Insurgència en Aceh
L'insurgència en Aceh, oficialment designada la Rebelió d'Aceh (en indonesi: Pemberontakan vaig donar Aceh) pel govern indonesi, va anar un conflicte lliurat pel Moviment Aceh Lliure (GAM) entre 1976 i 2005, en l'objectiu de fer que la província d'Aceh fora independent d'Indonèsia. Les seqüeles d'una forta ofensiva militar en 2003 i el terremot de l'Oceà Índic de 2004 varen dur un acort de pau i el fi de l'insurgència.[1]

Antecedents
Hi ha una diferència cultural i religiosa entre Aceh i el restant d'Indonèsia. Una forma més conservadora de l'Islam que el tipo practicat en la major part d'Indonèsia es practica àmpliament en Aceh. Les polítiques àmpliament seculars del règim del Nou Orde de Suharto (1965-1998) varen ser especialment impopulars en Aceh, a on molts resentien la política del govern central de promoure una «cultura indonèsia» unificada.[2] Ademés, no és sorprenent donada l'ubicació de la província en l'extrem nort d'Indonèsia, existix un sentiment generalisat en la província de que els líders en la lluntana Jakarta no entenen els problemes d'Aceh i tenen poca o cap simpatia per les necessitats i costums locals en Aceh.[3]
Cronologia
Primera fase
Les tendències centralistes del govern de Suharto, junt en atres queixes, varen dur a Hasan vaig donar Tir a formar el Moviment Aceh Lliure (GAM) el 4 de decembre de 1976 i declarar l'independència d'Aceh. Les principals amenaces percebudes eren per a la religió i la cultura d'Aceh per part del govern «neocolonial» i el creixent número de migrents javaneses en Aceh. La percepció d'una distribució injusta dels ingressos dels substancials recursos naturals d'Aceh va ser un atre punt de discòrdia. La primera operació de GAM en 1977 es va portar a terme contra Mobil Oil Indonèsia, que era accionista de PT Arun, la companyia que operava el camp de gas d'Arun.cita requerida
En esta etapa, el número movilisat per GAM era extremadament llimitat. Si ben hi havia hagut una considerable desafecció d'Aceh i possiblement simpatia per la causa de GAM, açò no es va traduir en una participació activa massiva.[4] Segons el propi relat de vaig donar Tir, solament 70 hòmens es varen unir a ell i provenien en la seua majoria del districte de Pidie i especialment del propi llogaret de vaig donar Tir, i alguns d'ells es varen unir per llealtats personals a la família vaig donar Tir, mentres que uns atres per la desilusió en el govern central.[4] Molts dels líders de GAM eren professionals jóvens i altament educats que eren membres de les classes altes i miges de la societat d'Aceh.[5]
El primer gabinet de GAM, establit per vaig donar Tir durant el seu temps en Aceh entre 1976 i 1979, compost per la següent rebelió de Darul Islam:[6]
- Teungku Hasan vaig donar Tir: Wali Negara, Ministre de Defensa i comandant suprem
- Dr. Muchtar Hasbi: vicepresident; Ministre de l'Interior
- Tengku Muhamad Usman Lampoih Awe: Ministre de Finances
- Tengku Haji Iljas Leube: Ministre de Justícia
- Dr. Husaini M. Hasan: Ministre d'Educació i Informació
- Dr. Zaini Abdullah: Ministre de Salut
- Dr. Zubir Mahmud: Ministre d'Assunts Socials
- Dr. Asnawi Ali: Ministre d'Obres Públiques i Indústria
- Amir Ishak: Ministre de Comunicacions
- Amir Rashid Mahmud: Ministre de Comerç
- Malik Mahmud: Ministre d'Estat
El nivell mig i la base havien lluitat en la rebelió de Darul Islam de 1953-1959.[4] Molts d'ells eren hòmens majors que varen permanéixer lleals al exgobernador militar d'Aceh i líder de la rebelió de Darul Islam en Aceh Daud Beureu'eh.[7] La persona més prominent d'este grup va ser Teungku Ilyas Leube, un conegut clerc que havia segut líder de la rebelió de Darul Islam.[7] Alguns dels hòmens de Darul Islam estaven possiblement vinculats a vaig donar Tir per mig de llaços familiars o regionals, pero devien la seua llealtat principalment a Beureueh.[7] Estos hòmens varen proporcionar els coneiximents militars, el coneiximent local i les habilitats llogístiques de les que carien els jóvens líders educats.[7]
A finals de 1979, les accions de repressió indonèsies casi havien esclafat a GAM: els seus líders estaven en l'exili, encarcerats o assessinats; els seus seguidors varen ser dispersats i espentats a la clandestinitat.[8] Líders com vaig donar Tir, Zaini Abdullah (ministre de salut de GAM), Malik Mahmud (ministre d'estat de GAM) i el Dr. Husaini M. Hasan (ministre d'educació de GAM) havien fugit a l'estranger i el gabinet original de GAM va deixar de funcionar.[9]
Segona fase
En 1985, vaig donar Tir va assegurar el respal libio per a GAM, aprofitant la política de Muammar Gaddafi de recolzar les rebelions nacionalistes per mig de la seua Mathaba contra l'imperialisme, el racisme, el sionisme i el fascisme.[10] No estava clar si Líbia havia finançat posteriorment el GAM, pero lo que definitivament va proporcionar va ser un santuari en el que els reclutes del GAM podrien rebre l'entrenament militar que tant necessitaven.[10] Les versions diferixen en el número de combatents entrenats per Líbia durant el periodo de 1986 a 1989 o 1990.[10] Els reclutadores de GAM varen afirmar que hi havia al voltant de 1000 a 2000, mentres que els informes de prensa extrets de l'informe de l'eixèrcit indonesi afirmaven que eren de 600 a 800.[10] Entre els líders del GAM que es varen unir durant esta fase estaven Sofyan Dawood (que es convertiria en el comandant del GAM Pasè, Aceh del Nort) i Ishak Daud (que es va convertir en el portaveu del GAM Peureulak, Aceh Oriental).[11]
Els incidents en la segona fase varen escomençar en 1989 despuix de la tornada dels aprenents de Líbia.[12] Les operacions del GAM varen incloure bols en busca d'armes, atacs contra llocs policials i militars, incendis provocats i assessinats selectius de policies i personal militar, informants del govern i atres persones.[12]
Encara que no va conseguir obtindre un respal generalisat, les accions del grup varen dur al govern indonesi a instituir mides repressives. El periodo entre 1989 i 1998 es va conéixer com l'era del «Àrea d'Operació Militar» o Daerah Operasi Militer (DOM) quan l'eixèrcit indonesi va intensificar les seues mides de contrainsurgència.[8] Esta mida, encara que tàcticament exitosa en la destrucció de GAM com una força guerrillera, va alienar als locals d'Aceh que varen ajudar a GAM a restablir-se quan l'eixèrcit indonesi es va retirar casi per complet d'Aceh per orde del president Habibie a fins de 1998.[13] Importants comandants del GAM varen ser assessinats (el comandant del districte de Pasè Yusuf Ali i el comandant superior del GAM Keuchik Umar), capturats (Ligadinsyah Ibrahim) o varen fugir (Robert, Arjuna i Daud Kandang).[14]
Tercera fase
En 1999, el caos en Java i un govern central ineficaç per la caiguda de Suharto varen donar una ventaja al Moviment Aceh Lliure i varen donar lloc a la segona fase de la rebelió, esta volta en un gran respal del poble d'Aceh.[15] En 1999 es va anunciar la retirada de les tropes, pero la deterioració de la situació de seguritat va dur a la reintroducció de més soldats. Es creu que el número de tropes va aumentar durant el mandat del president Megawati Sukarnoputri (2001-2004) a al voltant de 15 000 a mitan de 2002. GAM va ser capaç de controlar el 70% del camp en tot Aceh.[16]
En 1999 també es va iniciar el primer procés de diàlec entre el Govern d'Indonèsia i el GAM.[17] Este procés va ser iniciat pel Centre per al Diàlec Humanitari (HD), una organisació de diplomàcia privada que va facilitar les conversacions de pau entre les dos parts fins a 2003.[18]
Durant esta fase, va haver dos periodos de breu cessació d'hostilitats negociats per HD: la «Pausa Humanitària» en 2000[18][19] i el «Acort de Cesación d'Hostilitats» (COHA). El COHA es va firmar en decembre de 2002. L'aplicació tant de la Pausa Humanitària com de la COHA va donar lloc a una reducció dels enfrontaments armats i la violència en Aceh.[20] El COHA va terminar en maig de 2003 quan el govern indonesi va declarar una «emergència militar» en Aceh i va anunciar que volia destruir GAM d'una volta per totes.[21]
En una ruptura en el seu émfasis en els mijos militars per a conseguir l'independència, GAM va canviar la seua posició a una que recolza la celebració d'un referèndum. Durant les manifestacions a favor del referèndum celebrades el 8 de novembre de 1999 en Banda Aceh, el GAM va prestar respal proporcionant transport als manifestants des de les zones rurals fins a la capital provincial.[22] El 21 de juliol de 2002, GAM també va emetre la Declaració de Stavanger despuix d'una reunió de la Reunió Mundial de Representants d'Acehnese en Stavanger, Noruega.[23] En la declaració, va declarar que el «Estat d'Aceh practica el sistema de democràcia».[23] Aspinall va vore que estos impulsos democràtics i de drets humans dins de GAM eren un efecte dels esforços del grup urbà d'Aceh que promovia tals valors en l'entorn més lliure i obert despuix de la caiguda de Suharto del poder.[24]
Les mides repressives de seguritat en 2001 i 2002 varen causar varis mils de morts de civils. A lo llarc del conflicte, s'estima que han mort 15 000 persones. El govern va llançar una ofensiva i es va proclamar l'estat d'emergència en la Província. Durant este periodo, el GAM va quedar greument incapacitat en el seu comandant Abdullah Syafei mort en una emboscada del govern en giner de 2002, mentres que varis comandants regionals com Tengku Jamaica i Ishak Daud també varen ser assessinats. Segons la pròpia admissió de GAM, va perdre el 50% de la seua força durant l'ofensiva governamental de 2003-2005. La insurgència encara estava en curs quan el desastre del tsunami de 2004 va colpejar la província. En novembre de 2003 es va prorrogar la llei marcial per atres sis mesos. Segons un informe d'Human Rights Watch,[25] l'eixèrcit indonesi va cometre abusos generalisats contra els drets humans durant l'invasió i l'ocupació, en més de 100 000 persones desplaçades en els primers sèt mesos de la llei marcial i les comunes eixecucions extrajudicials.
Acorts de pau i primeres eleccions
Despuix del devastador tsunami de decembre de 2004, el GAM va declarar un alto el fuego unilateral, i els membres de la comunitat internacional varen reiterar la necessitat de resoldre el conflicte. Dels numerosos relats del procés de negociació, un del costat indonesi està en el llibre del negociador clau indonesi, Hamid Awaludin.[26] Un relat diferent va ser escrit per l'assessor de GAM, Damien Kingsbury: «Pau en Aceh: un relat personal del procés de pau d'Aceh».[27] A pesar de l'alto el fuego unilateral de GAM, el TNI va continuar el seu assalt contra el personal i les posicions de GAM. Pel moviment separatiste en la zona, el govern indonesi tenia restriccions d'accés a la prensa i als treballadors humanitaris. No obstant, despuix del tsunami, el govern indonesi va obrir la regió als esforços internacionals de recobre.[28]
El tsunami va atraure l'atenció internacional sobre el conflicte. Els esforços de pau anteriors havien fracassat, pero per vàries raons, inclós el tsunami, l'incapacitat de qualsevol de les parts per a guanyar militarment el conflicte i, en particular, el desig del President Susilo Bambang Yudhoyono d'assegurar la pau en Indonèsia, es va aplegar a un acort de pau en 2005 despuix de 29 anys de guerra. L'Indonèsia posterior a Suharto i el periodo de reforma lliberal-democràtica, aixina com els canvis en l'eixèrcit indonesi, varen ajudar a crear un entorn més favorable per a les conversacions de pau. Les funcions del recent elegit President Susilo Bambang Yudhoyono i del Vicepresident Jusuf Kalla varen ser molt significatives.[26] Al mateix temps, el liderage del GAM estava reconsiderant les opcions disponibles per a ell, i l'eixèrcit indonesi havia posat al moviment rebel baix una pressió significativa que va encorajar al GAM a acceptar un resultat que no fora l'independència total.[29] Les conversacions de pau varen ser facilitades per l'Iniciativa de Gestió de Crisis i dirigides per l'expresident finlandés Martti Ahtisaari. L'acort de pau resultant es va firmar el 15 d'agost de 2005.[30] Segons l'acort, Aceh rebria una autonomia especial baix la República d'Indonèsia, i les tropes governamentals no orgàniques (és dir, no natives d'Aceh) es retirarien de la província (deixant solament 25 000 soldats) a canvi del desarmament de GAM. Com a part de l'acort, l'Unió Europea va enviar 300 monitors. La seua missió va expirar el 15 de decembre de 2006, despuix de les eleccions locals.
A Aceh se li ha concedit una autonomia més àmplia per mig de la llegislació del Govern d'Aceh que comprén els drets especials acordats en 2002, aixina com el dret de la gent d'Aceh a establir partits polítics locals per a representar els seus interessos. No obstant, els defensors dels drets humans varen destacar que caldria abordar les violacions anteriors dels drets humans en la província.[31]
Durant les eleccions per a governador provincial celebrades en decembre de 2006, varen participar l'antic GAM i els partits nacionals. L'elecció va ser guanyada per Irwandi Yusuf, la base de la qual de respal consistix en gran part d'exmembres de GAM.[32]
Vore també
Referències
- ↑ «Insurgency in Aceh | The Resilience of Nature». blogs. ntu.edu. sg. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ «Indonèsia: The War In Aceh - Summary and Recommendations». www. hrw.org. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ «CNN.com - Aceh: A timeline of insurgency - May. 19, 2003». edition. cnn.com. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 I., Schulze, Kirsten (2004). The Free Aceh Movement (GAM): Anatomy of a separatist organization, East-West Center Washington, p. 14. OCLC 54942879. ISBN 1-932728-02-3. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ Muhammad, Tire, Hasan (1984). The price of freedom: The unfinished diary of Tengku Hasan vaig donar Tir, Information Dept., National Liberation Front Acheh Sumatra, p. 108. OCLC 224106635. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ I., Schulze, Kirsten (2004). The Free Aceh Movement (GAM): Anatomy of a separatist organization, East-West Center Washington, p. 10. OCLC 54942879. ISBN 1-932728-02-3. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Aspinall, Edward. Islam and Nation: Separatist Rebellion in Aceh, Indonèsia, p. 63. OCLC 1178769625. ISBN 978-0-8047-7627-1. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ 8,0 8,1 I., Schulze, Kirsten (2004). The Free Aceh Movement (GAM): Anatomy of a separatist organization, East-West Center Washington, p. 4. OCLC 54942879. ISBN 1-932728-02-3. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ I., Schulze, Kirsten (2004). The Free Aceh Movement (GAM): Anatomy of a separatist organization, East-West Center Washington, p. 11. OCLC 54942879. ISBN 1-932728-02-3. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Aspinall, Edward. Islam and Nation: Separatist Rebellion in Aceh, Indonèsia, p. 105. OCLC 1178769625. ISBN 978-0-8047-7627-1. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ I., Schulze, Kirsten (2004). The Free Aceh Movement (GAM): Anatomy of a separatist organization, East-West Center Washington, pp. 15-16. OCLC 54942879. ISBN 1-932728-02-3. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ 12,0 12,1 Aspinall, Edward. Islam and Nation: Separatist Rebellion in Aceh, Indonèsia, p. 110. OCLC 1178769625. ISBN 978-0-8047-7627-1. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ C., Sebastian, Leonard (2006). Realpolitik ideology: Indonèsia's use of military force, Institute of Southeast Asian studies. OCLC 470453141. ISBN 981-230-311-1. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ Aspinall, Edward. Islam and Nation: Separatist Rebellion in Aceh, Indonèsia, p. 113. OCLC 1178769625. ISBN 978-0-8047-7627-1. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ Miller, Michelle Ann (2009). Rebellion and reform in Indonèsia: Jakarta's security and autonomy policies in Aceh, Routledge. OCLC 226984791. ISBN 978-0-415-45467-4. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ The Indonesian Observer. Consultat el 21 de maig de 2022
- ↑ Amer, Ramses (2016-05-23). Conflict Management and Dispute Settlement in East Àsia, Routledge, p. 87. ISBN 978-1-317-16216-2. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ 18,0 18,1 «The Aceh Peace Process: Why it Failed». web. archive.org. Archivat des de l'original, el 4 de març de 2016. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ «SECRETARY-GENERAL WELCOMES "HUMANITARIAN PAUSE" AGREEMENT BETWEEN INDONESIAN GOVERNMENT, FREE ACEH MOVEMENT | Meetings Coverage and Press Releases». www. un.org. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ «Military operations in Aceh to start soon | The Jakarta Post». web. archive.org (2015-11-17). Archivat des de l'original, el 17 de novembre de 2015. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ Edward, Aspinall, (2008-11-19). The Helsinki agreement a more promising basis for peace in Aceh?., Washington, D. C.: East-West Center Washington, p. 7. OCLC 652971822. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ «How the left should approach NUS» (en en). Green Left (2016-09-06). Consultat el 2022-05-21.
- ↑ 23,0 23,1 «UNPO: Acheh: The Stavanger Declaration». www. unpo.org. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ Aspinall, Edward. Islam and Nation: Separatist Rebellion in Aceh, Indonèsia, p. 142. OCLC 1178769625. ISBN 978-0-8047-7627-1. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ «Aceh Under Martial Law: Inside the Secret War: Human Rights and Humanitarian Law Violations». www. hrw.org. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ 26,0 26,1 Hamid, Awaludin, (2009). Peace in Aceh notes on the peace process between the Republic of Indonèsia and the Aceh Freedom Movement (GAM) in Helsinki, CSIS. OCLC 930702210. ISBN 978-979-1295-11-6. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ Damien, Kingsbury, (2006). Peace in Aceh: a personal account of the Helsinki peace process, Equinox, p. 15. OCLC 488273750. ISBN 979-3780-25-8. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ «Wayback Machine». web. archive.org. Archivat des de l'original, el 28 de febrer de 2008. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ «Àsia Claves Online :: Southeast Àsia news - A happy, peaceful anniversary in Aceh». web. archive.org (2006-08-15). Archivat des de l'original, el 15 d'agost de 2006. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ «Text of the MOU». web. archive.org. Archivat des de l'original, el 18 d'abril de 2013. Consultat el 2022-05-21.
- ↑ «Next steps for Aceh after the peace pact» (en en). Human Rights Watch (2005-08-26). Consultat el 2022-05-21.
- ↑ Ansori, Mohammad(2012-11-01).«From Insurgency to Bureaucracy: Free Aceh Movement, Aceh Party and the New Face of Conflict».Stability: International Journal of Security and Development.1(1): 31–44.ISSN 2165-2627.doi:10.5334/sta.ah.Consultat el 2022-05-21.(en en)
Bibliografia
- Aspinall, Edward (2009). Islam and Nation. Separatist Rebellion in Aceh, Indonèsia. Stanford University Press. ISBN 978-8047-6044-7.