Hospital de les Cinc Llagues

El Hospital de les Cinc Llagues és un edifici renaixentiste de el XVI ubicat en Sevilla, que actualment constituïx la sèu del Parlament d'Andalusia i de la Cambra de Contes d'Andalusia. Va ser un dels hospitals més importants de la capital andalusa i va tindre funció clínica fins a 1972. Es troba situat en la Ronda Històrica en el barri de la Macarena de Sevilla.
Denominacions
- Hospital del Duc d'Alcalà (1546–finals de el xvi)
- Hospital de les Cinc Llagues del nostre Redentor (finals de el xvi–xix)
- Hospital de la Sanc (xix–mediats de el xx)
- Hospital Central (xx–1972)
Història
Antecedents
L'Hospital va ser fundat per Catalina de Ribera i Mendoza en 1500, com a hospital per a dònes.[1] Va ser dotat d'un gran patrimoni, donat en donacions, i per a la seua constitució varen ser otorgades dos bules del papa Alejandro VI, en 1500 i 1502. També va obtindre les bules de Clemente VII i Juli III en 1524 i 1549 per a estar exent de la jurisdicció ordinària. Catalina de Ribera va solicitar la bula d'Alejandro VI per a que solament s'atengueren a dònes, pero la bula de Clemente VII de 1524 ho va fer extensible als hòmens pobres. Solament va tindre funcions sanitàries encara que a partir de 1750 es va utilisar part com a hospici.[2]
Els patrons, administradors i visitadores serien els pares priors dels monasteris de Santa María de les Coves, Sant Jerónimo de Buenavista i Sant Isidoro del Camp. Cal mencionar que, encara que estos patrons tingueren autoritat per a actuar en nom de l'Iglésia per bula pontifícia, l'hospital depenia directament, des de la seua fundació, de la Santa Sèu, sense obedir a qualsevol atra institució llaica o eclesiàstica i sense pagar delmes.[2]
La primera sèu de l'hospital de les Cinc Llagues es va ubicar en el carrer Santiago[1] en les cases que tenia Catalina de Ribera sobre el número 10 colació a Santa Catalina, constava únicament de 15 llits.
Construcció de l'actual edifici
En 1535 el fill de Catalina de Ribera, Fadrique Enríquez de Ribera, VI alvançat major d'Andalusia i I marqués de Tarifa, va ampliar la dotació monetària per a construir l'actual edifici extramurs de la ciutat, en l'arraval de la Macarena. Va ser el primer gran edifici de caràcter públic que es va erigir fòra de la muralla migeval i va constituir un dels motius del desenroll de l'arraval, actual barri de la Macarena, que va escomençar a desenrollar-se a partir de el XVI en alçar-se allí les vivendes dels obrers encarregats de la seua construcció i posteriorment els treballadors del mateix. Fadrique va morir en 1539 sense deixar hereus i tots els seus bens varen ser a parar també a l'hospital. La nova sèu de l'hospital es va obrir el 5 de març de 1559.[2]
L'hospital va tindre molts benefactors, entre ells Diego de Yanguas, natural de Logronyo, tesorer de la Casa de la Moneda.[2]
La particularitat la marca l'iglésia , situada exenta en el pati central i de major altura que el restant de l'edifici. Presenta planta de creu llatina en braços curts, capella major semicircular i sacristia rectangular despuix d'ella. La seua eixecució correspon a Hernán Ruiz II, que la dota de gran coherència formal i decorativa.La portada principal del temple oferix esquema d'arc triumfal, en dos cossos, dòric el baix i jònic el superior, arrematats per un frontó. Destaquen els relleus de les virtuts teologals, llaurats per Juan Bautista Vázquez el Vell en 1564. En l'interior, lo més destacat és la seua monumental orde jònic, aixina com les voltes que cobrixen la nau i la travessia. En la capçalera se situa el retaule major, el disseny del qual s'atribuïx a Asensio de Maeda, i l'eixecució de les pintures, datades en 1602, al pintor rondeny Alonso Vázquez.
L'hospital va estar dotat de condicions higièniques excepcionals en el seu moment, com a cloaques o abastiment d'aigua per mig d'un aqüeducte. Durant la seua existència va realisar una gran llabor assistencial, especialment en époques d'inundacions o epidèmies.

Us hospitalari (1559-1972)
L'hospital es va enfrontar a una greu crisis en 1649, quan es va produir l'epidèmia de pesta en la ciutat, en la que va morir el seu administrador, Gabriel d'Aranda, el secretari, cures de l'hospital, el barber i en especial els eclesiàstics que tenien que administrar els sants olis als fallits.

La segona mitat de el XVII tindria sequies, plagues de llangosta, precipitacions intenses, etcétera, que empijorarien les condicions de vida i, en conseqüència, la mortaldat. El terremot de Lisboa de 1755 afectaria a molts edificis de la ciutat, entre ells l'hospital. Les crisis econòmiques i les guerres d'Espanya varen afectar negativament a les rendes de l'hospital durant la segona mitat de el XVII i començos de el XVIII. En 1779 va millorar la seua situació econòmica, pero va tornar a empijorar per les inundacions els anys 80 d'eixe sigle, que varen produir una elevada mortaldat. En 1791 va haver de reduir personal. Al començament de el XIX atra gran pesta va assolar la ciutat. Este sigle també se situaria un hospital militar en les instalacions, dins de l'àrea de convalescència masculina. Durant la Guerra de l'Independència, per l'ocupació francesa, l'hospital es va quedar sense patrons entre 1810 i 1814, que varen ser obligats a marchar-se per les tropes invasores.[2] L'hospital militar va estar ací fins a 1927.[3]
No obstant, vindrien temps millors per mig de l'intervencionisme estatal. Açò possibilitaria, en 1837, l'unificació dels hospitals de les Cinc Llagues, Amor de Deu, Esperit Sant, del Cardenal i de les Bubes en el primer d'ells, que va passar a cridar-se hospital Central. Cal mencionar també que, a lo llarc de la seua història i fins a començos de el XIX, l'hospital de les Cinc Llagues va mantindre una estreta relació de colaboració en l'hospital del Cardenal, gràcies a que compartien patrons dels monasteris de Sant Jerónimo de Buenavista i de Santa María de les Coves.[2]

Abandó (1972-1992)
El tancament de l'hospital es produïx en febrer de 1972 pel seu pèssim estat de conservació, encara que se seguixen mantenint alguns servicis sanitaris. El decliu va ser resultat natural del pas del temps i dels avatars històrics i polítics, que ho sumergixen en una aguda crisis ya en el XIX, continuada en el XX, a on a pesar de desenrollar-se en ell els millors anys de la medicina en Sevilla, la lluita pels seus recursos i espais deixen de costat la necessària conservació.
Dèu anys despuix del seu desestage, i sense haver segut alié a distints espolis, s'inicien els passos per a la generosa cessió de l'edifici a les institucions autonòmiques per part de la Diputació de Sevilla, ama del mateix des de la seua desamortisació en el s.XIX, i en el que va realisar una important assistència benèfica. En 1986 s'elaboren els primers proyectes i un any més tart s'inicien les obres, que conclouen en 1992. El 28 de febrer d'eixe any el Parlament d'Andalusia va estrenar la seua sèu.
Rehabilitació com a parlament
En esta primera fase es varen restaurar els patis de Farmàcia , de Sant Carlos , de la Rebuda , de l'Alcohol i de Cobalt , situats despuix de la frontera principal. Va ser adaptada l'iglésia com a Saló de Plens i les sales d'enfermeria que la rodegen com a Biblioteca, Sala d'Usos Múltiples i sales de Comissions. En total es varen rehabilitar per al Parlament d'Andalusia 48.648 metros quadrats de superfície.
Durant la V Llegislatura es varen eixecutar diversos treballs per a la rehabilitació dels patis del Cardenal, de la Font i de les Flors, que conformaven la superfície de l'antic Hospital encara sense restaurar. L'intervenció arqueològica prèvia es va revelar fonamental per a conéixer senyes històriques i fases de construcció i va deixar al descobert uns interessants forns romans datats cap a la mitat de el I, aixina com elements de la cultura islàmica de gran interés.
Les obres varen continuar a lo llarc de la VI Llegislatura en dos objectius generals: l'ampliació de la superfície del Parlament d'Andalusia i el trasllat de la Cambra de Contes. Despuix del Saló de Plens es va ubicar la Sala de Passos Perduts, disposta com a centre des del que establir les noves relacions del conjunt. Es varen definir també els accessos pel costat nort, adequant-ho a l'urbanisme d'este sector de la ciutat.
Despuix de tres anys d'intervencions i la recuperació de 18.590 metros quadrats, la nova superfície rehabilitada va ser inaugurada per Les seues Majestades els Reis el 20 de febrer de 2003.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Tabales, Miguel Ángel; Alba, Margarita. «Guia del paisage històric urbà de Sevilla». Institut Andalús de Patrimoni Històric. Consultat el 17 de decembre de 2017.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Paula Ermila Rivasplata Vareta. Universitat Internacional d'Andalusia (2012). «Els Secretaris de l'Hospital de les Cinc Llagues de Sevilla i la seua activitat escrituaria». Consultat el 2 de febrer de 2014.
- ↑ Ponce Ortiz de Isagurbe i Sánchez Sánchez, 2004, p. 1927
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hospital de las Cinco Llagas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.