Illa de Sálvora
L'illa de Sálvora és una illa de l'oceà Atlàntic, que es troba en la bocana de la riga de Arosa, Galícia, Espanya. Separada de terra ferma per una distància d'uns 3 km pel nort. Ocupa una superfície de prop de 190 ha, i té una cota màxima de 71 metros (As Gralleiras). Casi tot el perímetro de l'illa és zona rocosa, a excepció de tres plages de blanca i fina arena. Des de 2001 està integrada en el parc nacional de les Illes Atlàntiques de Galícia.

Descripció
En l'actualitat, l'illa de Sálvora forma part de la parròquia d'Aguiño (municipi de Riveira), creada en 1959. Anteriorment l'illa depenia de la parròquia de Carreira, la que anara durant molts sigles la parròquia més poblada i rica de la comarca, aixina com la més antiga.
En març de 2007 l'illa va ser adquirida per Caixa Galícia per 8,5 millons d'euros i a finals d'eixe mateix any el Ministeri de Mig ambient va eixercir el seu dret de tanteig, comprant Sálvora, Vionta i Noro per eixa mateixa cantitat. La Junta de Galícia, que figura com a titular del parage des de l'1 de juliol de 2008, conjuntament en el Ministeri de Mig ambient han iniciat els treballs per a rehabilitar l'enclavament.[1][2][3][4]
Etimologia
Segons E. Bascuas, "Sálvora" és una forma d'orige paleoeuropeo, derivada de la raïl indoeuropea ix- 'onage, aigua que fluïx, corrent'. Este topònim figura registrat en l'any 899 com "insulam Saluare".[5]
Història
En l'any 899 el rei Alfonso II la dona al Cabildo Catedralicio de Santiago, que la reclama en la finalitat d'obtindre recursos per al seu sustente. Esta donació, que incloïa Ons, Tambo, Arosa, Cíes i Framio, va ser confirmada per Ordoño II al bisbe Sisnando en l'any 911.
Ya en 1120 l'illa va ser invadida per naus sarracenas que es varen refugiar en ella esperant reforços quan es disponien a invadir estes terres. Mes la tardança d'aquella ajuda va fer que els navío cristians enviats per orde de l'arquebisbe de Santiago s'apoderaren de les naus invasoras, frenant per llarc temps estes incursions. A partir de llavors, esta illa desconeguda comença a ser ambicionada per la noblea del moment.
El desinterés del Cabildo Compostelano per Sálvora va fer que a partir d'eixa época, els veïns de Carreira anaren ocupant l'illa per a utilisar-la com a terrenys de cultiu, aplegant a establir-se en ella permanentment anys més vesprada.
En 1770, el comerciant corunyés D. Jerónimo de Hijosa va instalar per poder una fàbrica de secat i salazón de peix, a la que en 1960 es varen afegir dos torres i les almenas, i hui és coneguda com O Almagasén, sent, potser, la primera factoria de salazón de Galícia.
Per esta illa escomençarien els pleits en 1789 entre els veïns de Carreira encapçalats pel seu cura retor, D. Manuel Falca i Malvar, contra "Don Vicente Caamaño Valera i Gayoso, Cavallero de l'orde de Sant Joan de Malta, Brigadier de la Real Armada, Veí de la Vila de Ferrol", en obtindre este una de Real Cèdula per a instalar una pesquería de tonyines que ademés de l'illa ocuparia una concessió de quatre llegües al voltant d'ella, en lo que els mariners de Carreira quedarien pràcticament sense poder faenar en estes aigües, lo que seria una ruïna per a les seues economies familiars.
A principis de el XIX, les dificultats econòmiques fan que els habitants de Carreira es desplacen a l'illa per a treballar com a casers d'explotacions agrícoles i ganaderes. Es consolida un chicotet llogaret en huit cases entorn a una plaça i dos fonts d'aigua potable. La població era de 60 persones i se'ls coneixia pel nom de la casa que habitaven.
Els casers pagaven a l'amo (la família Otero-Goyanes) la mitat de les recollides agrícoles i la mitat del ganado naixcut en l'illa de la seua propietat.
Sálvora i l'Ajuntament de Riveira varen ser honrats com "molt humanitaris", i especialment quatre dònes varen ser condecorades com Heroïnes de Sálvora, per l'auxili als nàufrecs del vapor-correu Santa Isabel, en 1921 i que deixaria tras de sí un rastre de 213 morts.[6][7]
El principal lloc de relació social era la taverna, situada al costat de l'antic almagasén de salazón, lloc a on es reunien els peixcadors. Eixa taverna es convertiria cap a 1960 en la capella de Santa Catalina, patrona de l'illa.
El Ministeri d'Obres Públiques havia construït en 1862 un far, a la vora S. de l'Illa. L'illa va ser expropiada per l'Estat en 1904, que va construir la pista, el moll, i va inaugurar en 1921 el far actual, de major altura i potser no ben ubicat, per lo que posteriorment va caldre volar tonellades de roques que dificultaven el seu alcanç en el sector NW. Es va construir per el MOP un chicotet moll en la Praia do Almagasén, front a la taverna que el ya marqués consorte de Revilla, més vesprada, va convertir en capela de Santa Catalina.
En 1958 la família Otero-Goyanes va recuperar la propietat de l'illa, junt en els illots de Vionta i Noro, estant l'illa lliure de càrregues fiscals i sent el preu de compra a l'Estat espanyol de 1 293 758 pessetes. Joaquín Otero Goyanes, General Auditor de l'Eixèrcit, va conseguir una concessió dels bens de l'Estat, en règim d'usufructe, per 99 anys, que en la pràctica per les condicions de la concessió, va supondre una cessió de titularitat de plages, camins i fonts, que en sis ocasions va ser ratificada pels tribunals.
En 1960, D. Joaquín Otero va reconstruir la Fonte dona Telleira, cridant-la Fonte de Santa Catalina, adornada en els escalons de l'escala de caragol del far vell. Atres restants varen ser amprats en les torres afegides a l'almagasén i en un lavadero, es transporta a l'illa un tractor i s'instala un generador elèctric. Tot això en fondos del Servici d'Extensió Agrària.
Poc durarien ya els colon, que reclamats per l'instalació en terra d'indústries propietat de la família, varen decidir anar-se a viure al continent. Aixina i tot l'últim habitant va abandonar el llogaret en 1972.
En març de 2007 l'illa va ser adquirida per Caixa Galícia per 8,5 millons d'euros i a finals d'eixe mateix any el Ministeri de Mig ambient va eixercir el seu dret de tanteig, comprant Sálvora, Vionta i Noro per eixa mateixa cantitat. La Junta de Galícia, que figura com a titular del parage des de l'1 de juliol de 2008, conjuntament en el Ministeri de Mig ambient han iniciat els treballs per a rehabilitar l'enclavament.
El far
- Artícul principal → Far de l'illa de Sálvora.
El Far de Sálvora, servit per personal adscrit al Ministeri d'Obres Públiques fins a 1992, seguix habitat en l'actualitat, depenent de l'Autoritat Portuària de Villagarcía de Arosa.
En la Segona Guerra Mundial va ser utilisat per la Marina com a observatori del tràfic marítim.
Turisme
Es pot visitar l'illa realisant la "Ruta de l'Aigua". A bordo d'un veler antic es recorren les illes de Ons, Arosa i Sálvora; es tracta d'una ruta guiada que inclou la proyecció d'un vídeo i recorregut per les tres illes.
Les eixides partixen des de Bueu, El Grove, Cambados, Pobla del Caramiñal i Riveira.
L'illa en el cine
En juliol de 2020 es va estrenar la película dirigida per Paula Cons L'illa de les mentires, rodada en l'illa de Sálvora i protagonisada per Nerea Fancs, Victoria Teijeiro, Ana Oca i Darío Grandinetti, que narra l'història ficcionada de tres heroïnes de l'illa, Cipriana Oujo Maneiro, Josefa Parada i María Fernández Oujo, de 24, 16 i 14 anys respectivament, que vivien en l'illa,[8] que remant durant 42 hores en varis viages varen salvar a 48 dels 260 passagers del vapor Santa Isabel, que va naufragar i es va afonar en la matinada del 2 de giner de 1921 front a la costa de l'illa.[9]
Referències
- ↑ Vizoso, Sonia (23 de març de 2007). «Caixa Galícia compra l'illa de Sálvora, en el Parc Nacional dones Illas Atlàntiques» (en espanyol). www.elpais.com. Consultat el 11, 11,2008.
- ↑ X. A. Taboada (21 de juny de 2007). «Mig ambient pretén comprar l'illa de Sálvora despuix de ser adquirida per Caixa Galícia» (en espanyol). www.farodevigo.es. Consultat el 11, 11,2008.
- ↑ www.adn.es (25 d'octubre de 2007). «Mig ambient arrebata a Caixa Galícia una illa de la Riga de Arousa per 8,5 millons» (en espanyol). Archivat des de l'original, el 10 de febrer de 2008. Consultat el 11, 11,2008.
- ↑ Longueira,Toni (24 d'agost de 2008). «Mig ambient inicia els treballs per a rehabilitar l'illa de Sálvora» (en espanyol). www.lavoz.com. Consultat el 11, 11,2008.
- ↑ Cf. pág. 541 de "La Hidronimia de Galícia: tres estrats ..". http://www.mondonedoferrol.org/estudios-mindonienses/MINDONIENSES%2024%20[protegit].pdf
- Archivat el 11 de juny de 2016 archivat en Wayback Machine.
- ↑ Andrés Pérez Gude. «Heroïnes de l'Illa de Salvora». Canal d'Història. Consultat el 11, 11,2008.
- ↑ J.M. Fernández Caamaño (25 de març de 2018). «La tragèdia de el “Santa Isabel”». L'Ideal Gallego. Consultat el 24 de juliol de 2020.
- ↑ Jiménez, Jesús (23 de juliol de 2020). «'L'illa de les mentires', un thriller que reivindica a les heroïnes del 'Titanic de Sálvora'» (en es). RTVE.és. Consultat el 27 de juliol de 2020.
- ↑ G. Arribes, Alicia (25 de juliol de 2020). «Paula Cons: "Lluitaré en totes les forces per a que la meua película es puga vore en sales"». www.laopinioncoruna.es. Consultat el 27 de juliol de 2020.
Bibliografia
- Fernández de la Cigoña, Estanislao (1991), Illas de Galícia. Cíes, Ons, Sálvora, Tambo, Sant Simón i Cortegada, Vigo. Edicións Xerais de Galícia. ISBN 84-7507-582-7.
- Xosé María Fernández Pazos (1998), Sálvora: memòria dun naufraxio.
- Sánchez Terry, Miguel Ángel (1987), Fars espanyols de l'Oceà. Ministeri d'Obres Públiques i urbanisme. ISBN 84-7433-514-0
Enllaços externs
- Turisme Illa de Sálvora
- A Lenda do Santa Isabel: https://www.youtube.com/watch?v=21RJ-A5ttm4
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Isla de Sálvora» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.