », en Molina (2023), pp. 51-69.
  10. ↑ Pérez Preciós (2024), p. 146.
  11. ↑ Pérez Preciós (2024), p. 136.
  12. ↑ Fransen (2012), pp. 42, 43, 45, 50.
  13. ↑ Pérez Preciós (2024), p. 147, nota 55.
  14. ↑ 14,0 14,1 Pérez Preciós (2018), p. 7.
  15. ↑ Crowe i Cavalcaselle, The early Flemish Painters: notices of their lives and works, Londres, 1857. Biblioteca Digital del Museu del Prat.
  16. ↑ Pérez Preciós (2018), p. 8.
  17. ↑ Madrazo (1875).
  18. ↑ Pérez Preciós (2018), p. 9. Ya en el Catàlec provisional, historial i raonat del Museu Nacional de Pintures (Madrit, 1865) Gregorio Creuada Villaamil, en el títul de El triumfo de l'Iglésia i identificant-la correctament com a procedent del Parral, la catalogava com a obra de Jan van Eyck per «el respecte gran que mereixen els sabio estrangers que han classificat esta taula, sense conéixer d'ella més que dibuixos, com a original dels germans van Eyck», pero en la seua opinió havia segut pintada per dos mans diferents, sense dubte fòra d'Espanya, sent cert que «aun cuando no s'atribuïxca als Van Eyck, és sí de la seua Escola i d'un mèrit grandíssim».Creuada Villaamil (1865), pp. 223-229.
  19. ↑ Joaquín Yarza, Jan van Eyck. L'art i els seus creadors p. 126; Museu del Prat: catàlec de les pintures, 1996, p. 110.
  20. ↑ Fransen (2012), pp. 51-52.
  21. ↑ Jones (2014), pp. 157-158.

Vore també

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Anals de Història de l'Art.22 (número especial)
39-58.doi:10.5209/rev_ANHA.2012.39080.
  • Bolletí del Museu del Prat.XXXII(50)
149-161.
  • Bolletí del Museu del Prat.35(53)
32-43.
  • Museu Espanyol d'Antiguetats.IV
1-40.
  • (2023) L'espill perdut. Judeus i converso en l'Espanya medieval, Madrit: Museu del Prat i Museu Nacional d'Art de Catalunya. ISBN 978-8484806011.
  • (1980) Estudis sobre iconología, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-2012-2.
  • (2010) Els primitifs flamands, Hazan.
  • (2016) El viage de Jan van Eyck de Flandes a Granada (1428-1429), Madrit: Edicions de l'Ergástula. ISBN 978-84-16242-20-7.
  • Bolletí del Museu del Prat.35(53)
16-31.
  • (2018) La Font de la Gràcia. Una taula de l'entorn de Jan van Eyck, Madrit: Museu del Prat. ISBN 978-84-8480-513-7.
  • (2024) Pintura flamenca del sigle XV en el Museu Nacional del Prat. Catàlec raonat, Madrit: Museu Nacional del Prat. ISBN 978-84-84806134.
  • Yarza, Joaquín. Jan van Eyck. L'art i els seus creadors, Madrit: Història 16, 1993.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=La_Font_de_la_Gràcia&oldid=902543»