Hispanoamèrica en la Guerra d'Independència Espanyola

Hispanoamèrica en la Guerra d'Independència Espanyola fa referència al paper dels regnes i províncies americanes de la Monarquia espanyola durant el conflicte peninsular entre 1808 i 1814 contra Napoleón Bonaparte, despuix de l'ocupació napoleònica d'Espanya i el colapse de la monarquia borbònica. Entre 1808 i 1810, el proyecte imperial francés va ser àmpliament rebujat en el continent americà. Hispanoamèrica va prestar un respal econòmic crucial a la resistència espanyola i va participar activament en oficials i tropes hispanoamericanes en la lluita contra els francesos.

L'aportació de cabals en forma de remeses, donatius, préstams i situats va ser fonamental per a l'esforç militar espanyol, representant més de la mitat dels ingressos de la Real Facenda entre 1808 i 1810. Els governs de la península ibèrica haurien colapsat sense els fondos remesos des d'Amèrica, arrastrant en si a les Juntes de Sevilla, la Junta Central, la Regència, les Corts de Càdis i el sosteniment material dels eixèrcits en Andalusia i Extremadura. L'acció de govern hauria quedat paralisada i, en ella, tota capacitat organisada de resistència front als francesos. El respal econòmic hispanoamericà va ser absolutament determinant: sense eixa ajuda, l'esforç militar hauria segut directament inviable per a la causa espanyola, i tant el curs immediat de la guerra com el seu desenllaç haurien segut profundament distints.

L'interés de Napoleón per preservar l'integritat del Imperi espanyol va començar a desvanir-se cap a 1810, en paralel en l'estancament del conflicte bèlic en la península i el desenroll dels proyectes constitucionals de les Corts de Càdis. No obstant, els regnes i províncies de l'Espanya americana es varen vore obligats a replantejar el seu víncul en la metròpoli. A partir d'eixe moment, varen començar a sorgir moviments revolucionaris en diversos territoris americans, respalats per potències estrangeres -en particular el Regne Unit i els Estats Units- que recolzaven activament la causa independentiste. L'interés napoleònic en la conservació de les possessions espanyoles en Amèrica es va reduir encara més despuix de l'inici de l'invasió francesa de Rússia en 1812, retornant als seus antics plans de desmembramiento del Imperi espanyol.

El context de la lluita global d'imperis

Batalla de Trafalgar va marcar el punt de ruptura en l'estratègia de bloqueig continental de Napoleón

Al començament de el XIX, l'Imperi espanyol en Amèrica comprenia un territori immens, des del Cap de Forns fins a Sant Francisco, constituint la major extensió colonial coneguda fins a llavors. Entre les seues possessions més importants destacaven el Virreinato de Nova Espanya, que incloïa bona part d'Amèrica del Nort i Central, i el Virreinato del Perú, hereu directe de l'antic Imperi incaico. Estes regions, riques en metals preciosos i recursos estratègics, representaven un dels pilars econòmics de la Monarquia espanyola.

Des de temps arrere, tant França com el Regne Unit havien mostrat interés en este vast espai. Durant el periodo revolucionari, el govern francés va promoure plans per a desestabilisar el domini espanyol en Amèrica, com les propostes de Genet i Miranda per a fomentar insurrecció. Posteriorment, Napoleón Bonaparte va reprendre estos proyectes en una visió més estructurada. En 1800, per mig d'un tractat secret, França va recuperar Louisiana en l'intenció de convertir-l'en base d'un imperi americà que incloguera Haití, les Antilles i eventualment parts d'Amèrica del Sur.

No obstant, la rebelió d'esclaus en Haití va frustrar estes aspiracions. Davant l'impossibilitat de conservar Louisiana front als britànics, Napoleón va optar per vendre-la a Estats Units en 1803. A pesar d'este revés, va mantindre el seu interés en Amèrica. Mentres es mantenia aliat d'Espanya, solament va poder aspirar a influir sobre les possessions portugueses. Proyectes com el respal a un tumult en Pernambuco o un pla presentat pel comte de Liniers per a invadir Brasil des de Buenos Aires no varen aplegar a concretar-se.

La situació va canviar en l'esclat del conflicte anglo-espanyol de 1804, quan la captura d'un comboi d'or procedent del Perú va motivar l'entrada d'Espanya en la guerra com a aliada de França. Este episodi va confirmar a Napoleón l'importància dels recursos americans en l'esforç bèlic europeu. A la seua volta, el Regne Unit va evaluar sériament intervindre directament en Sudamérica. Les invasions britàniques al Riu de l'Argent en 1806 i 1807, encara que varen fracassar militarment, varen evidenciar la vulnerabilitat del control espanyol i l'importància estratègica de la regió.

Estes derrotes varen dur al ministre britànic Lord Castlereagh a reformular la seua estratègia i abandonar els plans d'una tercera invasió de Buenos Aires. En lloc d'ocupar militarment les colónies, va propondre fomentar la creació de governs locals favorables als interessos britànics. A llarc determini, si França conseguia dominar la Península Ibèrica, el Regne Unit consideraria el desmembramiento de l'Imperi espanyol com una opció necessària per a preservar l'equilibri de poder en Europa i obrir nous mercats a les seues manufactura.

El proyecte afrancesado sobre els regnes i províncies americanes

José Bonaparte com a Rei d'Espanya, per François Gérard (c. 1808). Oli sobre llenç, 203 × 125 cm.

Al començament de el XIX, França considerava a Espanya un aliat estratègic en la seua política continental front al Regne Unit. Esta relació es basava en una tradició de colaboració entre abdós monarquies, vigent des de el XVIII en els Pactes de Família entre els Borbones espanyols i francesos. Sobre esta base, Napoleón Bonaparte va desenrollar tres fases en la seua política cap a Espanya. Primer, va mantindre l'aliança firmada en el Tractat de Sant Ildefons de 1796, renovada en secret en Carlos IV en 1800. Després, davant la creixent debilitat del poder real en la península, va impulsar un canvi dinàstic per mig de les Abdicació de Bayona en 1808, situant al seu germà José Bonaparte en el tro espanyol sense alterar l'unitat de l'Imperi. Finalment, entre 1811 i 1814, va contemplar el desmembramiento del territori espanyol per a reorganisar-ho baix estructures polítiques subordinades a França, incloent l'emancipació de les províncies americanes.

Des d'esta perspectiva, la guerra devia entendre's com a part d'una lluita global per el hegemonia entre França i el Regne Unit. La disputa per la Península Ibèrica i els territoris americans no era més que una dimensió regional d'eixe enfrontament global entre potències. L'interés de Napoleón per Hispanoamèrica ya era evident abans del conflicte peninsular: en 1802 va expressar ambicions sobre el Carib i el Golf de Mèxic per a contindre als britànics. En 1808, abans de les abdicació, ya havia començat a enviar emissaris a Amèrica per a influir en l'opinió local.

Despuix de l'ocupació d'Espanya, Napoleón va considerar que les Abdicació de Bayona implicaven també la transferència dels territoris ultramarinos a la dinastia Bonaparte, com reflectia l'Estatut de Bayona, que proclamava a José I com "Rei de les Españas i de les Índies". L'aliança hispà-francesa va començar a deteriorar-se despuix de la derrota naval de Trafalgar en 1805, que va socavar la confiança de Napoleón en l'armada espanyola. A açò es va sumar la desconfiança cap a Carlos IV i el seu valgut Manuel Godoy, l'actitut ambigua del qual front a la Quarta Coalició en 1806 va generar sospites en la cort imperial.

En el Tractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807), que autorisava el pas de tropes franceses per Espanya per a invadir Portugal, Napoleón va obtindre la cobertura diplomàtica necessària per a iniciar l'ocupació del territori espanyol. José Bonaparte va intentar instaurar una monarquia reformista que incloguera els territoris americans. Esta intenció ya el havia expressat Napoleón en una carta a Joaquín Murat (10 d'abril de 1808), en la que manifestava el seu desig de conservar l'integritat d'Espanya i els seus privilegis estamentals. L'abdicació de la dinastia dels Borbones a favor de la Casa Bonaparte va ser comunicada oficialment als territoris americans per mig d'una nota del comte de Champagny, ministre de Relacions Exteriors de l'Imperi francés, datada en Bayona el 17 de maig de 1808. Dirigida a virreyes i capitans generals, la comunicació informava del canvi dinàstic en Espanya i assegurava que, encara que la dinastia havia canviat, “la monarquia, empero, subsistix”.

Napoleón va enviar emissaris, armes i proclames a Amèrica per a obtindre respal a José Bonaparte. Va designar al marqués de Sassenay com a representant davant el virrey del Riu de l'Argent, Santiago de Liniers. Encara que es va intentar persuadir a les províncies, Napoleón no descartava l'intervenció militar. La majoria dels afrancesados que varen colaborar en l'Estatut de Bayona eren reformistes moderats formats baix Carlos III, que rebujaven tant la monarquia absoluta com els excessos revolucionaris. Tement una guerra civil, varen justificar el seu respal a José Bonaparte com a mig per a evitar un conflicte devastador i la secessió americana.

La Junta de Govern de Madrit va dispondre que les Índies estigueren representades en l'assamblea de Bayona, anunci fet en la Gasseta de Madrit el 24 de maig de 1808. Els representants designats no varen ser elegits, sino seleccionats entre americans residents en la península. Esta pràctica es repetiria en les Corts de Càdis. El procés va estar marcat per improvisació i intents d'aparentar llegalitat, com la selecció de suplents davant la negativa de molts convocats.

L'Estatut de Bayona incloïa un títul dedicat a les "Colónies", reflex de l'influència del constitucionalisme francés. Reconeixia la representació americana en el Consell d'Estat i les Corts, encara que l'us dels térmens "colónies" i "metròpoli" era alié a la tradició jurídica espanyola, que considerava als territoris americans part de la Corona de Castella.

José Bonaparte va ser proclamat rei de "Espanya i de les Índies", encara que després es va adoptar la fòrmula unificada de "Regnes i províncies espanyoles d'Amèrica i Àsia". Inicialment, Napoleón va considerar la fragmentació de l'Imperi espanyol en Amèrica com una oportunitat per a establir relacions comercials directes baix el sistema continental. No obstant, davant el risc de que eixos territoris caigueren baix control britànic, va decidir respalar l'integritat de l'Imperi espanyol. Ademés, destacava que l'unió en França oferiria noves oportunitats comercials, i que Napoleón prestaria atenció a les necessitats de les colónies, comprometent-se a respalar al seu germà José Bonaparte en auxilis per a la seua administració. Des de la perspectiva de les autoritats i la població hispanoamericana, el domini francés representava una amenaça major que els Borbones en térmens de centralisació política i càrregues fiscals. Esta percepció va generar una resistència generalisada, ya que, segons es va senyalar en l'época, la dominació napoleònica implicava "una centralisació major i exacció econòmiques encara més quantioses", lo que va motivar una oposició unànim tant en la Península com en el Nou Món.

Entre abril i juny de 1808, Napoleón va ordenar l'enviament d'emissaris a Amèrica per a proclamar el nou orde. L'estratègia va fracassar: la població i autoritats locals varen rebujar la llegitimitat del nou monarca. En Caracas, el tinent Paul de Lamanon va ser expulsat i capturat pels britànics; en Mèxic, el virrey José de Iturrigaray va ordenar cremar les cartes franceses; i en Càdis va ser arrestat el general Octaviano d'Alvimar. Inclús Santiago de Liniers, d'orige francés, va evitar respalar públicament a José I.

La derrota dels francesos en Bailén (juliol de 1808) i la pèrdua de Madrit varen impedir que el govern josefino s'ocupara d'Amèrica fins a març de 1809. Durant eixe temps, les remeses de diners des d'Amèrica a Sevilla i Càdis varen enfortir la resistència espanyola, sense que el règim bonapartista poguera impedir-ho. En març de 1809, Napoleón va ordenar preparar noves missions en propaganda i còpies de l'Estatut de Bayona, pero novament varen fracassar.

Miguel José de Azanza, exvirrey de Mèxic i ministre d'Índies de José I, va liderar la política cap a Amèrica

Miguel José de Azanza, exvirrey de Mèxic i ministre d'Índies de José I, va liderar la política cap a Amèrica, recolzat per Gonzalo O'Farrill i colaboradors com Ignacio de Tejada i José Ramón Milá de la Roca. Azanza va usar rets diplomàtiques, inclús recorrent a Estats Units. No obstant, els seus emissaris varen ser rebuts en hostilitat. Alguns varen ser detinguts o eixecutats, com Manuel Rodríguez Alemà en Cuba o Juan Gustavo Nordlingh de Witt en Mèxic. La Junta Central va emetre decrets autorisant la seua eixecució sense juí.

En l'àmbit de la política americana, varen anar precisament els ministres de José els qui varen oferir una visió més ferma i coherent en els interessos de la nació. Front a ells, les Corts de Càdis varen incórrer en errors de gran magnitut, en ignorar o minimisar la gravetat de la situació en Amèrica. Atrapades en un idealisme abstracte, no varen saber articular una resposta pragmàtica davant la descomposició de l'orde imperial a banda del democratisme.

En contrast, el govern josefino, pese a les seues llimitacions materials, va impulsar una política realista, orientada a mantindre la cohesió entre la metròpoli i els territoris ultramarinos. Des del punt de vista llegislatiu, va propondre una integració efectiva; i en el pla eixecutiu, va tractar de preservar l'imperi dins dels seus escassos recursos. En este sentit, va representar una alternativa que, encara que impopular, responia en major lucidea als desafius del moment. Mentrestant, el bloc gadità, en la seua majoria, va actuar de forma fonamentalista o negligent, elevant principis formals per damunt de qualsevol previsió estratègica, i contribuint aixina a agravar el procés de desmembramiento imperial.

Tots els afrancesados varen coincidir en les seues memòries en senyalar que, de haver-se acceptat unànimement a José Bonaparte com a rei, no s'hauria produït ni oposició armada, ni guerra, ni intervenció estrangera, ni destrucció de ciutats, ni pèrdua de les colónies americanes. Aixina ho va expressar l'ilustrat espanyol Amorós, per a qui l'insurrecció contra els francesos va ser el detonant d'una cadena de calamitats que va incloure l'emancipació d'Amèrica. En eixa mateixa llínea, Juan Antonio Llorente va sostindre que la resistència al nou règim, encorajada pels britànics i oposta a les crides d'obediència emesos per Carlos IV i Fernando VII en 1808, va conduir a la ruïna de la pàtria. Segons Llorente, si la nació haguera seguit les instruccions reals i no s'haguera rebelat, s'haurien evitat la destrucció de ciutats, el seu despoblació, l'empobriment general i la pèrdua dels territoris americans. La conclusió d'esta corrent crítica és que la guerra d'independència espanyola i la seua radicalisació política resultat en les Corts de Càdis varen ser factors determinants en el procés de desintegració de l'Imperi espanyol en Amèrica.

Davant l'impossibilitat d'incorporar Amèrica al règim bonapartista i el domini naval britànic, Napoleón va propondre fomentar l'independència dels territoris, sempre que no caigueren en l'òrbita britànica. Va abandonar l'idea de mantindre l'unitat imperial i va reprendre el seu pla original d'emancipar les províncies, garantisant influència francesa. No obstant, subestimó el víncul entre Espanya i els seus dominis. La seua image com libertador es va debilitar despuix del 2 de maig de 1808. La majoria dels hispanoamericans no va reconéixer l'autoritat de José I i va rebujar les promeses contingudes en l'Estatut de Bayona.

Vore també

• Guerres d'Independència Hispanoamericanes

Bibliografia

• «Facenda i crisis en el marc de l'Antic Règim. L'alvertent americà».Universitat d'Alacant.
• «Negociació i fidelitat en temps de guerra. Donatius limeño durant l'administració del virrey Abascal,1806-1814».Amèrica Llatina en el Història Econòmica 32(1).
• «L'Amèrica espanyola i Napoleón en l'Estatut de Bayona».Rev. int. estud. vascs. Cuad., 4, 2009, 315-346.
• «El somi afrancesado: imaginar l'Amèrica espanyola com a perifèria de l'Imperi napoleònic*».El poder de l'història.
• Emilio Ocampo (2007). L'Última Campanya de l'Emperador Napoleón i l'Independència d'Amèrica.
• «La Guerra de l'Independència espanyola i la qüestió americana».Rev.Alcores 18.
• «Argent Mexicà per a la guerra espanyola . El bienio de la Junta Central Suprema d'Espanya i Índies (1808-1809)».Universitat de Múrcia. Espanya.
• «PRÓCERES HISPANOAMERICANOS EN LA GUERRA DE INDEPENDENCIA ESPAÑOLA (1808-1814)».Revista de Història Militar número 136 (2024).
• Horacio Guillermo Vazquez Rivarola (2021). El Batalló Bons-Ayres: Héroes gauchos, paraguayans i peninsulars contra Napoleón.
• «LA GUERRA DE LA INDEPENDENCIA I LOS AMERICANOS ESPAÑOLES, EN LOS DOCUMENTOS DE LA COLECCIÓN GÓMEZ DE ARTECHE.».Revista de les Corts Generals. Espanya ago 1, 2008.