Anar al contingut

Indulina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

L'indulina és un tenyida de tons blaus, roig azulado o negre.[1] L'indulina consistix en una mescla de vàries espècies de color intens, per lo que el nom sol ser indulinas. Va ser un de les primeres tenyides sintètiques, descobert en 1863 per J. Dona-li i Heinrich Car. Els principals components de l'indulina són vàries fenazinas substituïdes. Encara que l'indulina ya no s'utilisa, la tenyida relacionada nigrosina encara es produïx comercialment.[2]

Estructura d'un dels principals components de la tenyida indulina.[2]

Relació en atres composts

L'indulina és un derivat de les eurhodinas (aminofenazinas, aminaftofenazinas). Per mig dels seus derivats diazo poden desamidarse, donant lloc a sales de azonio; per tant, poden considerar-se sales de azonio amidadas. La primera reacció que va donar una pista sobre la seua constitució va ser l'aïllament de l'azofenina intermija per O. Witt, que Fischer i Hepp varen demostrar que era dianilidoquinona dianil, trobant-se poc despuix un compost intermig similar en la série del naftaleno. L'azofenina, C30H24N4, es prepara calfant la quinona dianil en anilina, fonent junts quinona, anilina i clorhidrato de anilina, o per l'acció de l'anilina sobre el per a-nitrosofenol o la per a-nitrosodifenilamina. Les indulinas es preparen com s'ha mencionat anteriorment a partir de composts aminoazo, o condensando oxi- i amido-quinonas en orto-diaminas feniladas. Les indulinas poden subdividirse en els següents grups: (1) benzindulinas, derivats de la fenazina; (2) isorosindulinas; i (3) rosindulinas, abdós derivades de la naftofenazina; i (4) naftindulinas, derivades de la naftazina.[1]

Les rosindulinas i les naftindulinas tenen un caràcter fortament bàsic, i les seues sales posseïxen un marcat color roig i fluorescència. La benzindulina (aposafranina), C18H13N3, és una base forta, pero no pot diazotizarse, a menos que es dissolga en àcit minerals concentrats. Quan es calfa en anilina produïx anilido-aposafranina, que també pot obtindre's per oxidació directa de orto-aminodifenilamina. L'isorosindulina s'obté a partir de diclorimida de quinona i fenil-β-naftilamina; la rosindulina a partir de benceno-azo-α-naftilamina i anilina i la naftilindulina a partir de benceno-azo-α-naftilamina i naftilamina.[1]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2  Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  2. ↑ 2,0 2,1 Horst Berneth (2012). , Wiley-VCH. doi:10.1002/14356007.a03_213.pub3. ISBN 978-3527306732.