Hipòtesis d'atribució defensiva
La hipòtesis d'atribució defensiva (també coneguda com a biaix, teoria o simplement atribució defensiva) és un terme de psicologia social a on un observador atribuïx les causes d'un accident per a minimisar la seua por a ser víctima o causa d'una situació similar. Les atribucions de culpa estan correlacionadas negativament en les similituts entre l'observador i les persones involucrades en l'accident; és dir, s'atribuïx més responsabilitat a les persones involucrades que són diferents a l'observador. L'assignació de responsabilitat permet a l'observador creure que l'accident era controlable i, per lo tant, prevenible.[1]
Una atribució defensiva també pot utilisar-se per a protegir l'autoestima de la persona si, a pesar de tot, l'accident ocorre, perque la culpa pot recaure en el «atre» (persona o situació).[2] L'us d'atribucions defensives es considera un biaix cognitiu perque un individu canviarà les seues creències sobre una situació en funció de les seues motivacions o desijos en lloc de les característiques fàctiques de la situació.[3]
Investigacions
editarWalster (1966) va plantejar l'hipòtesis de que pot ser aterrador creure que una desgràcia podria succeir-li a qualsevol a l'encert, i atribuir la responsabilitat a la(s) persona(s) involucrada(s) ajuda a manejar esta reacció emocional.[1]
Shaver (1970) va reconéixer que la similitut del testic en la(s) persona(s) involucrada(s) en la desgràcia -en térmens de situació, edat, gènero, personalitat, etc.- canvia el nivell de responsabilitat que una persona està disposta a atribuir. Mentres que el treball de Walster sugeria auments en la responsabilitat atribuïda, el concepte de «atribució defensiva» de Shaver advocava per la minimisació de la responsabilitat assignada basant-se en les similituts percebudes entre el atribuyente i la(s) persona(s) involucrada(s). Shaver va poder demostrar esta resposta descrivint events a subjectes de prova, variant les situacions i les persones descrites per a que coincidiren o foren significativament diferents dels subjectes: a mida que aumentava la similitut en els testics, les atribucions de responsabilitat disminuïen.[2]
En 1981, Jerry Burger va publicar un metaanálisis de 22 estudis revisats per parells sobre l'hipòtesis d'atribució defensiva, en el que va trobar evidència sòlida per a recolzar la relació negativa hipotètica de Shaver entre similitut i responsabilitat.[3]
Agressió sexual
editarEls investigadors que han examinat les agressions sexuals han descobert sistemàticament que els participants masculins culpaven menys als violadors que les participants femenines, i que, aixina mateix, culpaven més a les víctimes de violació que les participants femenines.[4] Estes troballes respalen l'hipòtesis de similitut-responsabilitat de Shaver: els participants masculins, que són personalment similars als violadors (hòmens), culpen als violadors menys que les participants femenines que són diferents als violadors. Per una atra part, les participants femenines, que són personalment similars a les víctimes de violació, culpen a les víctimes menys que els participants masculins.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ 1,0 1,1 «Assignment of responsibility for an accident.».Journal of Personality and Social Psychology.3(1)
- 73–79.ISSN 1939-1315.doi:10.1037/h0022733.Consultat el 2024-12-27.
- ↑ 2,0 2,1 «Defensive attribution: Effects of severity and relevance on the responsibility assigned for an accident.».Journal of Personality and Social Psychology.14(2)
- 101–113.ISSN 1939-1315.doi:10.1037/h0028777.Consultat el 2024-12-27.
- ↑ 3,0 3,1 «Defensive attribution: Effects of severity and relevance on the responsibility assigned for an accident.».Journal of Personality and Social Psychology.14(2)
- 101–113.ISSN 1939-1315.doi:10.1037/h0028777.Consultat el 2024-12-27.
- ↑ «Attribution of blame in cases of rape: An analysis of participant gender, type of rape and perceived similarity to the victim».Aggression and Violent Behavior.13(5)
- 396–405.doi:10.1016/j.avb.2008.06.006.Consultat el 2024-12-27.
Bibliografia
editar- Aronson, Elliot; Wilson, Timothy D.; Akert, {{{nom3}}}; Sommers, {{{nom4}}} (2015). Social Psychology, 9th edició, Pearson Education, pp. 107–108. ISBN 9780133936544.
- Greenberg, Jeff (2007). «Defensive Attribution», Baumeister (ed.). Encyclopedia of Social Psychology, SAGE Publications, Inc.. doi:10.4135/9781412956253.n137. ISBN 9781412916707.
- Weiten, Wayne; Dunn, {{{nom2}}}; Hammer, {{{nom3}}} (2014). Psychology Applied to Modern Life: Adjustment in the 21st Century (en en), Cengage Learning, p. 208. ISBN 9781305172081.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hipótesis de atribución defensiva» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.