Idioma ruteno
Ruteno (també conegut com ucranià antic o bielorús antic; en ruteno: руский языкъ, no confondre's en l'autoglotónimo del rus)[1][2] és un terme usat per a denominar les distintes varietats de l'eslavónico oriental parlades en el Gran Ducado de Lituània i més vesprada en els territoris eslau-orientals de Polònia-Lituània. En bielorús es coneix com a llengua bielorusa antiga (). En ucranià es coneix com a llengua lliterària ucraniana antiga () o ruteno (Rutenśka – рутенська). En rus es denomina llengua russa occidental escrita (en rus: западнорусский письменный язык).
Els investigadors no es posen d'acort en si el ruteno és un idioma diferenciat o un dialecte occidental de l'antic eslavónico oriental, pero en lo que sí estan d'acort és en que tenen una estreta relació en el seu orige. L'antic eslau oriental era l'idioma coloquial del Rus de Kiev, entre els sigles X i XIII.[3] Pot considerar-se el predecessor dels moderns idiomes bielorús, rusino, rus i ucranià.
Nomenclatura
El ruteno sempre va estar en un estat de diglòsia front al eslau eclesiàstic, i era i encara és a sovint cridat prosta(ja) mova, lliteralment “llengua simple”. Les fonts contemporànees rarament esbossen alguna distinció entre el ruteno de Lituània, i el ruteno del Principat de Vladímir-Súzdal.
Noms en us antigament:
- Ruteno (antic bielorús: руски езыкъ) — pels contemporàneus de l'época, pero generalment no usat en Moscovia.
- (variant) Ruteno simple o parla simple (antic bielorús: простый руский (язык) o простая молва) — publicat per Grigori Jodkévich (XVI)
- Lituà (rus: литовский язык) — possiblement d'us exclusiu en Moscovia. Utilisat per Lavrenti Zizany (finals del XVI i per Pamva Byerynda (1653).
Noms d'us modern:
- (Antic) Ruteno – nom colectiu modern, que comprén tant a l'antic bielorús com a l'antic ucranià; predominantment usat en el XX, en investigacions lituanes, aixina com moltes polaques o trabajós acadèmics publicats en anglés.
- (Antic) Rus Occidental, be com a idioma o com a dialecte (rus: (древний) западнорусский язык) — usat principalment pels partidaris de la fase proto-russa, especialment des de finals del XIX, com per eixemple Yefim Karskiy i Alekséi Shájmatov.
- (Antic) (idioma) bielorús – usat rara volta en Moscovia. La denominació de (idioma) bielorús (rus: белорусский (язык)) es referix tant a el XIX com a l'idioma medieval usat en els treballs del XIX dels investigadors russos Fiódor Busláyev, Ogonovskiy, Zhitetskiy, Sobolevskiy, Nedéshev, Vladímirov i els nacionalistes bielorusos com Yefim Karskiy.
- Lituà-rus (rus: литовско-русский) — en el XIX pels investigadors Keppen, l'arquebisbe Filaret, Sájarov, Kartáyev, etc.
- Lituà-eslavonico (rus: литово-славянский) — en el XIX per l'investigador Baranovski.[4]
- Rus-polac o dialecte polac – Shtritter, l'investigador polac Samuel Bogumil Linde, per l'escritor polac Wisniewski. Cal recalcar que la definició ha segut usada en referència a la traducció de la bíblia de Francysk Skaryna.
És destacable el fet que l'ISO/DIS 639-3 i el còdic actual SIL per als idiomes que documenten el nom "русин (rusýn)" simplement ho nomenen com “Rutenian” en anglés ("ruthène" en francés o “ruteno” en castellà) en lloc de “Modern Rutenian”: este còdic s'assigna al Idioma rusino.
Divergència entre l'idioma ruteno lliterari i el rus lliterari
En la gradual lliberació de l'Est d'Europa del “jou tàrtar” en el XIV, es varen originar quatre principats que varen adoptar el nom de Gran Ducado. Dos d'ells varen escomençar a reunir els territoris eslaus de l'est: un era Moscou i l'atre Vilna. Açò va tindre com resultat la creació de dos entitats eslau-orientals principals: el Gran Ducado de Moscou, que posteriorment va evolucionar en l'Imperi rus, i el Gran Ducado de Lituània, que en posterioritat va formar en Polònia l'unió de Polònia-Lituània.
Llingüísticament abdós estats varen continuar usant les seues varietats regionals del llenguage lliterari de la Rus de Kiev, pero per la gran influència polaca en l'oest, i l'influència de l'iglésia eslavónica en l'est, gradualment es varen desenrollar dos idiomes lliteraris distints: el ruteno en l'est de l'unió lituà-polaca, i el (antic) rus en el principat de Moscovia.
Abdós habitualment rebien el nom de “ruskiy” (de la “Rus” ) o “eslovenski” (eslavónico); solament quan la diferència entre el llenguage lliterari de Moscovia i el de Lituània es va fer necessària, el primer es va passar a cridar “moskovski” (moscovita) (i en casos molt rars, el segon “litovski”, lituà).
La divergència llingüística va quedar confirmada en la necessitat de traductors en la celebració en el XVII de les negociacions durant el Tractat de Pereyáslav, entre Bogdán Jmelnitski, dirigent cosaco de la Sich de Zaporozhia i l'estat rus.
Continuació de l'influència polaca
Des de l'Unió de Lublin en 1569, els territoris del sur del Gran Ducado de Lituània varen passar a administració directa de la corona polaca, mentres que el nort retenia certa autonomia. És possible que açò influïra en el resultat en la diferenciació sobre l'estatus de l'idioma ruteno com a llengua oficial, i l'intensificació de l'influència polaca sobre el ruteno. No obstant, abdós parts de la Mancomunidad estaven habitades per polacs orientals, permaneixent el ruteno com lingua franca, i en abdós parts va ser gradualment reemplaçat pel polac com a idioma lliterari, de polèmiques religioses o per a documents oficials.
Nous idiomes nacionals
En l'inici del romanticisme a principis del XIX, varen aparéixer el bielorús lliterari i l'ucranià lliterari, descendents dels dialectes populars parlats i poc influïts per la lliteratura rutena. No obstant, Rússia va retindre part del llenguage eslau eclesiàstic com a “vocabulari cult”, per lo que hui en dia les diferències lèxiques més importants entre el rus d'una part, i el bielorús i ucranià d'una atra, són la major integració d'eslavonismes en la primera, i de polonismes en les segones.
La divisió entre la lliteratura rutena i les seues llengües lliteràries successores es veu reflectida en el disseny modern de les ortografia bielorusa i ucraniana.
L'interrupció de la tradició lliterària va ser especialment dràstica en Bielorússia: En Polònia-Lituània, el polac majorment va reemplaçar al ruteno com a idioma administratiu i lliterari. Per això, el bielorús només va sobreviure en el parla popular rural sense casi cap tradició escrita fins a mediats del XIX.
En contrast en els bielorusos i els ucranians orientals, els ucranians occidentals que vivien en l'Imperi austrohúngaro varen retindre no solament el nom de ruteno, sino que també molts dels seus elements eslavónicos eclesiàstics. Per a evitar confusions, en anglés i en atres idiomes estos ucranians es denominen usualment en la forma transliterada del nom primitiu: rusinos.
En 1800 la llengua lliterària rutena va evolucionar en tres llengües lliteràries modernes. Per a més informació, vore idioma bielorús, idioma rusino i idioma ucranià.
Vore també
Referències
- ↑ philol. msu. ru/~slavphil/books/21_10_2003. pdf Ж. Некрашевич-Короткая. Лингвонимы восточнославянского культурного региона (историчесикий обзор) // Исследование славянских языков и литератур в высшей школе: достижения и перспективы: Информационные материалы и тезисы докладов международной научной конференции / Под ред. В. П. Гудкова, А. Г. Машковой, С. С. Скорвида. — М., 2003. — С. 150 — 317 с.
- ↑ Начальный этап формирования русского национального языка. — Ленинград — 1962. — С. 221
- ↑ archive. org/web/20071219084908/http://www. britannica. com/eb/article-9074133 Ukrainian language, Encyclopædia Britannica
- ↑ Citat en N. Ulashchik (Улащик Н.) Введение в белорусско-литовское летописание. — Moscou, 1980.
Bibliografia
- Brogi Bercoff, Giovanna: “Plurilingualism in Eastern Slavic culture of the 17th century: The case of Simeon Polockij.” In: Slavia: Časopis pro slovanskou filologii, vol. 64. p. 3-14.
- Danylenko, Andrii: "'Prostaja mova', 'Kitab', and Polissian Standard". In: Die Welt der Slaven LI (2006), no. 1, p. 80-115.
- Danylenko, Andrii: "On Name(s) of prostaja mova in Polish-Lithuanian Commonwealth," In: "Studia Slavica Hung.", 51/1-2 (2006),p. 97-121.
- Dingley, Jim [James]. “The two versions of the Gramatyka Slovenskaja of Ivan Oževič.’ In: The Journal of Byelorussian Studies, 2.4 (year VIII), p. 369-384.
- Frick, David A. "'Foolish Rus': On Polish civilization, Ruthenian self-hatred, and Kasijan Sakovyč." In: Harvard Ukrainian studies 18.3/4 (1994), p. 210-248.
- Martel, Antoine. La langue polonaise dans els pays ruthènes: Ukraine et Russie Blanche 1569/1667. Lille 1938.
- Moser, Michael: "Mittelruthenisch (Mittelweißrussisch und Mittelukrainisch): Ein Überblick." In: Studia Slavica Academiae Scientiarum Hungaricae 50 (2005), no. 1-2, p. 125-142.
- Mozer [= Moser], Michaėl’. "Čto takoe 'prostaja mova'?". In: Studia Slavica Academiae Scientiarum Hungaricae 47.3/4 (2002), p. 221-260.
- Pivtorak, Hryhorij. “Do pytannja pro ukrajins’ko-bilorus’ku vzajemodiju donacional’noho periodu (dosjahnennja, zavdannja i perspektyvy doslidžen’)”. In: Movoznavstvo 1978.3 (69), p. 31-40.
- Pugh, Stefan M.: Testament to Ruthenian. A Linguistic Analysis of the Smotryc’kyj Variant. Cambridge 1996 (= Harvard Series of Ukrainian Studies).
- Shevelov, George I. “Belorussian versus Ukrainian: Delimitation of texts before A. D. 1569”. In: The Journal of Byelorussian Studies 3.2 (year 10), p. 145-156.
- Stang, Christian: Die westrussische Kanzleisprache dones Grossfürstentums Litauen. Oslo 1935 (= Skrifter utgitt av Det Norske Videnskaps-Akademi i Oslo, Historisk-filosofisk Klasse 1935,2).
- Strumins’kyj, Bohdan. “The language question in the Ukrainian lands before the nineteenth century”. In: Aspects of the Slavic language question. Ed. Riccardo Picchio, Harvey Goldblatt. New Haven 1984, vol. 2, p. 9-47.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Idioma ruteno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.