Iglésia de Sant Maclou (Ruan)
La iglésia de Sant Maclou (en francés: église Saint-Maclou) és una iglésia catòlica francesa d'estil gòtic erigida en el centre de la ciutat de Ruan. L'iglésia està dedicada a sant Maclou —Maclovio o Mal—, un dels sèt sants fundadors de Bretanya que va viure en la regió en el VII.
L'iglésia ha segut objecte d'una classificació a títul de monument històric en la llista de 1840.[1]
En 1996, l'estat francés va incloure en la Llista Indicativa de França en l'Unesco el lloc «Ruan: paisage urbà en els boscs, la catedral i les iglésies d'iglésia de Saint-Ouen i Sant Maclou».[2]
Arquitectura
[editar | editar còdic]L'iglésia, una joya de l'art gòtic flamígero, va ser construïda entre 1437 i 1517. Té una frontera occidental, en la que s'obri un rosetón, en un porche davant en arc de círcul de cinc trams, arrematats en gabletes calats. Els tres trams centrals estagen tres portes, dos d'elles de fusta tallada, obra de huchiers —ebanistas, talladores de mobles— renaixentistes. El portal principal té ornamentadas els seus arquivoltas en escenes de la Resurrecció dels morts i sobre el tímpan un Juí final. El porche servix com a soport, en el cantó dels carrers Martainville i Damietta, de la font Saint-Maclou.
La planta de l'iglésia presenta un transepto que no descolla de les capelles laterals. Saint-Maclou conserva la tradició normanda del tiburio, com la catedral de Notre Dona'm de Ruan, que ademés eixercita el paper de campanar. La flecha que ho corona, de 83 m d'altura, és de el XIX i és obra de l'arquitecte Jacques-Eugène Barthélémy. El deambulatorio no té capella axial i el cor té un àbsit en quatre costats, la característica principal dels quals és presentar un pilar en l'eix de l'edifici, com en la contemporànea iglésia La nostra Senyora de Caudebec-en-Caux.
La sacristia, en l'est de l'edifici, és un pastiche neorrenacentista, les columnes del qual de marbre són autèntiques i procedixen d'Itàlia.
L'iglésia va sofrir grans danys durant la Segona Guerra Mundial, en la caiguda de dos bombes en 1944 que varen causar molts danys i incendis que varen danyar especialment les cobertes. Ademés, després va sofrir els caprichos del clima i de la polució.
L'interior del santuari, molt clar, està dissenyat expressament per a arreplegar la major cantitat de llum. Esta és una de les raons per les que es nota l'absència de capitells en les columnes de la nau i del cor. També destaca la gran dimensió dels vans que ocupen tot l'espai entre els trams. El cor, molt reformat, no ha recuperat la seua bella fusta barroca d'abans de la guerra i només s'ha conservat una capella. La voltó de glòria, de el XVIII, que separa el cor de la nau, va ser preservada. Una de les capelles del sur del deambulatorio no ha segut reconstruïda despuix de la guerra.
Els vitrales
[editar | editar còdic]Poques vidrieres antigues han sobrevixcut i les que es pot contemplar hui dia es mesclen a sovint en elements moderns. Note's, no obstant, l'arbre de Jessé de el XV per damunt del portal nort, en Jessé assentat en un hàbit naixcut en Flandes, i sobre el portal sur, una Crucifixió.
Els òrguens
[editar | editar còdic]En el revers de la frontera occidental es conserva un orgue renaixentiste, les qualitats plàstiques del qual i acústiques són reconegudes. El seu buffet és de Nicolas Castille.
La restauració
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
En juny de 1944, els bombardejos de la ciutat varen causar el desplome de les voltes del deambulatorio i del cor. El campanar o tiburio també amenaçava en colapsar. Es varen mamprendre en seguida els treballs de consolidació i l'iglésia va ser parcialment oberta al cult en 1965. El cor va ser restaurat en 2000 i el tiburio es va obrir de nou el 23 de juny de 2007.[3]
En 2008, la ciutat de Ruan va firmar un dels primers «Pla Patrimoine» en l'Estat, la regió i el departament, per un montant de més de 7 millons d'euros, per als treballs que es consideraren necessaris.
La construcció va començar en setembre de 2011 i devia imperativamente estar completada a finals de 2013, ocupant-se de totes les parts altes de la coberta, de la frontera del transepto nort, i de la totalitat de la frontera occidental, remediant aixina l'us desafortunat, feya uns 150 anys, de pedres de calitat mediocre i les conseqüències que hui es deriven d'això. Queda per tractar tota la frontera meridional, incloent la reconstrucció de la capella de Santa Clotilde que espera des de 1944.
Galeria d'imàgens
[editar | editar còdic]- Exterior de l'iglésia
-
Vista des del suroest
-
Els batientes renaixentistes del porche nort
-
La frontera restaurada en març de 2014
-
El portal oest
-
Portal renovat
- Interior de l'iglésia
-
Nau interior
-
Interior del tiburio
-
Interior del campanar
-
Vista de l'orgue
Vore també
[editar | editar còdic]
- Anex:Monuments històrics de França classificats en 1840
- Sèt sants fundadors de Bretanya (en la Wikipedia en francés)
- Aître Saint-Maclou, antic cementeri (en la Wikipedia en francés)
- San Maclou (en la Wikipedia en francés)
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:Base Mérimée.
- ↑ Vore l'entrada «Rouen : ensemble urbain à pans de bois, cathédrale, église Saint-Ouen, église Saint Maclou», en el lloc oficial de la UNESCO, disponible en llínea en: [1] Consultat el 14 d'agost de 2016.
- ↑ Site du diocèse [2] archivat en Wayback Machine.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Église Saint-Maclou de Rouen» de Wikipedia en francés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- L'artícul de la Wikipedia en francés arreplega les següents fonts bibliogràfiques:
- Charles Ouin-La-Croix. (1846). Histoire de l'église & de la paroisse de Saint-Maclou de Rouen, Rouen: Mégard, pp. 280. OCLC 427561718.
- Julien Loth. Ilustrador: Jules Adeline (1913). Saint-Maclou de Rouen : l'église, la paroisse, Rouen: Imprimerie Lecerf Fils, pp. 153. OCLC 10738098.
- Herval, René (1933). Saint Maclou de Rouen, Rouen: Defontaine. OCLC 312965704.
- L'Église Saint Maclou de Rouen, Lió. OCLC 462049592.
- Lindo Elaine Neagley, Disciplined Exuberance: The Parish Church of Saint-Maclou and Clapix Gothic Architecture in Rouen, University Park, Penn: The Pennsylvania State University Press, 1998.
- Christian Moulin et Janine Vilpoix (1997). Vaig rellevar dones mariages de la paroisse de Saint-Maclou de Rouen de 1771 à 1781 : table filiative, Rouen: Cercle généalogique Rouen Seine-Maritime.
- Christian Moulin (1997). Vaig rellevar dones mariages de la paroisse de Saint-Maclou de Rouen de 1772 à 1782 : table filiative, Rouen: Cercle généalogique Rouen Seine-Maritime.
- Yves Bottineau-Fuchs (2001). Haute-Normandie Gothique Architecture religieuse, Paris VIe: Picard. ISBN 2-7084-0617-5.
- Martine Callias Bey, Véronique Chaussé, Françoise Gatouillat, Michel Hérold, Corpus Vitrearum - Els vitraux de Haute-Normandie, p. 359-364, Monum, Éditions du patrimoine, París, 2001 ISBN 2-85822-314-9 ; p. 495
- Olivier Chaline. «».
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de Sant Maclou (Ruan).
Referències
[editar | editar còdic]- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Wikipedia:Artículos con texto en otros idiomas
- Iglésies de França classificades monument històric (1840)
- Iglésies de França del sigle XVI
- Iglésies gòtiques de França
- Iglésies de Ruan
- Monuments històrics de Normandia
- Bens inscrits en la Llista Indicativa de França
- Iglésies dedicades a Sant Maclovio
- Patrimoni de l'Humanitat