Hipòtesis de nunatak

En biogeografía, particularment en fitogeografia, l'hipòtesis de Nunatak sobre l'orige de la biota en regions anteriorment glaciars postula que varis o la majoria de les espècies varen sobreviure a dit periodo inhòspit en terres lliures de gèl com els nunataks. És l'antítesis de la hipòtesis de tabula rasa, que defén que totes les espècies inmigraron a terres completament nuetes despuix de la retirada dels glaciarés.

Per a mediats de el XX, l'hipòtesis era àmpliament acceptada entre els biòlecs que treballen en les flores de Groenlàndia i Escandinavia. Aixina i tot, mentres la geologia moderna ha establit la presència de regions lliures de gèl durant l'últim màxim glacial tant en Groenlàndia com en Escandinavia, les tècniques moleculars han revelat diferenciació genètica llimitada en molts tàxons àrtics, sugerint de forma important una capacitat per a dispersar-se en llargues distàncies de forma generalisada entre els organismes polars. Açò no nega directament la teoria de la supervivència glaciar, pero la fa menys necessària com a explicació. Ademés les poblacions que varen sobreviure en les terres lliures de gèl provablement es varen vore inundades en el acervo genètic de les espècies postglaciares immigrants.

Animals refugiats

Lemming, animal endèmic de Fennoscandia que és possible haja buscat refugi en nunataks.

Si les plantes de flors varen sobreviure en refugis de nunataks, és natural assumir que els insectes també vivien allí. Carl H. Lindroth creïa que podia provar que els escarabats havien sobrevixcut en els refugis escandinaus occidentals en estudiar la llongitut de les ales atrasseres. Arne Fjellberg, per un atre costat, creu que la prevalença de les espècies del Parc nacional Hardangervidda pot explicar-se sense supondre que va haver refugis.

L'únic mamífer endèmic en Fennoscandia és el lemming (Lemmus lemmus). Esta espècie és resistent i be pot haver sobrevixcut en refugis. A l'est del Mar Blanco, una atra espècie, L. sibiricus, preval. El gènero Lemmus era comú en Europa Central durant les glaciacions. Un estudi d'ADN mitocondrial mostra que les dos espècies de lemming mencionades es varen separar abans de l'última edat de gèl. La població de lemmings va ser molt chicoteta durant el màxim de l'Edat de Gèl Tardana, lo que sugerix que l'espècie es va llimitar a menuts refugis.

Els estudis de ADN mitocondrial mostren que hi ha dos poblacions dispars de rates de camp (Microtus oeconomus) en Fennoscandia. Una d'elles solament habita en les illes d'Andøya, Ringvassøya, Reinøya i dos llocs en Rússia. Açò pot interpretar-se com que les rates terrestres varen sobreviure a l'edat de gèl en Andøya, pero no està clar si una espècie tan exigent va poder haver-ho conseguit allí.

S'han trobat eixemplars de Tanymastix stagnalis, una espècie d'Anostraca, en varis estanys de fusió en Trollheimen. Este crustaci té les seues ocurrències més propenques en Suècia i Dinamarca. Els estudis de ADN mitocondrial mostren una gran variació entre les diferents poblacions europees. Estes condicions poden indicar que l'espècie ha sobrevixcut en refugis locals.

Un atre crustaci resistent d'aigua dolça és Gammarus lacustris (un alga marina), que es distribuïx àmpliament en Noruega i el nort d'Europa. Els estudis genètics moleculars mostren que les poblacions noruegues tenen orígens diferents. Les poblacions de les regions costeres del noroest són genèticament distintes i deuen haver-se originat en el seu propi refugi.