Khinjaria

Khinjaria (del àrap خنجر "daga") és un gènero extint de mosasáurido plioplatecarpino de la Conca Ouled Abdoun del Cretácico Superior de Marroc. l'única espècie del gènero, K. acuta, és coneguda per restants parcials d'un cràneu i una vèrtebra. Dit gènero era provablement un superdepredador dins del seu entorn, presentant un gran tamany corporal, dents en forma de cuchilles i una morfologia inusual del cràneu li haurien permés atacar assuts grans.

Descobriment i denominació

L'espècimen holotip de Khinjaria, MHNM KHG.521, va ser descobert en sediment de la Conca de Oulad Abdoun (Baix Couche III, localitat de Sidi Chennane) en la província de Khouribga, Marroc. Dit espècimen consta d'un cràneu parcial (en un premaxilar parcial, abdós maxilarés, els prefrontales, el frontal i parietal, el postorbitofrontal dret, l'escamoso parcial dret i un dentario) i una vèrtebra procedent de la regió del tronc.

En 2024, Longrich et al. varen descriure estos restants com un nou gènero i espècie de mosasáurido plioplatecarpino: Khinjaria acuta. El nom genèric, "Khinjaria ", deriva de la paraula àrap per a les dagas tradicionals (janyar o khanjar). El nom específic, "acuta", significa "esmolat" en llatí. El nom binomial complet fa referència a la morfologia de les dents de Khinjaria.

Descripció

Archiu:Goronyosaurus nigeriensis abelov.jpg

Paleoilustracion del Goronyosaurus, una espècie relacionada.

La llongitut del cos de Khinjaria es va estimar en . Ademés de les seues dents en forma de claus, este tamany li hauria permés caçar grans preses. El maxilar tenia dèu o onze dents, en comparació a onze en l'estretament relacionat Goronyosaurus, dotze en Gavialimimus i onze o dotze en Selmasaurus johnsoni. Tant Goronysaurus com Khinjaria tenien dotze dents en la seua dentario, no obstant els de este últim eren proporcionalment grans, similars als de Selmasaurus johnsoni, en contrast en les dents menudes d'atres tàxons plioplatecarpinos com Gavialimimus. En general, el rostre és inusualment curt i el tamany de les òrbites és reduït. El maxilar i el dentario són robusts i profunts. El cràneu és molt acinético, lo que significa que els ossos individuals que ho componen no es movien entre sí. Açò hauria permés que les mandíbules anaren més poderoses.