Helictita

Helictita d'uns pocs centímetros que ha aplegat a créixer cap al sostre en el seu últim tram.

Helictita en forma de coa de peix en les coves de Sonora, prop de Sonora (Texas).

Una helictita en la cova Treak Cliff en Derbyshire.

Helictitas en la cova Jenolan en Austràlia.

Formacions de helictitas en les coves Wyandotte, Indiana, Estats Units.

Una helictíta és un espeleotema trobat en covas de pedra calcàrea que canvia el seu eix respecte a la vertical en una o més etapes durant el seu creiximent. Tenen forma curva o angular tal que els dona l'apariència d'haver-se desenrollat en gravetat zero. Són, en gran provabilitat, el resultat de la capilaridad que actua en chicotetes gotes d'aigua, a sovint una força lo suficient, en esta escala, per a desafiar la gravetat.

Les helictitas poden desenrollar-se en el mig aéreu o aquàtic. En el segon no hi ha molts casos coneguts, pero moltes de les helictitas de la cova Lechuguilla semblen haver-se format o estar en formació en aigua.

Les helictitas són, potser, la més delicades de les formacions en coves. Per lo general són en forma d'agulla de calcita i aragonito. S'han descrit formes de helictitas de varis tipos: helictitas en cinta, serres, barres, palometes, mans, tirabuzón i nius de cucs. Per lo general tenen simetria radial. Poden ser fàcilment esclafats o trencats al menor contacte, per açò, les helictitas són rarament vistes a l'alcanç de la mà en coves turístiques.

La primera descripció detallada de les helictitas va ser feta per Olaus Worm en 1665.

El Monument Nacional de la cova Timpanogos, en Utah, té una de les coleccions d'estes formacions major del món. Unes atres en grans números de helictitas es troben en les coves Jenolan en Austràlia i en la cova de Pozalagua del municipi de Valle de Carranza (Espanya).

Formació

El mecanisme de creiximent de les helictitas és encara prou enigmàtic. A dia de hui no hi ha hagut cap explicació satisfactòria de cóm es formen. En l'actualitat, la formació per les forces capilars és la teoria més provable, pero una atra teoria basada en la formació influïda pel vent també és viable.

Forces capilars

La teoria més provable explica a les helictitas com a resultat de forces capilars. Si les helictítas tenen un canal central molt prim a on l'aigua fluïx com ho fa en palles, les forces capilars serien capaces de transportar l'aigua contra la gravetat. Esta teoria es va inspirar en alguns helictitas huecas. No obstant, la majoria de les helictitas definitivament no són huecas.^{cita requerida} A pesar d'açò, les gotetes es poden extraure a les puntes de les estructures existents i depositen la seua càrrega de calcita en casi qualsevol lloc sobre el mateix. Açò pot dur a les estructures errantes i tirabuzones vistes en moltes helictitas.

Vent

Una atra teoria nomena el vent en la cova com a principal raó de les estranyes formes. Gotes penjant d'una estalactita són bufades cap a un costat, per lo que el espeleotema creix en eixa direcció. Si el vent canvia, la direcció dels canvis de creiximent també. No obstant, esta teoria és molt problemàtica, perque les direccions del vent canvien molt a sovint. El vent en coves depén dels canvis de pressió atmosfèrica exterior, que a la seua volta depenen de les condicions meteorològiques. Les coves del vent, Wind caves, se sap que experimenten estes condicions de vent. La direcció del vent canvia en la freqüència que les condicions climàtiques exteriors canvien. Pero els espeleotemas creixen molt llentament, varis centímetros en cent anys, és dir, la direcció del vent tindria que permanéixer estable durant llarcs periodos de temps, el canvi per a cada fracció de milímetro de creiximent. Un segon problema en esta teoria és que moltes coves en helictitas no tenen entrada natural a on el vent pot accedir.

Forces piezoelèctriques

S'ha propost la teoria de que la pressió geològica canviant llentament causa tensions en els cristals en la base que alteren el potencial electrostàtic piezoelèctric i fa que la deposición de partícules s'oriente segons alguna relació en l'orientació predominant de la pressió.

Creiximent

Les helictítas comencen el seu creiximent com una chicoteta estalactita. La direcció de l'extrem del macarrón pot vagar, girar com un sacacorchos, o la part principal es pot formar normalment mentres que les chicotetes helictitas esclaten fòra pels seus costats com raicillas o hams. En algunes coves, les helictitas s'agrupen i formen mates tan grans com de dos metros d'altura. Estos «arbustos» creixen des del sol de la cova. Quan helictites es troben en els pisos de les coves, que es coneixen com heligmitas, encara que hi ha un debat sobre si es tracta d'una subcategoría genuïna.

Per una raó desconeguda, quan la composició química de l'aigua s'altera llaugerament, l'estructura de cada cristal pot canviar des d'una forma cilíndrica a una cònica. En alguns d'estos casos, cada cristal encaixa en l'anterior com una pila invertida de cons de gelat.