Anar al contingut

Paleoarte

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Paleoarte
Archiu:Duria Antiquior.jpg
Duria Antiquior - Un Dorset més antic és el títul d'una aquarela pintada en 1830 pel geólogo Henry De la Beche, basant-se en fòssils trobats per Mary Anning; va ser la primera representació pictòrica d'una escena del passat remot basada en el registre fòssil.

Paleoarte és un terme informal falcat per Mark Hallett per a l'expressió artística que representa temes relacionats en la paleontologia, principalment la representació de criatures hui extintes, recreades en l'apariència que varen deure tindre en vida, i com varen poder comportar-se en els seus ecosistemes originals. En la finalitat de precisar este terme i distinguir-ho d'atres expressions de l'art i de la mera fantasia, s'ha definit paleoarte com qualsevol manifestació artística que intenta reconstruir o representar la vida prehistòrica seguint o respectant el coneiximent i les proves científiques en el moment de la creació de l'obra.[1]

Producció i representacions

[editar | editar còdic]

El treball dels paleoartistas no és mer resultat de la fantasia que procedixca de l'imaginació d'un artiste, sino que partix de les discussions i la cooperació entre els diversos experts en paleontologia.[2] Quan s'intenta la reconstrucció d'un organisme extint, l'artiste deu utilisar una mescla a parts iguals de sentit estètic i coneiximent científic.

Les representacions van canviant en el passar del temps, fent que es descarten constantment; no obstant, cada artiste té la seua pròpia forma de representar; per eixemple, mentres que alguns ilustradors solament busquen representar a estes criatures en un mateix entorn sense importar-los tant cóm és que estes varen conviure, servint solament per a donar una idea vaga de cóm és que es veen en eixe llavors, per un atre costat hi ha ilustradors centrats en el paleoarte que tenen un treball més complex, que és donar-los vida a les plantes i animals prehistòrics per a que aixina se senten vius i no siguen meres idees de cóm es veen.[3]

L'artiste James Gurney, conegut per la seua série lliterària de ficció Dinotopia, ha descrit esta interacció com una relació en la qual l'artiste es convertix en els ulls del científic, ya que les seues ilustracions li donen forma a les seues teories; el paleoarte determina com el públic percep als organismes ya extints fa un llarc temps.[4]

Impacte científic

[editar | editar còdic]
Archiu:Mantellodon in Crystal Palace Park.jpg
Dinosauris en Crystal Palace Park (Londres)

L'art ha segut important per a divulgar el coneiximent de criatures extintes com els dinosauris, des de que este terme fora falcat per Sir Richard Owen en 1842. Junt a Benjamin Waterhouse Hawkins, Owen va ajudar a crear les primeres escultures de tamany natural que representaven dinosauris tal i com ell pensava que varen poder haver segut en vida. Alguns dels models varen ser creats en principi per a la Gran Exposició de 1851, pero 33 més varen ser produïts finalment quan el Palau de Cristal va ser reubicat en Sydenham, en South London. Owen va donar un célebre sopar per a 21 prominents hòmens de ciència dins d'una escultura hueca, concretament la d'un Iguanodon en la vespra de l'Any Nou de 1853. No obstant, en 1849, uns anys abans de la seua mort en 1852, Gideon Mantell es va donar conte de que Iguanodon, del com ell va ser el seu descobridor, no era un animal pesat en apariència de paquidermo,[5] com Owen ho havia estat pregonando, sino que tenia membres davanters més prims; la seua mort va fer que no participara en la creació de les escultures de dinosauris del Palau de Cristal, i per lo tant la visió d'Owen dels dinosauris es va convertir en la que el públic va conéixer. Owen va mantindre casi dos dotzenes d'escultures de varis animals prehistòrics construïts en ciment esculpido sobre una armassó d'acer i rajola; dos Iguanodon, un de peu i un atre descansant sobre la seua pancha varen ser inclosos. Els dinosauris permaneixen encara en el parc del lloc, pero les seues recreació estan molt desactualizadas sobre l'aspecte de les criatures.

Un estudi realisat en 2013 va descobrir que el paleoarte antic encara influenciava la cultura popular molt despuix de que els descobriments científics ho feren obsolet. Açò va ser explicat com un cas d'inèrcia cultural.[6] En artícul de 2014, els paleontòlecs Mark P. Witton, Darren Naish i el paleoartista John Conway delinearon el significat històric del paleoarte, i varen llamentar el seu actual estat.[7]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Ansón, M.; Hernández Fernández, M. i Saura Ramos, P. A. (2015) «Paleoart: term and conditions (a survey among paleontologists)». En: Dumenge et al. (eds.) Current Trends in Paleontology and Evolution, XIII Meeting of Early-Stage Researchers in Paleontology. Llibre de resums: 28-34 ISBN 978-84-606-7282-1
  2. Thimmesh, Catherine (2013) Scaly spotted feathered frilled: how do we know what dinosaurs really looked like?. Houghton Mifflin Harcourt, 57 págs. [en ilustracions de paleoarte per John Sibbick, Greg Paul, Mark Hallett et al.], ISBN 978-0-547-99134-4.
  3. «el paleo art representacion».
  4. Gurney J. (2009) Imaginative Realism: How to Paint What Doesn't Exist. Andrews McMeels Publishing. pp. 223.
  5. Mantell, Gideon A. (1851). Petrifications and their teachings: or, a handbook to the gallery of organic remains of the British Museum., London: H. G. Bohn. OCLC 8415138.
  6. (2013).Journal of Geoscience Education.61
    145.doi:10.5408/11-259.1.
  7. Witton, M. P., Naish, D. and Conway, J. (2014). State of the Palaeoart. Palaeontologia Electronica, 17 (3); 5I: 10p