Història de la mineria en Cerdenya
La història de l'explotació minera en Cerdenya (Itàlia) es remonta a temps molt remots, entorn al sext mileni abans de Crist.[1]
Els mercaders i conquistadors freqüentaven les costes de l'illa atrets per les riquees del subsol de Cerdenya.[2] Testimoni de l'antic treball dels metals són també numerosos topònims relacionats en l'activitat extractora: Argentiera, Montiferru, Funtana Raminosa, Cape Ferrato, per mencionar solament alguns eixemples.[3]
Prehistòria
La llarga història minera de Cerdenya va escomençar casi en tota seguritat entorn al sext mileni abans de Crist en l'activitat d'extracció d'obsidiana, en els cims del Mont Arci, en la part centre-oriental de l'illa. El mont Arci va ser un dels més importants centres mediterràneus d'extracció i treball d'este vidre volcànic.[1] De fet, s'han localisat a lo manco 70 centres de treballs i prop de 160 assentaments estables o temporals des d'a on l'obsidiana era exportada cap a França meridional i Itàlia septentrional.
Entorn al tercer mileni abans de Crist, provablement importats de la conca oriental del Mediterràneu, varen aplegar i es varen difondre també en Cerdenya els coneiximents metalúrgics, que varen alcançar durant la civilisació nurágica un elevat nivell tècnic.
Al mateix temps es va desenrollar també la tècnica minera, lo que va permetre l'extracció de cantitats creixents de minerals i de metals. La posició geogràfica de l'illa i el seu patrimoni miner, varen atraure entre el XIV[4] i el VIII a. C. als mercaders fenicios a els qui, cap a la mitat de el VI, es varen unir els cartagineses. Fenicis i cartagineses varen aprofitar intensament les riquees minerals, sobretot en Iglesiente, a on es varen trobar restants d'excavacions i escoria de fusió atribuibles a este periodo.
Una intensa activitat metalúrgica, siga extractora o de fusió, està atestada des del punt de vista arqueològic, junt als rics jaciments metalíferos de Sarrabus, constituïts per minerals composts d'òxits i sulfur de ferro, coure i plom.
Época romana
En l'any 238 a. C. es va iniciar en Cerdenya l'época de la dominació romana. De fet, Cartago, despuix de la derrota sofrida en la primera guerra púnica i la rebelió dels mercenaris que vivien en l'illa, va ser obligada a cedir formalment l'Illa a Roma. En l'any 226 a. C. li va ser concedit l'estatut de província romana com a part de Corsica et Sardinia.
Baix els romans, l'activitat minera va créixer intensament, sobretot en els jaciments de plom i d'argent. Des del 269 a. C. la república havia adoptat l'argent com base monetària, mentres que el plom era usat en diversos camps de la vida civil. Cerdenya, despuix d'Hispania i Bretanya, constituïa la tercera regió, entre els dominis de Roma, per cantitat de metals produïts. La producció mineral durant tot el periodo de la dominació romana ha segut valorada en al voltant de 600.000 tonellades de plom i mil tonellades d'argent. L'activitat extractora dels romans no es va llimitar solament a la conca de Iglesiente; de fet, varen conéixer i segurament varen aprofitar els jaciments d'argent de Sarrabus, a la que potser es referia el geógrafo Solino en escriure:
| Índia ebore, argento Sardinia, Attica melle | L'Índia és famosa pel marfil, Cerdenya per l'argent, Ática per la mel |
Els sistemes de cultiu de les mines en época romana consistien en l'excavació de pous verticals profunts inclús de més de 100 metros; els treballs es realisaven en utensilis manuals i fòc per a separar la roca. Tot era realisat per miners lliures, cridats metallari i des de l'any 190 a. C. també per esclaus o presoners[5] cridats damnati ad effodienda metalla.
En l'any 369, l'emperador Valentiniano I va decretar que cada navío que atracara en Cerdenya devia pagar un dacio de cinc sòus per cada metallaro que transportara. Successivament els emperadors Graciano, Valente i Valentiniano II varen prohibir totalment als metallari que es transferiren a l'illa. Es creu que estes mides varen ser preses perque l'extraordinària riquea dels jaciments de Cerdenya podria danyar les mines d'argent ibèriques que eren de propietat imperial.
En l'época romana tardana, la producció minera sarda va disminuir considerablement; l'activitat es va mantindre en alguns pocs jaciments en la finalitat de satisfer les llimitades necessitats del mercat de l'illa, pero molts varen ser abandonats i alguns d'ells, com els de el Sarrabus, varen quedar en l'oblit.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 LAURENT-JACQUES COSTA, L'obsidienne, un marqueur d'echanges en Méditerranée préhistorique, Edicions Errance, París 2007.
- ↑ Pàgina web de Euro-Export: Estudi.
- ↑ Segons Eugenio Marchese -qui anara director del districte miner de Cerdenya-, el mateix terme Gennargentu (porta d'argent) es remonta al recort d'una antiga elaboració d'eixe metal junt al poble de Talana. No obstant, la justa denominació en llengua sarda és Jenna 'i bentu (que es pronuncia: jenn'i entu). Nom que significa Porta del vent. L'argent en sardo es diu pratta, d'ahí Jenna 'i Pratta.
- ↑ DAYTON J. I, Sardinia, the Sherden and Bronze Age Trade Routes, Annali. Istituto Orientale vaig donar Napoli, Roma, 1984, vol. 44, no3, pp. 353-371.
- ↑ PAUL CHRISTOPHE, L'Eglise dans l'histoire dones hommes, 1983, p.69. Este autor pren l'eixemple de Ponciano i d'Hipólito que havien segut enviats a les mines de Cerdenya durant la persecució de Maximino el Tracio.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia de la minería en Cerdeña» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.