Ingenieria de Transició
La ingenieria de Transició és la disciplina ingenieril que tracta l'aplicació de: els principis científics al disseny, l'innovació i l'adaptació de sistemes d'ingenieria que satisfan les necessitats actuals sense comprometre els sistemes ecològics, socials i econòmics dels que generacions futures dependran per a satisfer les seues necessitats. Similar a com atres camps d'ingenieria incorporen consideracions de seguritat en els paràmetros del disseny, en l'ingenieria de transició es té en ment la sostenibilitat.[1] L'ingenieria de transició està emergintPlantilla:Quàn com un camp capaç de donar als ingeniers les ferramentes necessàries per a abordar la sostenibilitat en el disseny i l'administració de sistemes d'ingenieria. L'ingenieria de transició és una camp interdisciplinari centrat en la problemàtica de la disponibilitat de recursos a llarc determini. Per a això identifica i desenrolla oportunitats d'aumentar la resiliencia i adaptació ecològica de la societat.[2]
Visió general
[editar | editar còdic]Les professions d'ingenieria emergixen quàn noves tecnologies, problemes o oportunitats sorgixen. Va ser el cas de l'ingenieria de seguritat quan en els inicis del sigle XIX es va popularisar per a combatre accidents laborals i índexs de fatalitat. En els 1960s, l'ingenieria migambiental va emergir com a disciplina per a reduir la contaminació industrial i mitigar el seu impacte en la calitat de l'aigua i salut migambiental. De la mateixa forma l'ingenieria de calitat va vindre aproximadament en la polarisació de tècniques de producció en massa durant la Segona Guerra Mundial i la necessitat de confirmar la calitat dels productes. Quàn els sistemes d'ingenieria tenen que canviar ya siga per riscs de fracàs, obsolescència o modernisació; la necessitat de canvis en la gestió és ben sabuda. L'ingenieria de transició se centra en: identificar aspectes insostenible en operacions de sistemes d'ingenieria actuals i innovar en proyectes que reduïxquen la necessitat d'energia, materials o aspectes migambientals i socials insostenibles; i conseqüentment porten a terme un procés inclusivo d'administració per al canvi.
Hi ha dos problemes sérios que varen causar l'aparició de l'ingenieria de transició; el creiximent exponencial en la concentració de diòxit de carbono en l'atmòsfera de la Terra i la carència de creiximent i disminució imminent de la producció de petròleu, a voltes caracterisat com petròleu màxim. La concentració de diòxit de carbono en l'atmòsfera va passar el ranc dels "climáticamente segurs" 350ppm en els 1990s, i actualment supera els 420ppm, un nivell mai abans alcançat en la terra des de fa 800,000 anys.[3] L'ingenieria de transició té com a objectiu aprofitar l'accés restant de recursos energètics de baix cost i alt TRE per a re-desenrollar tots els aspectes dels sistemes d'ingenieria urbana i industrial per a adaptar-se al mateix temps que l'us de combustibles fòssils es reduïx dramàticament.
Aparició del camp pa-disciplinari
[editar | editar còdic]El reconeiximent del camp de l'ingenieria de transició i ingenieria de transició energètica va escomençar en 2010 quàn la professora associada Susan Krumdieck de l'Universitat de Canterbury, va realisar una gira de conferències en Nova Zelanda com a part del IET’s 2010 Prestige lecturer.[4]
En 2014 el llibre de text d'ingenieria, "Principis de sistemes d'energia sostenible" del professor Frank Kreith, esmentó en el capítul 13 l'ingenieria de transició.[5] En 2017, l'ingenieria de transició va ser invitada al capítul 32 del llibre "Solucions energètiques per a combatre el calfament global".[6] En 2019, un text sancer en les metodologia i principis de l'ingenieria de transició va ser publicat, "Ingenieria de transició, construint un futur sostenible".[7]
Des de 2015 l'ingenieria de transició ha segut ensenyada en universitats en una gama de cursos complets, tallers, conferències i seminaris. Llocs a on s'ha ensenyat: Grenoble INP, França; Universitat de Ciències Aplicades de Munich, Alemània; Universitat de Duisburg-Essen, Alemània; Universitat de Brístol, Regne Unit; i Universitat de Canterbury, Nova Zelanda. En 2020 es disponibilizaron cursos en llínea per a ingeniers al voltant del món per a obtindre formació en l'àmbit de la transició.
Vore també
[editar | editar còdic]- Procés de disseny en ingenieria
- Ingenieria de Seguritat
- Movilitat sostenible
- Ingenieria de sistemes
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «About Transition Engineering (EPECentre)» (en en-nz). The University of Canterbury. Consultat el 2022-05-07.
- ↑ International Journal of Sustainable Development.16(3/4)
- 310.ISSN 0960-1406.doi:10.1504/IJSD.2013.056569.Consultat el 2022-05-07.
- ↑ «[1]», Guardian Environment Network. Consultat el 2013-05-19.
- ↑ Krumdieck. «Transition Engineering». University of Otago. Institution of Engineering and Technology. Consultat el 2021-01-02.
- ↑ Kreith; Krumdieck, {{{nom2}}} (2014). Principles of sustainable energy systems, Second edició, Boca Raton: Taylor and Francis, p. 689. ISBN 978-1-4665-5697-3.
- ↑ Krumdieck (2016). Energy solutions to combat global warming, Cham: Springer, p. 647. ISBN 978-3-319-26950-4.
- ↑ Krumdieck, Susan (2019). Transition Engineering: Building a Sustainable Future, Boca Raton, FL: Taylor and Francis. ISBN 9780367341268.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ingeniería de Transición» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.