L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Idioma sículo

Per a atres usos d'este terme vore idioma gal-sículo.

L'idioma sículo és una llengua indoeuropea antiga del grup itálico parlada antigament en Sicília en la part oriental de l'illa.[1]

La classificació del sículo ha segut durant un temps incerta, fins que estudis llingüístics recents han demostrat que el sículo pertany a les llengües itálicas i que esta emparentat en el falisco i el llatí arcaic per lo que alguns autors ho inclouen dins del subgrup de les llengües llatí-faliscas.[2][3][4][5]

Classificació

Els testimonis directes de sículo són pocs, pero permeten conjeturar una relació en les llengües itálicas especialment en el grup llatí-falisco.[2][5][6] El primer estudiós que va assignar el sículo a la mateixa família que el llatí va ser Karl Julius Beloch a finals del XIX, i la seua hipòtesis va ser acceptada posteriorment, entre uns atres, per Giacomo Devot, qui considerava al sículo la branca del llatí-falisco que es va assentar més al sur, evidència d'un antic continu interromput per l'arribada tardana de l'osco-umbro. Varro en la seua obra de De lingua Llatina fa 47 i 43 a. C, va afirmar que el sículo estava estretament emparentat en el llatí ya que moltes paraules sonaven casi idèntiques i tenien el mateix significat, com onkia (la, uncia), moitom (la, mutuum), dotim (la, dotum), leporim (la, leporem) etc.[3] Per un atre costat el sículo era més arcaic sobre el llatí posat que va retindre els diptongos protoindoeuropeus (-ei, -eu, -ou, -oi) que en llatí es reduïxen a (-i, -o, -o simples) i les oclusives (-f, -d, -s) que el llatí va canviar a (-b, -r) respectivament.[1][2][5][6] Alguns autors també varen intentar relacionar el sículo en les llengües osco-umbras basat en algunes paraules.[7] L'escassea de fonts i les dificultats per a interpretar inscripcions i glosses fan impossible aplegar a una conclusió definitiva.[8]

Inscripcions

Entre les inscripcions importants estan la "inscripció de Centuripe" que és l'inscripció sícula més llarga i que data del V i va ser trobada en Centuripe. Esta inscripció està gravada sobre un askos (fragment de vasija) que hui es conserva en el museu arqueològic de Karlsruhe en Alemània, o de la famosa inscripció practicada sobre un bloc d'arenisca en el costat este del va d'ingrés del portal meridional de la ciutat de Mendolito[9] i dispost en dos llínees de dreta a esquerra. Este últim epígraf, que data de la segona mitat del VI, és l'únic de caràcter públic conegut fins ara i el seu text generava controvèrsia en la seua interpretació. Les inscripcions mostren préstams del grec molts dels quals són els mateixos que va rebre el llatí. També mostren noms o topònims d'orige grec. Açò per la colonisació grega de Sicília.[10]

A continuació es mostren tres inscripcions en sículo:[6][11]

Inscripció sícula I:

Sículo: Salueto salues seite iofeteqe menesei heie.
Llatí: Saluti salvus site iubeteque maneri hic.
Espanyol: La salut fòra de perill, situa l'orde i esta permaneixerà.

Inscripció sícula II:

Sículo: Tam ura abes aked qoi aus Eurumakes age pipo ked lutim be levo poma nates emat Darnakei burei tam omia eti urela.
Llatí: Tam urna abes accedix qui aus Euromakes age bibe cedix lutum ibi leva poma natis emat Darnakei puero tam omnia et urnula.
Espanyol: Tan absent l'urna acoste les aus que Euromakes actue, bega, cedixca luto ahí, du les frutes naixcudes, emet al chic Darnakei tant tot i les urnes.

Inscripció sícula III:

Sículo: Nunus tenti el meu marustainam iemitom esti durom Nane pos durom iemitom esti, veliom ned emponi tantom eredes va vindre brtome.
Llatí: Nonus tenti em cadum emissum est durum Nani post durum emissum est, velut ne imponi tantum heretes va vindre productum.
Espanyol: Nou tendides el meu gerro emés és dur, despuix del de Nane l'emés és dur i ni imponga tant als hereus va vindre produït.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Giacomo Devot, Gli antichi italici, p. 68.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Francisco Villar, Els indoeuropeus i els orígens d'Europa: llengua i història, p. 484.
  3. ↑ 3,0 3,1 Varro, De Lingua Llatina V, 105 and 179.
  4. ↑ Baldi, The foundations of Latin. Berlin: Mouton de Gruyter. p. 140.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Paolo Poccetti: Language Relations in Sicily. Evidence forf the speech of the Σικανοί, the Σικελοί and others. In: Olga Tribulato (Hrsg.): Language and Linguistic Contact in Ancient Sicily. Cambridge University Press, 2012, S. 49–94.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Martzloff Vincent (2011). «archive. org/web/20150402165451/https://www-persee-fr. bibliopam-evry. univ-evry. fr/web/ouvrages/home/prescript/article/mom_0184-1785_2011_act_45_1_2010 Variation linguistique et exégèse paléo-italique. L’idiome sicule de Montagna vaig donar Març» (en francés). La variation linguistique dans els langues de l’Italie préromaine. Archivat des d'el bibliopam-evry. univ-evry. fr/web/ouvrages/home/prescript/article/mom_0184-1785_2011_act_45_1_2010 original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 28 de març de 2020.
  7. ↑ Jürgen Untermann: Sikulisch. In: Der Neue Pauly (DNP). Band 11, Metzler, Stuttgart 2001, ISBN 3-476-01481-9, Sp. 542 f.
  8. ↑ Hartmann, Markus (2017). "Siculian". In Klein, Jared; Joseph, Brian; Fritz, Matthias (eds.). Handbook of Comparative and Historical Indo-European Linguistics. Vol. 3. Berlin: Walter de Gruyter
  9. ↑ archive. org/web/20061007145527/http://www. apt. catania. it/allegati/Adrano/Archeologia/Mendolito. htm Mendolito
  10. ↑ linguasiciliana. it/origini_sostrato. htm Origini sostrato linguasiciliana. it/origini_sostrato. htm archivat en Wayback Machine.
  11. ↑ de Simone, Carlo (1999). "L'epigrafia sicana i sicula". Annali della Scuola Normale Superiore vaig donar Chafa. ISSN 0392-095X.

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idioma_sículo&oldid=1502611»