Anar al contingut

Itinerari de fanc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El cridat Itinerari de fanc és una série de quatre tablillas de fanc romanes de mitan de el III, que contenen cinc itineraris o guies de camins del noroest peninsular. Al modo dels moderns mapes de carreteres, arreplegaven les distintes rutes en les seues mansiones[1] i civitates corresponents, aixina com la distància entre les mateixes. Hi ha notícies vagues de que varen aparéixer en la regió d'Astorga, l'antiga Asturica Augusta, pero sense concretar-se tampoc circumstància ni data,[2] en Cangas de Onís,[3] i en l'actualitat estan depositades en les vitrines del Museu Arqueològic d'Astúries.[4]

Presenta unes característiques singulars dins dels itineraria adnotata,[5] puix compartix en els miliarios la naturalea epigràfica i en els itineraria picta[6] l'estar dibuixat.

Autenticitat

[editar | editar còdic]

El Laboratori de Datació i Radioquímica de l'Universitat Autònoma de Madrit va determinar en 2013, per mig de proves de termoluminiscencia, que la data de creació de les taules està entre els anys 267 i 276.[7]


Considerades per molts una de les principals fonts d'informació epigràfica sobre el coneiximent de les vies romanes que discorrien pel nort de Hispania, varis autors varen senyalar diversos problemes que presentaven les tablillas i varen dubtar de la seua autenticitat. Ya el seu primer editor en 1920, Antonio Blázquez,[8] va observar algunes anomalies de difícil explicació, encara que no va qüestionar el conjunt, i dos dels millors coneixedors moderns de les calçades romanes i els seus documents, Gonzalo Arias Bonet[9] i José María Roldán Hervás,[10] varen considerar com a falses vàries de les tablillas: dos el primer i tres el segon. Sent, si acàs, per a Roldán la n.º II l'única que podria tindre's per autèntica, últimament ni tan sols sembla acceptar esta última.[11] Atres epigrafistas reconeguts són de la mateixa opinió, encara que alguns atres autors, entre els quals va destacar Antonio García i Bellido, en un artícul pòstum de 1975,[12] els varen concedir o els seguixen concedint total validea.

Paleográficamente, les tabillas es consideren autèntiques des de l'any 2008.[13]

Tipologia

[editar | editar còdic]

Les quatre plaques són de forma rectangular d'aproximadament 14 per 12 centímetros, i a jujar pel torra en forma de coa d'oroneta que conserva la placa II i, per la firma del magistrat municipal, duunvir, que en elles apareix, la seua finalitat devia ser penjar d'una paret pública per a informació dels viagers.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Estacions colocades a intervals regulars en les calçades per a servir de repòs i procedir als relleus de correus, cavalls, etc. marcaven el final de cada etapa.
    Iglésies Gil, JM. Julióbriga, p. 10.
  2. ↑ J.M. Roldán, D. Sebastián de Soto Posada i Cortés Plans Varen ser de la colecció particular de [1] archivat en Wayback Machine. es fa eco d'esta obscuritat sobre la troballa, pero ya resulta sintomàtic que el primer editor, A. Blázquez (1920, vore infra), que va rebre les fotografies de qui estava en contacte en el llegat del propietari, no mencione res en absolut sobre l'orige de les peces.
  3. ↑ Antonio Blázquez, en la primera edició de les tablillas, cita al propietari com "Soto Posada", i és que realment aixina era conegut generalment este prócer, [enllaç trencat] (pág. 3), del nom del seu pare, també acreditat erudit i coleccioniste.
  4. ↑ A a on va passar, despuix del decés de Soto fill en 1915, la seua colecció arqueològica.
  5. ↑ Com la seua transcripció indica, són aquelles guies de camins en els que estos apareixen anotats des del punt de partida fins a la seua finalisació, en el seu desenroll corresponent.
    Iglésies Gil, JM., Muñiz Castro, JA. Les comunicacions en la Cantàbria romana, p. 80.
  6. ↑ En ells, el discórrer dels camins apareixen plasmats en un mapa o gràfic, és dir, estan dibuixats.
    Iglésies Gil, JM., Muñiz Castro, JA. Les comunicacions en la Cantàbria romana, p. 80.
  7. ↑ «Diari de León, 2/04/2013». Archivat des d'el original, el 5 d'abril de 2013. Consultat el 3 d'abril de 2013.
  8. ↑ A. Blázquez, «Quatre téseras militars», Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història LXXVII, 1920, pp. 99-107, ara descargable.
  9. ↑ G. Arias Bonet, «Els camins del duumviro Lepidus», El Miliario Extravagant nº 1, 1963, 4 ss.; nº 4, 1964, 71 ss.; nº 6, 1964, pp. 134 ss. i, especialment en el nº 7, 1964, 144 ss. (un resum dels seus arguments pot consultar-se ací, pág. 34).
  10. ↑ J. M. Roldán Hervás, «Les taules de fanc de Astorga, ¿una falsificació moderna?», Zephyrus, 23-24, 1972-1973, pp. 221-233; una detallada explicació en la seua «Iter ab Emerita Asturicam: El camí de l'argent» (Acta Salmanticensia 112), Salamanca, 1971, p. 33 i ss., i en Itineraria Hispana. Fonts antigues per a l'estudi de les vies romanes en la Península, Madrit 1975, pp. 163-175.
  11. ↑ J. M. Roldán Hervás, «El Camí de l'Argent: Asturica Augusta o infra [2] archivat en Wayback Machine.», Gerión 2007, vol. Extra, pp. 323-340, especialment p. 332 i nota 33: «La primera font antiga que nos dona tota la seua extensió, de Mèrida a Astorga, si deixem de costat el peculiar i, al meu semblar, Las comunicaciones en la Cantabria romana, Itinerari de Fanc, és l'Anònim de Rávena…».
  12. ↑ A. García i Bellido, «El cridat "Itinerari de fanc" [3] archivat en Wayback Machine.», Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història 172.3, 1975, pp. 547-563.
  13. ↑ Paleografia I: l'escritura en Espanya fins a 1250.Universitat de Burgos.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Iglésies Gil, JM., Muñiz Castro, JA. Las comunicaciones en la Cantabria romana. Santander: Edicions de Llibreria Estudie; 1992. ISBN 84-87934-18-8.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Itinerari_de_fanc&oldid=901750»