Isocianat

El isocianat és un grup funcional que es presenta en alguns composts orgànics. La seua estructura general és -N=C=O, és dir, posseïxen un àtom de carbono que simultàneament forma part d'un grup imino i d'un grup carbonilo. Els composts orgànics que presenten esta funcionalitat (R-NCO) són també denominats isocianats.[1] Quan una substància química presenta dos grups isocianats es denomina vaig donar-isocianat. Els diisocianats són composts fonamentals en la síntesis de poliuretano.
No s'ha de confondre el grup isocianat en el cianato (-O-C=N) ni en l'isocianur (-N=C).
Química inorgànica vs. orgànica
Els isocianats inorgànics són les sals de l'àcit isociánico HNCO, que contenen el anió NCO-. La transformació de l'isocianat d'amoni (H4NNCO) en urea (H2NC(=O)NH2) per Wöhler (síntesis de Wóhler) va supondre la primera síntesis d'un compost orgànic a partir d'un precursor completament inorgànic i va acabar d'esta manera en la teoria de la vis vitalis, la força de vida que es presumia fins a eixe moment necessària per a generar els composts orgànics (teoria del vitalisme).
Síntesis
Els isocianats orgànics són composts químics que contenen el grup funcional R-N=C=O. Existixen vies per a la síntesis de isocianats, algunes de les quals s'exponen a continuació:
Fosgenación de amina
Els isocianats es poden obtindre a partir de les amina primàries. Es formen a partir de la reacció de l'amina en fosgeno (O=CCl2, clorur de carbonilo) en excés, a través d'un intermediari de clorur de carbamilo, R-NH-COCl, que pert fàcilment HCl. [1]
El fosgeno és altament tòxic[2] per lo que la síntesis de isocianats ha de ser portada a terme en les precaucions requerides. Els isocianats són ademés en sí altament tòxics per lo que la precaució no es llimita a la seua síntesis sino també a la seua posterior manipulació.[3]
Carbonilación directa i termólisis
Un dels métodos alternatius a la fosgenación per a la síntesis de diisocianats és l'implementat per Mitsui Toatsu Chemicals i Atlantic Richfield basat en la descomposició tèrmica dels diuretanos formats despuix del tractament del dinitrotolueno en alcohols segons:[4]
Transposició de Curtius
Una atra via que evita l'us del fosgeno és per mig de la descomposició tèrmica de les azidas de acilo corresponent, per mig de la transposició de Curtius:[5]
Esta reacció s'ha utilisat per a desenrollar distints mona[6][7] i diisocianats.[8] Per a la síntesis de les azida de acilo es partix del halur de acilo per mig de la seua reacció en azida de sodi:
A partir d'halurs de llogue
Una atra via possible és a partir de la reacció entre els halurs de llogue i els cianatos de metals alcalinos:
D'esta manera s'han preparat isocianats de butil i etil aixina com diisocianats de hexametileno.[9]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Allinger, Norman L i atres (1973). «Cap. 21 Reaccions dels composts orgànics del nitrogen.», Química orgànica, Barcelona: Reverté, pp. 809-810.
- ↑ Institut de Seguritat i Higiene en el Treball, Govern d'Espanya. «Fosgeno-Ficha» (en espanyol). Archivat des de l'original, el 17 de maig de 2017. Consultat el 22 d'octubre de 2012.
- ↑ ASEPEYO (Mútua d'accidents de treball). «Risc d'exposició a isocianats». Archivat des de l'original, el 4 de març de 2016. Consultat el 2005.
- ↑ Laborde et al (1994). Transformació catalítica del gas natural. IV. Derivats del gas de síntesis: fosgeno, isocianats, àcit acètic i alcohols superiors. Informació Tecnològica, 5, 41-48.
- ↑ Curtius, T. (1894). "20. Hydrazide und Azide organischer Säuren I. Abhandlung". Journal fër Praktische Chemie 50: 275–294
- ↑ Troparevsky, M. et al. (1972) Preparació de isociantos 14C. Buenos Aires, CNEA-311.
- ↑ Undecyl isocyanate (1944). Allen, CFH; Bell, A. Org. Synth., 24, 94
- ↑ Courey et al (1973) . Process for the preparaction of isocyanates from acyl azides. Us Paten 3725450.
- ↑ Molina, P; Tarraga, A (1995). 5.26. Functions with at least one oxigen, I=C=O en "Comprehensive organic functional group transformations", vol. 5
- Este artícul conté una traducció derivada de «Isocianato» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.