La Cuevarruz
La Cuevarruz és un chicotet llogaret caracterisat per tindre una part del seu núcleu urbà pertany al terme municipal d'Alpuente, i una atra part al terme municipal de La Yesa.[1]
Geografia
Ubicació
La Cuevarruz es troba en la partix nort del municipi d'Alpuente i en l'oest del de la Yesa. La carretera CV-357 l'unix a la carretera CV-350 de la Yesa a Arcs de les Salines.[2]
Història
En el seu entorn pròxim s'ha documentat cultura material d'adscripció ibèrica, andalusí, baixmigeval i moderna, encara que del núcleu urbà actual no tenim constància arqueològica de la seua existència fins a finals del s. XVI, moment en que es construïxen algunes de les vivendes hui conservades. Està format per l'unió de tres barris; el que es troba més al nort (Cases de Dalt) es troba deshabitat mentres que el central i elocalisat al surest es troben habitats. Pertanyent a la Baylía d'Alpuente, en 1582 La Yesa obté per mercé de Felipe II, la categoria jurisdiccional d'Universitat (superior a llogaret) i se segrega definitivament de la Baylía (baix pagament de 3.000 lliures) obtenint la categoria de vila real el 21 de novembre de 1587. Del repartiment de territori realisat en estes dates ha deixat la divisió del núcleu de la Cuevarruz, quedant algunes de les seues vivendes dividides entre abdós municipis. Un dels llocs dellímit de térmens municipals més conflictius i orige de numerosos pleits és l'us i fruïment del barranc Sancho. En 1800 es va donar un important pleit entre abdós municipis per la prohibició de l'entrada a dit barranc des de la Yesa als veïns d'Alpuente i als seus ganados. Es va arrestar allí a un veí de la Cuevarruz i a tres de la Canaleja, eixint Alpuente en defensa dels seus veïns, a lo que va seguir un llarc pleit. Finalment, es va fallar que elloc de Barranc Sancho és, segons les escritures de transacció portades a terme entre abdós pobles el 8 de maig de 1627 i el 7 d'abril de 1695, de mancomunidad en l'aprofitament de les llenya mortes i mont baix entre abdós municipis (ARV. Legajo 2-11. HERRERO, V. 1993). En 1729, segons pla de Dumenge Camelberg, constava de 25 cases. Els veïns hui parlen del Barri de la Yesa i del Barri d'Alpuente.[3]
Demografia
El Nomenclátor del Institut Nacional d'Estadística indica que la població de la Cuevarruz a data 1 de giner de 2024 era de 101 habitants, dels que 33 residien en la part corresponent al municipi de la Yesa, i els atres 68 en el d'Alpuente.[4]
Patrimoni (històric-artístic, natural, etc.)
La font-abrevadero, el trinquet i l'ermita formen tot un conjunt. Junt a la font s'alça el chicotet frontón de pilota. Adossat al frontón es troba l'ermita de Sant Josep, en dos buits de diferent tamany per a sengles campanes salvades de la guerra civil espanyola. L'aigua és abundant, pero no està potabilizada i va ser conduïda al barri central de l'iglésia.[1]
A l'entrada dellogaret es troba un antic molí de vent en ferro, de propietat privada i en desús en l'actualitat. És l'únic molí de vent que queda en peu en tot el municipi.[5]
Tradicions festives
Se celebren festes en honor a Sant Josep la fi de semana següent al Corpus.[1]
Es conserva la tradició dels quints. Aixina eren cridats els jóvens que en complir la majoria d'edat s'anaven a fer el servici militar. Encara que el servici militar ha desaparegut en Espanya, en La Cuevarruz, com en atres llocs, els quints han perdurat com una tradició festiva, per la que els jóvens en complir la majoria d'edat fan una espècie de festa. El nom “quints” prové de l'obligació de servici militar que Juan II de Castella (1406 - 1454) va impondre durant el seu regnat, segons la qual un de cada cinc varons devia servir en l'eixèrcit, disposició que Felipe V va reprendre en 1705. Pero el sentit de grup que caracterisa als quints és més profunt que el seu significat castrense; per això perviu des de molt abans de la cridada a files. Els autors versats en temes cèltics sostenen que als jóvens d'estes tribus se'ls exigia una prova de madurea per a ser acceptats com a adults per la comunitat. Durant uns dies devies sobreviure en el mont pels seus propis mijos. Al regrés i com a testimoni havien de dur com a testic branques d'arbres dels boscs lluntans. Els nous mossos, orgullosos, exhibien pels carrers el seu triunfante ram adornat en les viandas i els presents que els veïns els regalaven a modo de reconeiximent.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «alpuente. es/content/cuevarruz Cuevarruz | Alpuente» (en és). www. alpuente. es. Consultat el 2025-11-13.
- ↑ «Mapa de carreteres de la Comunitat Valenciana - 2 centre».Mapa de carreteres de la Comunitat Valenciana.Conselleria de Mija Ambient, Imfraestructures i Territori - Generalitat Valenciana.Consultat el 16-12-2025.
- ↑ Herrero Herrero (1993). , 2ª edició, Sogorb, pp. 59 i ss..
- ↑ «ine. es/nomen2/tabla. do Nomenclátor. Població per unitat poblacional» (en és). INE. Consultat el 2025-12-16.
- ↑ «edu. gva. es/patrimonio-cultural/ficha-inmueble. php? id=14414&lang=ca molí de Vent, Partida de Jamelloncillos». eduwp. edu. gva. és. Direcció general de Patrimoni Cultural. Consultat el 2025-12-16.
Bibliografia
- Institut Nacional d'Estadística (1984). Cens de la població d'Espanya de 1981. Nomenclátor. Província de Valéncia. Madrit: I. N. I. pp. 18-19. ISBN 8426011365.
- Rodrigo Alfonso, Carles. La Serranía: anàlisis geogràfic comarcal. Centre d'Estudis La Serranía, 2000
- Herrero Herrero, Valeriano i Herrero Navarro, Gonzalo. Alpuente i la Santíssima Verge de Consolació. Sogorb – 1969
- Badía Marín, Vicente. Ellibre de la Serranía. Valéncia: Edicions Valéncia Cultural, 1962.