Immigració àrap a República Dominicana

L'immigració àrap a la República Dominicana va escomençar a finals de el XIX, principalment des del Líban, Síria, Palestina i en menor mida, Egipte. Els immigrants àraps, anteriorment coneguts com "Els turquitos" per la majoria de la població dominicana, varen aplegar al país fugint de les precàries condicions econòmiques, la repressió política i la persecució religiosa en els seus països d'orige.

A pesar de que es té registres de persones de tals ètnia en sol dominicà previ a les distintes onades d'immigració àrap que va haver, se sap que la primera es va produir entre els 1880 i 1900, concretant-se principalment en les províncies fronterices en Haití. Els immigrants es varen dedicar a l'agricultura, el comerç i la ganaderia. La segona onada, entre els 1900 i 1930, va anar molt més numerosa i es va dispersar per tot el territori nacional. Els àraps es varen establir en ciutats com Sant Dumenge, Santiago, La Romana i Barahona, a on es varen destacar en el comerç, l'indústria i les professions lliberals.

La comunitat àrap ha tingut un impacte significatiu en la societat dominicana. Els seus aportes comprenen l'economia, la cultura, la política, la ganaderia i l'entreteniment. Els àraps han contribuït al desenroll del comerç, l'indústria i l'agricultura dominicana. També han enriquit la seua cultura a través de la gastronomia, música, balls i tradicions. Durant inicis de el XXI, s'estime que hi havia més de 500,000 persones d'ascendència àrap en la República Dominicana, lo que la convertix en una de les comunitats àraps més grans d'Amèrica Llatina.

Orige

Crisis en el mig orient

Artícul principal → Imperi otomà.

Imperi otomà en la seua màxima extensió

El XIX va marcar un periodo de decliu per al "tot poderós Imperi Otomà". Diversos factors, tant interns com a externs, varen convergir per a debilitar-ho. En l'àmbit intern, la mala gestió, la corrupció i la competència en les potències europees varen provocar una crisis econòmica la qual representaria una terrible image internacional cap a la visualisació de lo que abans seria considerat com un dels organismes polítics més poderosos de la seua época. L'inestabilitat política, en un sultà dèbil i constants tumults i guerres, va agravar encara més la situació. La discriminació religiosa tampoc pas per l'oblit, ya que existia una forta repressió social i maltracte cap a les minories cristianes i judeues, en mans dels musulmans, els qui eren els que posseïen major poder i influència. El sorgiment de moviments nacionalistes en les diferents regions de l'imperi també va ajudar a desestabilisar el control central. En l'àmbit extern, les potències europees, com el Regne Unit, França i Rússia, varen expandir els seus territoris a costa de l'Imperi Otomà. Les guerres contra les potències li varen significar grans pèrdues territorials i econòmiques. La constant intervenció estrangera en els seus assunts interns va debilitar encara més la seua sobirania. Les conseqüències del decliu varen ser devastadores, i gràcies a açò varen perdre gran part dels seus territoris en Europa i Àfrica. El seu eixèrcit es va tornar cada volta més dèbil comparat en els eixèrcits europeus, convertint-se aixina en dependents d'estos en factors econòmics i financers. Finalment, terme desintegrant-se en 1922, despuix de la Primera Guerra Mundial.

Durant eixe lapsus de temps, i per tots els efectes del seu decliu anteriorment descrits, ocorre el gran moviment migratori cap a atres nacions del globo. Per causes evidents relacionades en els contratemps de no poder trobar llocs propencs en les calitats de vida apropiades, varen optar per moure's cap a atres continents. Un dels més beneficiats sobre la seua arribada, sent les Américas. Dels territoris enumerats com els més influenciats per tal acontenyiment, l'immensa majoria estarien ubicats en Llatinoamèrica i vàries parts del Carib. A la seua volta açò va provocar que es forjaren noves generacions d'americans identificats primordialment en la terra a on varen nàixer, més allà de la seua ascendència prou marcada del mig orient. Entre els països en més número de habitants d'orige àrap, figuren Mèxic, Argentina, Equador, Brasil, entre molts uns atres, conformant aixina una gran família estesa per tota Amèrica.

Primera onada

Moll de Port Argent, 1910

Durant la segona mitat de el XIX, una primera onada va escomençar arribar a les costes de Port Argent, lloc de partida a on posteriorment s'anirien desplaçant cap a atres parts del país. Aprofitant la gran cantitat de pots que partien des de molts ports del mediterràneu oriental, principalment dels ports de Beirut i Tir més els soborns cap a les autoritats turques, varen ser capares d'embarcar cap a nous destins per una vida millor. No obstant, la seua arribada cap a diverses zones de les Antilles no es va desembocar precisament pel seu coneiximent o interés d'eixa regió en particular, si no més be pel trasllat forçós en el que inicialment es varen vore envolts despuix dels contratemps presentats en chafar peu en lo que creïen que seria el seu destí definitiu. Per a l'época, els Estats Units eren coneguts informalment per moltes persones originàries del Vell Món com "Amèrica", per lo que l'única referència que tenien aquells d'Àsia en dir-los eixe nom no estava relacionat en tot el continent si no a un sol país. Al molts no complir els requeriments estrictes implantats per les polítiques nortamericanes sobre l'immigració, sobretot en contra de la població no-blanca, més les exigències de sanitat, varen marcar varis destins tant propencs com a lluntans els quals elegir com a segona opció. A pesar de que la major part d'àraps es varen quedar, molts uns atres varen optar per abandonar lo més ràpit possible per no visualisar lo que estaven esperant exactament. Sobre els que varen optar per permanéixer, varen enfrontar les precàries situacions en les que veen relacionats pel seu pobre extracte social. La major part dels àraps que aplegaven solc dominicà, provenien de poblacions rurals, tractant-se de llauradors sense cap tipo de capital cultural per a destacar-se en activitats professionals algunes. No obstant, inicialment es varen dedicar a activitats comercials i no a l'agricultura, coneixien de la durea del treball del camp, de la mala remuneració i de la poca expectativa d'ascens social que proyectava. En el XXI, encara hi ha una cantitat considerablement gran de habitants que se'ls referix com "turcs" o "turquitos" degut a que els passaports o salvoconductes que utilisaven per a viajar eren de Turquia, conseqüència a la seua volta de que l'Imperi Otomà (turcs) ocupava totes eixes zones.Esta migració va estar marcada per jóvens fills d'agricultors pobres, la gran majoria, fent el viage recolzant-se en chicotets aforros i en base en préstams que a penes cobrien les despeses del llarc viage. Segons l'escritor Orlando Inoa, autor del llibre "Sucre: àraps, cocolos i haitianos":

"El nivell de pobrea que exhibien estos immigrants era tal, que varen ser desestajats per inspectors de sanitat, per l'arrimerament en que vivien en Sant Pedro de Macorís"

Ulises Heureaux

Ademés del comerç ambulant, es movilisaven per les zones a on operaven els ingenis azucareros i per zones rurals. La seua arribada també va coincidir en el procés de desenroll i modernisació que vivia la república. Per a llavors el president a càrrec, Ulises Heureaux(Lilís), començava la construcció del primer ferrocarril en sol dominicà, l'allumenat elèctric i el cable submarí. En adició, seguia en apogeu l'indústria azucarera, la qual havia iniciat previ a l'ascens de Lilís. Els libanesos, Siris i Palestins que s'assentaven en territori dominicà, arrastraven contratemps en el comerç local. El sistema de comerç de buhoneros, promogut en la seua majoria per estrangers, generava moltes diferències en els comerciants locals.Ademés de l'innovadora manera de comercialisar les seues mercaderies porta a porta, també varen ser els responsables en introduir el concepte "fiao" o "fiat" en dominicana. La seua presència aniria creixent en el temps, sobretot tenint la major rellevància en la província de Santiago.

Segona onada

Un atre grup d'àraps va aplegar a dominicana en 1911, procedents de Haití.  Entre este grup es trobaven els Dumit (Badui Dumit) i els Fadul i els Ramia, tots originaris de Mezziara en el Líban. També varen vindre llavors els Antonio, els Howley, els Jaar i tal volta els Hasbún, entre molts uns atres. Tal migració va tindre el seu orige per les enèrgiques peticions dels governants haitianos de la mateixa manera que comerciants tant locals com d'atres grups estrangers, per a que s'expulsara a tots els àraps del país de colp i repent.

Ya per a estes dates, molts haurien deixat el comerç ambulant a un costat, obrint chicotets negocis com a tendes de comestibles, bazares i almagasens. En el temps, alguns varen expandir els seus negocis a nivell nacional i internacional. Molts àraps es varen dedicar posteriorment a l'agricultura, cultivant productes com tabac, café, canya de sucre i fruts tropicals. Alguns inclús varen aplegar a ser propietaris de grans finques i ser rics terratinents. Ademés, varen mostrar una gran capacitat mamprenedora, creant noves empreses en diversos sectors com l'indústria, la construcció i la banca.

Per a 1920, en el país, ya s'havien assentat més de 1300 àraps, distribuïts per casi tot el territori dominicà. Per a eixa data, s'havien nacionalisat 162. Una representació visual més detallada fa notar la seua forta presència durant els inicis de tal sigle:

Ubicació	Número d'àraps
Sant Dumenge	250
Sant Pedro de Macorís	204
Santiago	196
Duarte	155
Espaillat	125
El Seibo	80
La Vega	61
Azua	58
Port Argent	55
Barahona	54
Samaná	47
Mont Cristi	31

L'educació va ser vista com una ferramenta fonamental per a la movilitat social. Els àraps varen invertir en l'educació dels seus fills, els qui després varen aplegar a ocupar posicions professionals importants en el país. La seua ètica de treball, operant durant llargues hores i en gran dedicació, junt en la cultura àrap de l'aforro, els va permetre acumular el capital suficient per a invertir en els seus futurs proyectes, negocis i propietats. Les fortes rets de respal entre ells els varen facilitar l'accés a oportunitats de treball. A pesar de mantindre algunes tradicions de la seua cultura d'orige, es varen integrar a la societat dominicana de manera absoluta, adoptant l'idioma i les costums locals. En la major part dels casos, colocant-los noms completament hispans als seus fills, mantenint solament el llinage com a única via de recordatori del seu orige ètnic.

Establiment comercial i conseqüències

Lo més comú era que tant en la primera com la segona onada estigueren dominades per jóvens. Molts d'estos, que a la seua volta componien esta immigració, carien de diners. Per això, com a estratègia promocional per a incrementar les vendes de productes i conseguir l'ansiat èxit econòmic, els àraps varen atraure clients urbans utilisant un nou sistema de venda porta a porta i pagament parcial que beneficiava al poble baixant els preus. L'escritor Pedro Batista va donar un eixemple d'este enfocament que varen utilisar, precisament en la ciutat de Santiago:

“Vestits en la roba típica del seu país, en bata talar i turbant; espessa barba i llarcs bigots; i les dònes en les seues faldes pesades, visitaven a les ames de casa de la ciutat. Li acreditaven teles i mercaderies al detall, per mig d'ínfimes quotes semanals, en les que remediaven moltes gents en adquirir més fàcilment, sostretes als emoluments del diari de la casa, algunes penyores de vestir i efectes domèstics”

No obstant, al final de el XIX, esta peculiar forma de participació en el comerç local va tindre conseqüències: en 1899, els representants del recent establit "Centre de Comerç", José María Benedicto i Pedro Pablo Dobal, varen informar a l'Ajuntament que els buhoneros estaven afectant negativament l'activitat comercial. La queixa va iniciar una série de queixes posteriors: en 1901, els comerciants varen insistir que el sistema comercial establit per la colónia àrap els causava danys, per lo que varen solicitar l'implementació de la llei en relació en els buhoneros i el síndico. En una reunió de la Sala Capitular, es va determinar que era necessari acodir al ministeri del ram per a detindre una acció que viola l'esperit de la llei de la matèria i afecta significativament els interessos d'esta comunitat. En un esforç per frenar la seua expansió, l'Ajuntament va exigir que pagaren la palesa de buhonero, que és una de les més costoses, en lloc de la de comisionista. En maig de 1901, es va rebujar la solicitut de Abraham Sahdalá i uns atres àraps de ser declarats comisionistas per la seua pobrea.

En l'any 1902, el regidor E. Corder va propondre fer complir la llei contra els buhoneros per la presència d'àraps en el mercat sense llicència per a operar com merceros. En febrer de 1902, es va presentar a l'Alcaldia Municipal un grup d'àraps que transportaven mercaderies al camp sense tindre palesos. L'Ajuntament va decidir que els àraps en el mercat serien considerats merceros en lloc de buhoneros i que pagarien 25 centaus diaris per cada lloc i dret de palés en lloc de 10 centaus. Es va prendre la decisió d'informar als ajuntaments de Moca, La Vega, Salcedo, Sant Francisco de Macorís, Jánico, Sant Josep de les Matas i Mao, comunicant la resolució en els àraps mencionats i invitant-los a fer lo mateix en casos similars per a acabar en els abusos. Ademés, es va acordar adquirir un cavall per a la Policia Municipal per a vigilar millor als àraps que transporten mercaderies als camions. El Governador colaboraria en els esforços de la ciutat per mig de l'emissió d'algunes disposicions, encara que en 1905, "El Diari" va calificar com "una barbaritat" la cantitat de passaports que la Governació otorgava als "turcs" diàriament.

A principis del sigle, els àraps varen aplegar a Sant Francisco de Macorís, a on l'ajuntament va demanar ajuda al Poder Eixecutiu per a implementar una llei que permetera que els dominicans solament eixerciren com buhoneros. El propòsit era "previndre els abusos comesos pels turcs i àraps que s'encarreguen d'eixe eixercici". L'Ajuntament de Santiago es va opondre, defenent en determinació que solament es deuria aplicar la Llei de Paleses. No obstant, l'única aplicació de la llei de paleses no va ser suficient en 1903, ya que una gran cantitat de la colónia àrap en la seua forma de comerç causava "perjuïns al comerç nacional i estranger". Per lo tant, es va decidir solicitar als diputats de la província que promogueren "una llei que protegixca el comerç dels nostres nacionals" i també solicitar als ajuntaments de Port Argent, Moca, La Vega i Sant Francisco de Macorís Montecristi va acceptar la proposta santiaguera i va anunciar que presentaria una proposta de llei en contra dels àraps als diputats del seu Districte.

En 1903, l'Ajuntament de Santiago també es va comunicar en el ministre d'Interior i Policia del govern provisional d'Alejandro Woss i Gil. Transcribieron l'ofici dirigit als diputats de la província en el que els solicitaven que feren esforços davant el Concejo de Govern per a conseguir una mida que solucionara el problema mencionat. A pesar de cridar l'atenció sobre els "perjuïns al comerç nacional i estranger" que causaven els àraps, el ministre va pospondre la decisió per a que fora presa pel govern definitivament.

Els problemes causats pel comerç establit també es derivaven de la zona rural, a on els àraps transportaven les seues mercaderies a través de mules. Els agricultors varen deixar de dependre de la ciutat per a comprar gràcies al "buhonerisme" itinerant. Segons Pedro San Miguel, esta interferència en els esquemes tradicionals de mercadeo i crèdit va ajudar a lliberar als llauradors de les restriccions "impostes per comerciants, especuladors i usureros". Agustín Malagón, un dels comerciants que va experimentar els efectes de la competència, va informar a l'Ajuntament que la presència de la colónia àrap estava afectant negativament el comerç pel seu sistema de negocis en els camps. En 1911, l'Ajuntament va acordar oferir $25.00 als alcaldes pedáneos i alcaldes d'agricultura per cada infractor de la Llei de Paleses que dugueren a la ciutat, en la finalitat de llimitar la seua presència en les seccions rurals de la comunitat, a on molts comerciaven sense paleses.

En 1904, el sector comercial va pressionar per a aprovar un proyecte de llei que buscava prohibir el comerç àrap perque el país no havia firmat cap tractat en la "Porta Otomana". En el més d'octubre d'eixe mateix any, el diputat Francisco Espaillat de la Mota, parent de l'expresident Ulises Espaillat, va presentar al Congrés Nacional un informe en el que respalava l'eliminació de el "buhonerisme eixercit per estrangers de nacionalitats aràbigues", segons l'artícul 11 numeral 8 de la Constitució. Este artícul garantisava als dominicans la llibertat d'indústria, de la qual l'Estat tenia la facultat de prohibir la pràctica de la buhonería. En la seua opinió, l'immigració solament prometia "importar el còlera i el morbo a la República", i els seus membres no podien ser acceptats pel govern com a ciutadans francesos, ya que perdien eixa condició en ingressar al nostre país i solament podien gojar d'ella mentres residien en els seus països d'orige, a on s'inscrivien en consulats francesos "per a protegir-se de la barbàrie dels seus propis compatriotes". No obstant, a pesar de la pressió eixercida pels comerciants, el Poder Llegislatiu no va aprovar l'iniciativa, a diferència de Haití, a on en agost de 1904 es va emetre una llei antiárabe.

Els comerciants natius es varen enfrontar a una competència deslleal per les característiques informals del comerç al detall dominat per estos immigrants, particularment en el mercat públic. En 1907, varen solicitar a l'Ajuntament que implementara la disposició de prohibir que els canasteros o venedors de baratijas vengueren atres artículs que no anaren permesos per les canasteras dins del mercat. D'esta manera "els tenduchos existents desapareixerien i la colónia Syiria es voria obligada a establir-se com correspon i a eixercir la seua professió en les mateixes despeses de lloguer de local, pagament de palesos i depenents". Com en ocasions anteriors, els regidors varen optar per fusionar les tres categories de canasteras establides en el Reglament del Mercat. A partir de l'1 de novembre de 1907, es va establir un dret de 12 1/2 centaus diaris per cada lloc i es varen llimitar els artículs que podien vendre les canasteras, com pentines, peinetas, agulles, ganchos, alfileres, didals, espejitos, cachimbos, botons, blau, fòsfors, cigarrets, cigarros, espècies.

La mida va resultar enèrgica: a pocs dies, varis comerciants àraps varen demanar determini de quatre mesos per a ajustar-se als seus efectes, pero l'Ajuntament va prorrogar la seua entrada en vigor a penes al 15 de novembre de 1907. Les conseqüències es varen fer sentir en lo immediat: menys de dos mesos despuix, en la seua sessió del 13 de giner de 1908, el concejo de regidors va conéixer de la solicitut elevada per Nacif P. Haché, en el seu nom i en el de varis àraps inquilins dels departaments anexos al Mercat, entre ells Abraham Sued, Amelia Vda. Nazar, A. Hued, Pedro T. Abut, Salvador Sahdalá i Jacobo Sahdalá, per a  rebaixar el monte dels seus lloguers, puix la disposició de les canasteras havia fet reduir les seues entrades.

El conjunt de regulacions establides en l'àmbit municipal demostra cóm els immigrants, a pesar de tindre una llengua, vestimenta i costums diferents, varen conseguir ingressar de manera ascendent i hàbil al teixit comercial, conquistant importants segments del mercat de bens terminats tant en ciutats com en zones rurals. La pren de possessió implicaria un aument en les crítiques que se'ls han fet des d'un principi.

Família Haché

El cas de la família Haché, d'orige libanés, se sap que varen aplegar a República Dominicana en 1886. Els germans Julián i Nacif Haché, este últim mencionat prèviament, varen iniciar un negoci de recaptes en Port Argent, expandint-se després a Santiago en "La Surianja", "Les Tres B" i "Gran Baratillo". El seu èxit els va dur a l'exportació de canya de sucre i a fundar "La Flor de Jobero" en Sánchez. En el XX, diversificaron les seues inversions incursionando en la banca, l'indústria i els mijos de comunicació. Figures com José Antonio Haché i el seu fill Pedro Antonio Haché varen elevar el perfil de la família, sent este últim vicepresident del país entre 1978 i 1982.

En 2024, els Haché seguixen representant una de les famílies més influents i adinerades de República Dominicana, en importants empreses en diversos sectors, mantenint un llegat de treball, filantropia i compromís social.