Inglés modern primerenc

Inglés modern primerenc

L'anglés modern primerenc (Early Modern English) és la forma antiga del anglés d'hui, com una variant del Idioma anglosaxó. Es tracta de l'anglés practicat principalment durant el Renaixença, i més comunament associat al llenguage lliterari de William Shakespeare.

Cronològicament se situa entre els sigles XVI i XVIII en les àrees poblades pels anglonormandos (anys 1450 a 1700 aproximadament).

Història

Esta forma de l'anglés a sovint es diu erròneament Vell anglés o Inglés vell. Per lo tant, no es deu confondre en l'Inglés vell, el sobrenom en el que varen malnomenar als descendents dels colon que varen aplegar des de Gals, Normandia i Anglaterra despuix de l'invasió d'Irlanda en 1171.

El verdader vell anglés és el terme que designa a l'idioma anglés de l'Alta Edat Mija (encara més arcaic), mentres que l'anglés modern enjorn és la forma llingüística del parla anglesa que es practicava just a finals del anglés mig (l'última mitat del XV) fins a 1650.

Aixina la primera edició de la Bíblia del Rei Jacobo i les obres de William Shakespeare pertanyen a la fase tardana de l'anglés modern primerenc, encara que dita Bíblia preserva intencionalmente alguns arcaisme que no eren ya estesos en l'época en que es va publicar.

Precisament baix la llarga tutela d'este monarca, varen florir les lletres i les arts angleses en general, continuant en lo realisat en eixe aspecte per Isabel I d'Anglaterra, per lo que el llenguage anglés es va transmetre fàcilment fòra de les fronteres europees. Açò va ser recolzat per l'inici de l'expansió comercial, militar i cultural del Imperi Britànic.

Les persones que lligen l'anglés actual generalment poden comprendre a l'anglés modern primerenc, encara que és a sovint en numeroses dificultats degudes als canvis gramaticals, als canvis de sentit de les paraules, aixina com les diferències d'ortografia.

La regulació de l'ortografia va ocórrer justament durant el periodo de l'anglés modern primerenc, i és influïda per alguns convenis internacionals que precedixen al gran canvi vocàlic de l'idioma. Açò explica una série d'ortografia no fonètiques de l'anglés modern.

Ortografia

La majoria de les edicions escrites varen regularisar l'ortografia, pero es pot encara trobar:

• Paraules la lletra de les quals O inicial es deletreaba originalment V: vpon (upon 'sobre, a'), vnderstand (understand 'comprendre').
• Es deletreaban algunes paraules en una lletra v interna originalment o: haue (have 'tindre'), forgiue (forgive 'perdonar');
• Paraules que terminen hui en c tenien terminació ck: muſick (music 'música'), phyſick (physic 'físic') i magick (magic 'màgia').
• ſ per s, no en el final d'una paraula a on s'escriu s.

"Contracció"

L'anglés modern enjorn es va caracterisar per l'us freqüent de contracció inusuals per a anglófonos actuals.

Si hui la contracció de IT is és inusual (la <i> de is és substituïda per un apòstrof, donant it's), en l'anglés modern primerenc, les contracció eren al contrari alguna cosa distintes i hui en desús: ’tis, ’twas, ’twere, ’twill per it is, it was, it were, it will. Alguns atres eixemples de contracció:

an’t please you per an it (an = if)

the morning menges upon's per a upon us.

and after seem to chide‘em per chide them.

Descripció llingüística

Canvis consonàntics

• En anglés modern primerenc en molts dialectes /r/ escomença a debilitar-se (est va canviar ya havien escomençat en algunes varietats d'anglés mig). El canvi va escomençar en el grup /-rs-/ aixina bass 'lubina' < bærs i ass 'atrasser, cul' < arse. En The Cely Letters (1472-1488) apareixen formes com passel en lloc de parcel 'paquet', lo que mostra que en el XV el canvi ya es donava en algunes varietats. En eixos mateixos texts apareixen hipercorreccions com farther en lloc de father 'pare'. Cap a 1770 la vocal havia desaparegut despuix de vocal en coda silàbica en anglés meridional, encara que no en el restant de regions, açò va donar lloc a la diferència entre dialèctics róticos (en /-r/) i no róticos (sense ella).
• Una atra diferència notable entre l'anglés mig i l'anglés modern és la pronunciació -ing que en el periodo inicial freqüentment es pronunciava com [-ɪn] en lloc de [-ɪŋ], encara que esta última es va generalisar a moltes varietats posteriorment encara que no a totes.
• El sò /h/ es va debilitar notablement en la majoria de posicions, per eixemple, en anglés davant líquides i nassals ya s'havia perdut: hlaf > loaf 'hogaza, pa horneado', hnitu > nit 'liendre'. Posteriorment es va generalisar davant aproximantes en la major part de dialectes, per lo que es va perdre l'en molts d'ells la diferència entre which 'com' i witch 'bruixa'. Posteriorment es va donar la pèrdua parcial front a vocal inclús en posició inicial, possiblement per l'influència del francés. Pero l'estigmatisació d'eixa pèrdua en certes posicions va dur a que fora reforçada inclús en paraules com history, hospital d'orige francés que mai havia tingut [h] en posició inicial, sent la seua presència merament ortogràfica. No obstant, en algunes paraules s'ha perdut la [h] sense excepció com en hour [aʊə(ɹ)] 'hora' o heir [ɛə(ɹ)] 'herència'.
• En moltes varietats d'anglés modern /θ/ i /ð/ s'articulen com [t] i [d] respectivament. Açò sembla remontar-se al periodo de l'anglés modern primerenc a on paraules com debt o death sonaven igual i podien aplegar a ser confunidas com en:

  A man ca die but onze. We owe God a death (Shakespeare, 2 Henry 4 III, ii, 243)

• Un número important de grups consonàntics se simplifiquen /kC/ > /C/ com knight [knaɪxt] > [naɪt], /wC/ > /C/ write [wɹaɪt] > [ɹaɪt].
• Finalment es pert en totes les posicions es pert [x], reflectit en interior de paraula o posició final com -gh.

Pronoms

Contràriament a l'anglés actual, l'anglés modern enjorn practicava la distinció T-V (és dir, la distinció entre 'tu' i 'vosatres'). Hi havia antigament dos versions diferents de la segona persona al lloc de l'única actual: thou 'tu' i you 'vosatres'.

• Segona persona del singular: thou a la forma nominativa, thee (al acusatiu o en casus generalis). Inclús des de que va ser substituït per you en tots els contexts (en algunes varietats es manté ye com a forma de nominatiu). Thou permaneix encara amprat en les ocasions solemnes, molt especialment quan es referix a Deu, o en situacions es referix a un ser inferior.
• El pronom possessiu corresponent era thine l'equivalent al your 'el teu' actual. Thy s'utilisava davant paraules que començaven per consonant.
• Segona persona del plural: ye al nominatiu i you al acusatiu i casus generalis.
• El pronom possessiu mine [maɪn], que significa 'meu' exclusivament hui en dia, a sovint s'utilisava al lloc del my [maɪ] actual (el meu), sobretot davant de les vocals: mine eyes > my eyes.

Conjugació

Si la conjugació de l'anglés actual se somet majoritàriament a un sistema de verp auxiliar, per eixemple do, en l'anglés modern enjorn l'utilisació de do era opcional i va adquirir el seu valor gramatical actual a finals del XVII. La conjugació es feya sense auxiliar: I become not en lloc de I do not become.

A algunes persones se li afegien terminacions al final dels verps, de forma similar a com es fa en alemà o en francés:

• A la segona persona del singular se li afegia al final el sufix -(i)st: thou takest en lloc de l'actual you take;
• A la tercera persona del singular se li afegia al final el sufix -(i)th en lloc del -(i)s actual: he taketh en lloc de l'actual he takes. Pero els dos perden la seua terminació en el subjuntiu.

Desenroll des de l'Anglés mig

L'anglés modern enjorn és la fase llingüística més propenca a l'anglés conegut actualment. La seua evolució des del Inglés mig no va anar solament una forma de canviar el vocabulari o pronunciació, sino que va ser un verdader canvi en l'història de l'idioma.

Va consistir en una era d'una profunda evolució llingüística: des d'una llengua en grans variacions en el dialecte, fins a ser substituïda per una nova era en una llengua estandardizada per un lèxic més ric, i enfortida per una abundant lliteratura.

Gran cantitat de paraules noves varen entrar en l'anglés, de forma directa o indirecta a partir de XVI, pel contacte que els britànics varen tindre en pobles de lluntanes terres i a la renaixença de l'estudi dels clàssics.

També es varen crear noves paraules o neologismes. Shakespeare, per eixemple, va crear més de 1600. moltes de les quals encara s'utilisen. Este procés ha aumentat notablement en l'era moderna.

Per lo tant, les obres d'este autor són hui familiars i comprensibles, 400 anys despuix de ser escrites, mentres els treballs de Geoffrey Chaucer i de William Langland, escrits solament 200 anys abans, són considerablement més difícils d'entendre per al llector mig.

Molts estudiosos reconeixen una següent etapa anomenada anglés modern tardà (Clapix Modern English) entre els sigles XVIII a XX inclusivament aproximadament, relacionant-ho bàsicament en les conquistes britàniques de gran part del món, donada l'influència que va rebre de les llengües dels natius.

En conseqüència, esta etapa ocorre més que tot per eixes circumstàncies d'enriquiment lèxic, més que per una verdadera evolució fonètica, gramatical o ortogràfica del propi idioma.

Referències

• Notes

Bibliografia

• Van Gelderen, Elly (2006). A History of the English Language (en anglés), Ámsterdam: John Benjamins. ISBN 90-272-3237-7.
• Cercignani, Fausto (1981). org/details/shakespeareswork0000cerc Shakespeare's Works and Elizabethan Pronunciation (en anglés), Oxford: Clarendon Press. ISBN 978-0198119371.

Enllaços externs

• archive. org/web/20100616095827/http://beinecke. library. yale. edu/digitallibrary/paleography. html English Paleography

• Examples for the study of English handwriting from the 16th-18th centuries from the library. yale. edu/beinecke/ Beinecke Rare Book and Manuscript Library at Yale University