Jardí Botànic de Erlangen
El Jardí Botànic de Erlangen en alemà: Botanischer Garten Erlangen, també conegut com Botanischer Garten der Universität Erlangen-Nürnberg, és un jardí botànic de 2 hectàreas d'extensió.
Està administrat per l'Universitat de Erlangen-Núremberg, que es troba en Erlangen, Baviera, Alemània.
Està catalogat com "Bayern Baudenkmal"[1] (monument de l'herència cultural de Baviera) en el ID D-5-62-000-597.
El còdic d'identificació internacional del Botanischer Garten der Universität Erlangen-Nürnberg com a membre de el "Botanic Gardens Conservation International" (BGCI), aixina com les sigles de la seua herbari és ER.[2]
Localisació
[editar | editar còdic]S'ubica en el costat nort del jardí del castell en el centre de la ciutat d'Erlangen.
Botanischer Garten der Universität Erlangen Loschgestraßi 3, D-91054 Erlangen, Bayern-Baviera, Deutschland-Alemània
Plans i vistes satelitals.Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>
Està obert diàriament llevat els dilluns.
Història
[editar | editar còdic]Els orígens del jardí daten de 1626, data en la qual el hortus medicus va ser establit en Núremberg.
Jardí davant de la porta de Núremberg
[editar | editar còdic]En la fundació de la Friedrich-Alexander-Universität Erlangen en 1743 va ser nomenat per a la càtedra d'anatomia i botànica Casimir Christoph Schmidel, qui es va plantejar la creació d'un jardí botànic.
El margrave Christian Friedrich Carl Alexander donó en 1770 a l'Universitat una parcela de terra en l'extrem nort dels jardins del castell, a on actualment es troben els jardins botànics. No obstant, l'Universitat va adquirir eixe mateix any una atra parcela de jardí situada davant de la Porta de Núremberg i va començar a configurar el Jardí Botànic allí. Per a director de professor de medicina va ser nomenat Johann Christian von Schreber.
En 1771 es va designar a Adam Rümmelein com el jardiner del botànic, qui va dirigir el jardí fins a 1825. Eixe primer jardí era un àrea de dos "renana" sent menor que el jardí botànic actual. Estava rodejat per una muralla, hi havia un pou i un hivernàcul d'uns 42 m de llarc en estructura de fusta. La terra va ser venuda en 1826 i utilisada en els 100 anys següents per un restaurant en el jardí.
Actualment és una zona totalment urbanisada, que correspon a la zona compresa entre l'actual Nürnberger Straßi, Henkestraßi, la calçada i el sur de Stadtmauerstraßi. [3]
Dissenyat en el jardí del castell
[editar | editar còdic]
L'instalació del jardí botànic en els jardins del palau varen ser aprovats en 1825, un any despuix, es va començar a treballar en el nou sistema baix el liderage de Wilhelm Daniel Joseph Koch. El jardí botànic real va prendre una parcela de 300 metros de llarc i 60 metros d'ample en el costat nort del jardí del castell. Açò va ser seguit per una parcela més menuda, a on es varen elevar alguns edificis i un chicotet hivernàcul. En general, el jardí tenia 2,15 hectàreas. La trama allargada es dividix en numerosos llits travessers en les que es cultiven plantes medicinals, plantes Anuals i plantes perennes. Tant en l'extrem oriental com en l'occidental ya existien grups d'arbres, més arbres varen ser plantats més alvance.[3]
Jardí comercial
[editar | editar còdic]En el costat sur front al jardí del castell es trobava la guarderia forestal, estos terrenys es varen replantejar en un jardí comercial, que també era públic. Allí, entre atres coses, es varen plantar 1000 moreres, obtenint entre 1829-1831 uns ingressos a l'any de 200 florines en la venda dels seus fulls a criadors de cucs de seda. Una morera remanent d'este periodo seguix en peu en l'entrada al jardí botànic junt a l'hospital infantil. En una part del jardí comercial s'ha intentat cultivar cerealés i oleaginosas, lo que no va generar cap ingrés per la pobrea i sequetat del sol. Per tant, el jardí comercial va ser arrendat des de 1840. La zona va ser construïda en la seua major part de 1884 a 1896 en els edificis universitaris.[3]
Transformació en el XIX
[editar | editar còdic]El successor de Koch com a director va ser Adalbert Schnizlein, quí va dirigir el jardí de 1849 a 1868. En el seu temps el jardí botànic tenia cinc hivernàculs exents, alguns d'estos varen ser equipats en un termosifón. En els hivernàculs ya es cultivaven 1700 espècies i les plantes que es trobaven a l'aire lliure en aproximadament 3.300 espècies. En 1850 es varen separar el jardí botànic del jardí del castell per una prop de la que en 1885 va ser substituïda per una tanca metàlica. El successor de Schnizleins, Gregory Michael Kraus (1869-1872) i Maximilian Franz Ferdinand Rees (1872-1901) va dissenyar el jardí: les plantes es varen plantar, per eixemple, d'acort en criteris fitogeográficas o sistemàticas en els grups, entre les que es cultivaven les formes. Ya hi havia una secció sistemàtica, que deu transmetre la Sistemàtica del regne vegetal i una gran colecció de plantes medicinals. Per la falta d'espai en el jardí es va començar a crear en el jardí del castell veí un Arboretum. D'estos, solament uns pocs arbres s'han conservat, incloent un nogal negre front a l'Orangerie.[3]
L'Institut Botànic es trobava inicialment en l'antiga "Hofgärtnerhaus", un vell hivernàcul adaptat com una sala de conferències. En 1892 es va terminar el nou edifici de l'Institut Botànic, que va ser construït en el centre del jardí. També hi ha un saló d'actes i varen ser estajades la exposiciónde les coleccions.[3]
El jardí botànic en el XX
[editar | editar còdic]
A partir de 1901 a 1920, Hans Solereder va ser el director del jardí botànic. Es va ampliar el soport de la planta i va tindre que crear un sistema biològic segons el model de Innsbruck. Adalbert Neischl en 1907 va crear en el jardí botànic una rèplica d'una cova de pedra calcàrea (Neischl-Grotte ). Despuix de Solereder varen ser els directors del jardí botànic Peter Claussen (1920-1922) i Kurt Noack (1922-1930).[3]
En el marc del Consell per al jardí Julius Schwemmle (1930-1945 i 1948-1962) varen ser dissenyats els primers hivernàculs, la població de plantes es va ampliar sistemàticament. Este desenroll es va vore frustrat per les consideracions per a la colocació en el Jardí Botànic, de la construcció de les sèus de diversos instituts universitaris. Durant la Segona Guerra Mundial, els majors desperfectes els varen sofrir els hivernàculs per l'artilleria. En 1958, es va completar l'Institut Botànic en una ampliació. De 1961 a 1963, els hivernàculs varen ser completament reconstruïts i ampliada la seua extensió inicial a 1.510 m². Schwemmle utilisa àrees més grans en el jardí per al cultiu de l'Onagra per a les proves Fitogenéticas. En 1963 es va colocar en estes superfícies la secció de la biologia de les plantes, aixina com l'ubicació d'estiu per a les plantes subtropicals.
Successor de Schwemmles va ser Wolfgang Haupt, que pronte va abandonar la gestió del jardí al sociòlec i taxónomo de plantes Adalbert Hohenester. De 1968 a 1985 va ser Hohenester el director de la junta del jardí. En 1975 el paisajista Günther Grzimek va presentar inicialment un dictamen per a la transformació del parc del castell en el que incloïa herba en el jardí botànic i una cafeteria. Estes propostes mai varen ser portades a terme.
El nou Alpinum es va completar en 1968, un nou edifici de la granja en 1972. La transformació del jardí de plantes medicinals, a on les plantes es disponen d'acort als seus principis actius, es va completar en 1978. Per mig de donacions es va realisar en 1998 la construcció d'un hivernàcul de 90 metros quadrats per a albergar les Plantes de les Illes Canàries. Des de 1990, el Jardí Botànic també servix al jardí de plantes aromàtiques de Erlangen
En 1988 va ser nomenat catedràtic de botànica Donat-Peter Häder, per lo que també es va convertir en el director del jardí botànic.[3] En l'actualitat, Norbert Sauer és el director del jardí.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bayern Wiewer Denkmal.
- ↑ Botanic Gardens Conservation International
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Botanischer Garten Erlangen: Der Botanische Garten der Friedrich-Alexander-Universität Erlangen-Nürnberg
- Archivat el 10 de novembre de 2013 archivat en Wayback Machine. (PDF; 3,9 MB), Frühjahr 2004.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Henning Kößler (Hrsg.): 250 Jahre Friedrich-Alexander-Universität Erlangen-Nürnberg. Festschrift (Erlanger Forschungen, Sonderreihe, Bd. 4), Erlangen 1993.
- Stadtmuseum Erlangen (Hrsg.): Die Friedrich-Alexander-Universität Erlangen-Nürnberg 1743–1993. Geschichte einer deutschen Hochschule (Ausstellungskatalog, Veröffentlichungen dones Stadtmuseums Erlangen, Nr. 43), Nürnberg 1993.
- Alfred Wendehorst: Geschichte der Universität Erlangen-Nürnberg 1743–1993. Verlag C. H. Beck, 1993
- Walter Welß, Essbare Wildpflanzen (Rezension). – Dones Palmenblatt – Aktuelles aus dem Botanischen Garten Erlangen 2/2013: 4
- Welss W, Nezadal W (2007): Strandling. – in: Andraschke, U. & M. Ruisinger (Hrsg.): Die Sammlungen der Universität Erlangen-Nürnberg. Begleitband zur Ausstellung „Ausgepackt. Die Sammlungen der Universität Erlangen-Nürnberg“, Stadtmuseum Erlangen, S. 236
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Jardín Botánico de Erlangen» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.