Anar al contingut

Història ambiental

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La història ambiental és una disciplina historiográfica que estudia les interaccions entre els humans i l'ambient des d'una perspectiva històrica.[1][2] La disciplina utilisa diferents marcs teòrics, com les teories provinents del marxisme, l'anarquisme i el lliberalisme, entre unes atres.[3] La disciplina intenta superar la dicotomia entre naturalea i cultura.[4]

La disciplina té a lo manco tres alvertents d'estudi.[5] Una branca d'esta disciplina es dedica a l'estudi de les relacions que determinades societats establixen en l'entorn natural. Un eixemple d'este alvertent seria l'anàlisis de William Cronon en el seu célebre lliure Canvis en la terra (1982), que analisa les interaccions que distintes comunitats indígenes de Nova Anglaterra tenien en l'entorn, en particular en els boscs, previ a l'arribada dels colonizadores, i els canvis que la colonisació va introduir en estes relacions.[6] El segon alvertent estudia les percepcions socials sobre la naturalea. El tercer alvertent analisa els canvis polítics i institucionals en relació en diferents formes de considerar l'ambient, incloent la seua protecció i conservació.[7]

Es considera que esta disciplina va escomençar a mitan de la década dels '70, particularment en el sorgiment del moviment ecologiste i la preocupació per la carrera armamentista nuclear.[1] És considerada una disciplina recent pel grau de dispersió d'els qui es dediquen al seu estudi, pels interrogants que encara existixen respecte a la definició de la seua àrea de treball i la seua relació en atres disciplines, i per la falta d'una consolidació institucional de les seues associacions internacionals i de les seues produccions bibliogràfiques.[8]

Orígens

William Cronon utilisa la pintura Expulsió del Jardí del Edén (1828) de Thomas Cole (1801-1848) per a ilustrar el canvi en les percepcions sobre la naturalea salvage i el paisage modificat en els Estats Units. En el quadro, el Jardí del Edén és representat com una naturalea ordenada i controlada, mentres que el món exterior és representat com a obscur i caòtic. En el córrer de les décades, la naturalea salvage passaria a ser descripta com a «sublim» i «edénica», en contrast en les representacions a l'estil de Cole, com la que es pot observar en este quadro.[9]

Escola europea

Els antecedents d'un estudi històric de les relacions entre els humans i l'ambient poden trobar-se en l'Escola dels Annales, fundada per Lucien Febvre i Marc Bloch. Els Annales varen contribuir al sorgiment de la disciplina, llegant conceptes, preguntes d'investigació, metodologia i fonts. En particular, un dels principals contribuents al sorgiment de l'història ambiental va ser Fernand Braudel, qui es va rebelar contra l'historiografia tradicional que colocava a l'ambient simplement com el teló de fondo en el qual tenien lloc els acontenyiments històrics. En la publicació de la seua tesis de doctorat, El Meditérraneo, Braudel va obrir una brecha en el binomi història-naturalea que existia fins a eixe moment.[10]

No obstant, l'interés en fundar una disciplina pròpia que estudiara les relacions entre els humans i l'ambient a través del temps no es va produir sino fins a més alvance, al voltant de la década dels '70s. En este moment es consolida l'ecologia com a camp científic, sorgixen els moviments ecologistes i s'introduïx el concepte d'ecosistema, lo que va produir un interés renovat en una nova disciplina, denominada «història ambiental».[11]

L'escola europea va ser particularment influent en Amèrica Llatina, sobretot pel treball de els Annales.

Escola nortamericana

En 1967, Roderick Nash va publicar el seu llibre Wilderness and the American Mind, una obra que s'ha convertit en un text clàssic de l'història ambiental primerenca. En un discurs a la Organisació d'Historiadors Americans en 1969 (publicat en 1970), Nash va utilisar l'expressió "història ambiental",[12] encara que 1972 es pren generalment com la data en que es va falcar per primera volta el terme.[13] El llibre de 1959 del professor emèrit d'història d'història en l'Universitat de Pittsburgh, Samuel P. Hays,[14] Conservation and the Gospel of Efficiency: The Progressive Conservation Movement, 1890-1920, també es considera un document fundacional en el camp de l'història ambiental, a pesar de ser majorment una contribució a l'història política nortamericana. El llibre d'Alfred W. Crosby The Columbian Exchange (1972) és un atre treball primerenc clau de l'història ambiental.[15]

Perspectives

Existixen diferents perspectives metodològiques sobre l'investigació en història ambiental. Intelectuals com Donald Worster i John McNeill troben diferents àrees d'investigació dins d'esta disciplina. McNeill senyala l'existència simultànea d'una història ambiental material que estudia els canvis en els ambients físics i biològics i la forma en la que estos afecten a les societats, d'una història ambiental cultural i intelectual que presta atenció a les representacions i imàgens sobre la naturalea i a cóm estes revelen traces característiques de les societats que les han produït, i d'una història ambiental política que analisa les polítiques i llegislacions que han determinat la relació entre els individus i el mig ambient. Guardant algunes similituts, Worster dividix a l'història ambiental en tres grans llínees de treball que s'enfoquen en les característiques dels ambients naturals en époques passades, en la relació entre els canvis ambientals i les tecnologies de producció i, per últim, en les percepcions, ideologies, ètiques, lleis i mits que la societat construïx per a referir-se a la naturalea.

Alguns autors identifiquen la disciplina dins del «pessimisme epistémico».[1] Per a contrarrestar estes visions pessimistes, proponen interrogar les condicions de producció de l'investigació històric-ambiental de manera tal que es puga transcendir el mensage pessimiste de la destrucció ambiental i contribuïxquen a una «història ambiental aplicada» que permeta elaborar respostes als problemes ambientals actuals.[16]

Antonio Brailovksy i Dina Foguelman definixen a la disciplina com «l'estudi (...) de les formes d'apropiació social de la naturalea».[17] Segons esta perspectiva, l'història ambiental utilisa un enfocament metodològic que analisa les diferents formes en que les societats humanes establixen la seua relació en la naturalea, fent us intensiu de certs recursos naturals i deixant uns atres sense explotar, segons els seus modos d'organisació econòmica, política i cultural.[18]

Metodologia i fonts

Les persones dedicades a l'història ambiental fan us d'una diversitat de fonts que reflectix el caràcter interdisciplinari de l'història ambiental.[19]

  • Fonts lliteràries: estes fonts inclouen relats de viagers i exploradors, naturalistes, entre uns atres.
  • Fondos d'archius: estes fonts inclouen documents administratius relacionats en la propietat de la terra.
  • Documents llegislatius: estes fonts inclouen tots els documents, decrets i reglaments de diferents órdens i poders del govern referits a la gestió dels recursos naturals.
  • Fonts econòmiques: estes fonts inclouen documents tals com a balanços de contes, llibres de contes de fàbriques, entre uns atres.

Estes fonts deuen combinar-se en atres métodos d'investigació, per eixemple, en l'us de métodos provinents de la paleoecología, com l'anàlisis de polen o la datació de carbono 14.


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Bonada Chavarría, 2018, p. 18.
  2. ↑ Gallini, 2005, p. 10.
  3. ↑ Bonada Chavarría, 2018, pp. 25-26.
  4. ↑ Gallini, 2005, p. 20.
  5. ↑ Gallini, 2005, p. 6.
  6. ↑ Cronon, 2003.
  7. ↑ Gallini, 2005, pp. 6-7.
  8. ↑ Gallini, 2005, pp. 7-9.
  9. ↑ Cronon, 1995, «The Trouble with Wilderness; or, Getting Back to the Wrong Nature».
  10. ↑ Chakrabarty, 2009, pp. 204-205.
  11. ↑ Gallini, 2005, pp. 9-11.
  12. ↑ Nash, 1970, pp. 249-260.
  13. ↑ Nash, 1972, p. 362.
  14. ↑ Samuel P. Hays on National Forests and Ecology, History for the Future, WRCT, Pittsburgh
  15. ↑ Gambino (4 octubre 2011). «Alfred W. Crosby on the Columbian Exchange». smithsonianmag.com. Consultat el 26 de decembre 2020.
  16. ↑ Bonada Chavarría, 2018, pp. 31-32, 64.
  17. ↑ Brailovsky i Foguelman, 2009, p. 15.
  18. ↑ Brailovsky i Foguelman, 2009, p. 16.
  19. ↑ Gallini, 2005, pp. 13-17.