Hazara
Els hazaras (persa: هزاره) són un grup ètnic de llengua persa que residix en la regió central d'Afganistan (a la que es referixen com Hazarajat) i el noroest de Pakistan. Els hazara se situen en el centre d'Afganistan rodejats pels uzbekos al nort, els nuristaníes i pashai a l'est, els pastunes al surest, els baluchíes al sur, i els perses (aimaks) i turcomanos a l'oest.
Els hazaras provablement són poblacions autòctones mesclades en turcs i mongoles. El seu idioma és el hazara. Els hazara són predominantment musulmans chiïtes i són el tercer gran grup ètnic d'Afganistan, comprenent el 24 % de la població. També poden trobar-se gran número d'hazaras en els estats veïns d'Iran i Pakistan, principalment com a refugiats, aixina com en diàspora al voltant del món. Es considera als Hazara com un dels grups més oprimits d'Afganistan,[1] i la seua persecució es remonta a décades arrere.[2]
Història
La regió inhòspita d'Hazarayat era independent en el XIX, governada per diversos caps locals, en els seus propis eixèrcits, que en alguns casos aplegaven a dos mil hòmens. Els principals caps eren Mir Yazdan Bakhsh de Behsud, Mir Sadik Beg de Sarjangala i els caps de Jaghori, Sangi Takht i Miren. En esta época es varen escomençar a pagar tributs al rei d'Afganistan a canvi del lliure comerç. En 1880 va aplegar al tro afgà Abd el Rahman qui va optar per sometre la regió. Més del 60 % de la població d'Hazara va ser massacrada o desplaçada durant la campanya d'Abdur Rahman contra ells,[3]resultant entre 300 000[4]a 2,5 millons[5]de morts. Més de 500 000 hazaras varen fugir a Iran i a lo que hui es diu "Pakistan" i un número menor va fugir cap al nort.[6]Els hazaras varen ser esclavizados (mils d'hazaras varen ser venuts com a esclaus) i molts varen fugir del país. L'esclavitut no va ser abolida fins a 1923. Durant anys els hazara varen mantindre una posició subordinada en l'Afganistan del XX.
Els hazaras es varen organisar políticament des dels anys xixanta, formant-se tres faccions: els islamistes, base del que més vesprada seria el partit Hizb-i Wahdat, entre els líders del qual va haver quatre generals: Husain Alí, Khudaidad Hazara, Akbar Qasimí i Muhammad Asif. La segona tendència era conservadora i nacionalista, i va ser liquidada entre 1978 i 1979 pels comunistes. El tercer grup era comuniste o socialiste, i entre ells els notoris Abdul Karim Mesaq (Ministre de Finances en 1978 i de la Facció jalq del partit), Sultà Alí Keshtmand, vàries voltes ministre i entre 1981-1988 primer ministre (de la facció Parcham) i uns atres.
Els elements propencs al maoisme i atres posicions radicals varen ser eliminats pels comunistes entre 1978 i 1982. En març de 1979 una rebelió en Hazarayat encorajada per agents iranís (els hazara són chiïtes) va permetre a la població apropiar-se d'alguns pobles. L'1 de maig de 1978 es va rebelar Bamiyán pero el tumult va ser esclafat encara que els rebels varen sitiar la ciutat mentres el restant del país caïa en mans rebels. Els hazaras de Kabul es varen rebelar el 23 de juny de 1979 sense èxit. Centenars d'hazaras varen ser detinguts per a evitar ulteriors rebelions.
En setembre de 1979 una assamblea de signataris d'Hazarayat, reunida en Panjaw, va dur a la creació de la Shura-i Itifaq (Consell de l'Unió) per a administrar el Hazarayat, en Sayed Alí Behishtí com a dirigent. La "Shura" va establir la seua pròpia administració, reclutant soldats, cobrant imposts, emetent cartes d'identitat i passaports, i va establir inclús oficines en l'exterior (Pakistan i Iran). Administrativamente es va dividir en 8 districtes militars i 36 districtes civils. La majoria dels dirigents capacitats de la "Shura" eren intelectuals i terratinents; pero els clercs varen prendre el control, varen eliminar als terratinents i varen eixecutar a molts d'ells i a varis intelectuals. Aixina el control va passar als clercs partidaris de Jomeini en Iran.
Els hazara de Kabul es varen rebelar de nou en febrer de 1980 (Insurrecció de She-i Hoot). Finalment el tumult, que es va estendre a varis districtes, va ser controlada. Varen ser sorgint varis grups islamistes: Harakat i islami (fundat en Iran en 1979) de Muhammad Asif Mohsini; Sazman-i Mujahidin-i Mustazafin (Organisació dels Guerrers dels Desposseïts) fundada en Iran en 1979; la Sazman-i Nasr (Victoria i Organisació) fundada en Bamiyán en 1979; la Sepah-i Pasdaran (Cos de Guàrdies revolucionaris) de Muhammad Akbarí, fundada en Iran en 1981; i Hizbullah del sheikh Buzoki, fundada en Iran en 1981; Ali Behistí va ser expulsat del seu quarter de Waras (Província de Ghor) baix la pressió de Sazman-i Nasr i Sepah-i Pasdaran en 19, i la nova direcció del país no considerava les diferències ètniques sino religioses. Per a discutir el futur del país una gran assamblea es va reunir en Punjab, Bamiyán, en 1988, i va acordar la creació d'un partit nacional islàmic, l'Hizb-i Wahdat Islami Afghanistan (en darí Hezb-i Wahdat Islami Afghanistan), baix la direcció d'Abdul Ali Mazari.
Despuix de la retirada soviètica el 15 de febrer de 1989 i l'establiment de la política de reconciliació nacional de Najibullah, els partits islàmics varen crear un govern interí (AIG) pero els hazaras chiïtes no participarien si no se'ls otorgava a lo manco el 20 % de representació, per lo que varen ser exclosos. Despuix de la pren del poder pels grups islàmics en 1992, el president Burhanuddin Rabbani va ordenar l'eliminació de punts forts dels hazara el 7 de juny de 1992, causant la mort a decenes d'hazaras chiïtes. Això va dur a Mazarí a aliar-se en Hekmatiyar, líder del Hizb-i Islami (en darí Hezb-i Islami), que es va enfrontar al seu rival Rabbani en una sanguinosa lluita pel poder. En 1994 Rabbani va acusar als hazara d'haver causat l'epidèmia de còlera en Kabul i va desnugar un atac en Hazarayat, atac que es va repetir en 1995.
Polítics chiïtes, molts d'ells hazara, es varen aliar a Rabbani, especialment el líder Moshiní. En un clima d'enfrontament obert entre Rabbani i el Hizb-i Wahdat/Hezb-i Wahdat, en lluita militar en Kabul, Mazarí va demanar la cooperació del líder Talibán Mullah Omar. Est va cridar a Mazarí a una reunió en el seu feu de Gulbagh, pero una volta allí va prendre a Mazarí i els seus acompanyants com a presoners i els va traslladar a Charasyab, prop de Kabul, a on varen ser assessinats el (12 de març de 1995). A Mazarí ho va succeir Muhammed Karim Kalilí, qui va reorganisar la direcció del partit i va iniciar una ofensiva que va expulsar a les tropes del govern del president Rabbani d'Hazarayat en pocs mesos (estiu de 1995). Des de llavors els talibán a penes varen poder penetrar en Hazarayat. Els chiïtes afgans varen formar part del govern de Rabbani, al que solament restaven alguns reductes en el nort, pero els hazara chiïtes com a poble permaneixen de fet independents. La caiguda del règim talibán despuix dels atentats de l'11 de setembre de 2001 ha mantingut la situació.
A raïl de la caiguda de Kabul a mans dels talibán en 2021, que va donar per terminada la guerra en Afganistan, va aumentar la preocupació sobre si el règim talibán reprendria la persecució als hazara com va ocórrer en els anys 90. Niamatullah Ibrahimi, professor de relacions internacionals en l'Universitat La Trobe de Melbourne, va explicar que, a pesar de les crides tranquilisadores dels talibán, «els hazara temen que els talibán reinstauren previsiblement les mateixes polítiques dels anys 90. Els hazara varen jugar un important paper durant el procés polític democràtic, en el sí de la societat civil i en els grups de drets humans».[7][8]Organisacions internacionals han alertat de que, des de l'ofensiva final dels talibán sobre Kabul en l'estiu de 2021, s'estan reproduint els episodis de neteja ètnica sobre persones hazara, incloent dònes i chiquets. Tot això ve provocant un èxodo massiu de persones d'esta ètnia cap a països com el veí Pakistan.[9][10][11]
Bandera
Els que consideren al poble hazara d'orige turc varen adoptar una bandera en el color panturco (blau clar) en emblema blanc, bandera acceptable també per als que consideren al poble d'orige mongol, pero en el país s'usa bandera verda en un símbol blanc.
Referències
- ↑ «The Hazaras and their role in the process of political transformation in Afghanistan».Central Asian Survey.16(3)
- 363–387.doi:10.1080/02634939708400997.
- ↑ Mousavi (2018-10-24). The Hazaras of Afghanistan (en en), Routledge.
- ↑ دلجو, عباس (2014). تاریخ باستانی هزاره ها. کابل: انتشارات امیری. ISBN 9936801504.
- ↑ https://web.archive.org/web/20210308133105/https://imgur.com/gallery/xCHGIbh
- ↑ https://web.archive.org/web/20191031042836/http://ilkim.it/il-genocidio-degli-hazara/
- ↑ Cultural Trauma, History Making, and the Politics of Ethnic Identity among Afghan Hazaras Melissa S. Kerr Chiovenda University of Connecticut - Storrs, page 67
- ↑ «[1]». Consultat el 2021-08-31 (en en).
- ↑ «[2]». Consultat el 2021-08-31 (en en).
- ↑ Gabriel Vilanova. «Afganistan: torna la neteja ètnica». El Correu Gallego.
- ↑ «Quí són els hazara, la minoria chií objecte de violents atacs en Afganistan». BBC News.
- ↑ «Afgans de la minoria hazara fugen a Pakistan per temor als talibán: "És una qüestió de vida o mort"». ElDiario. és.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hazara» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.