Anar al contingut

Haratin

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els Haratin ( àrap : حراطين , romanizado : Ḥarāṭīn , singular Ḥarṭānī ), també escrits Haratine o Harratin, són un grup ètnic que es troba en el Sahel occidental i el suroest del Magreb.[1][2][3] Els Haratin es troben principalment en la Mauritània moderna (a on formen una pluralitat), Marroc, el Sahara Occidental i Argèlia. En Tunis i Líbia, se'ls coneix com Shwashin (Chouachin, Chouachine; singular: Shwashin, Chouchan).

Els haratin parlen dialectes àraps magrebí, aixina com vàries llengües bereberes.[4] Se'ls ha caracterisat tradicionalment com a descendents d'antics esclaus subsaharians.[5][6]

Formen el grup etnolingüístico definit més gran de Mauritània, a on representen el 40% de la població (1,5 millons).[7] En algunes parts del Magreb, a voltes se'ls denomina una "classe socialment distinta de treballadors".[4][8]


Els haratin han estat, i encara estan, aïllats socialment en alguns països magrebins, vivint en guetos segregats, exclusius per a ells. Se'ls sol percebre com un grup endogàmic d'antics esclaus o descendents d'esclaus.[9][10] Es varen convertir al Islam baix el domini àrap i bereber[9] i varen ser reclutats a la força en l'eixèrcit marroquí per Ismail Ibn Sharif (sultà de Marroc de 1672 a 1727) per a consolidar el poder.[10]

Tradicionalment, molts haratin han tingut ocupacions en l'agricultura: com a siervo, pastors i treballadors contractats.[9]

Etimologia

Chiquets Haratin en Mauritània.

El terme "haratin" té un orige incert. S'ha intentat relacionar-ho tant en una raïl àrap que significaria "cultivador" com en una bereber en el significat de "negre". Podria ser una versió arabizada del terme bereber ahardan 'color obscur'.

L'orige africà negre dels haratines ('Black Moors', en anglés) està fòra de tot dubte. No obstant, el seu idioma, cultura i identitat són àraps, producte de sigles d'esclavitut als mestres de Baidan. Els baidan ('White Moors') són els descendents de bereberes i àraps i de grups africans negres del Sàhara. Els baidan i els haritin poden tindre apariències distintes, pero abdós parlen dialectes de hassaniyya relacionats en l'àrap beduino.[11]

La comunitat d'esclaus es dividix en tres nivells: el subjecte total, l'esclau parcial i el verdader haratin. Els haratin estan relacionats en els africans subsaharians actuals, pero són distints.[12][13][14] Parlen dialectes àraps magrebins, aixina com varis idiomes bereberes.

Els haratin habiten en els oasis del desert del Sàhara, especialment en el Magreb, i estan concretament en Mauritània, Marroc i el Sàhara Occidental. Tenen herència de l'Àfrica subsahariana, i constituïxen un grup distint de treballadors en gran mida estables. El 40% de la població total de Mauritània, són el grup ètnic més gran del país. Es tracta d'una classe socialment distinguida de treballadors o una classe que va sorgir del llegat de l'esclavitut en Àfrica baix el domini bereber i morisco.[15]


Oficialment, els haratin són moros negres descendents d'esclaus o ex esclaus. Encara que l'esclavitut fora formalment abolida en Mauritània en 1960 i novament en 1981, molts haratin seguixen subordinats als seus antics amos. Els funcionaris mauritanos han argumentat que tals relacions existixen solament en l'acort total dels haratin, pero els observadors de les Nacions Unides i grups internacionals de drets humans, aixina com grups mauritanos, com "El-Hor" i "Forces de Liberation Africaine de Mauritanie (FLAM)" afirmen que persistix l'esclavitut d'alguns haratin en la Mauritània actual. Ademés, argumenten que el govern, ansiós per "arabizar" a la població, ha negat sistemàticament a la raça haratina negra els alvanços econòmics i socials.[16]

Antecedents històrics

Dònes Haratin en Mauritània.

S'estima que els seus orígens es remonten als habitants africans negres (aixina com mestizos més vesprada), i dels llocs de les montanyes Tassili n'Ajjer, i Acacus en l'era epipaleolítica. En l'era neolítica, quan el clima es va humir, els antepassats dels haratin eren en la seua majoria caçadors i pastors de bous. Al final del segon mileni abans de l'era comuna, en l'introducció del cavall, els protobereberes del noreste d'Àfrica varen escomençar a conquistar la part occidental del Sàhara i varen desplaçar en gran mida als pobles anteriors. Quan el Sàhara es va secar, alguns natius es varen traslladar al Sahel en busca d'un clima més humit, mentres que uns atres (els antepassats dels haratin) es varen quedar al voltant dels oasis en tot el Sàhara, com la regió de la vall del Draa, a on han vixcut durant sigles.[12]

Els haratin formen un grup ètnic distint dels àraps com les poblacions tuareg, aixina com dels grups ètnics contemporàneus de l'Àfrica subsahariana.[12][13][14] No obstant, en països com Marroc, a voltes es classifiquen com bereberes o àraps, segons el seu idioma i la societat en la que es troben.[17] En Mauritània, no obstant, a on hi ha casi 1,5 millons de haratin, han desenrollat una identitat ètnica separada.[18]


Durant l'ocupació romana de Mauritània, la tribu bereber Godala va fugir cap al sur (concretament, cap a l'Oasis de Draa), a on esclavizó a la població haratina local.[19][20][21] Històricament, han heretat la seua condició d'esclaus i la seua ocupació familiar, sent endogàmics i estant socialment segregats.[19] Algunes comunitats diferenciaven dos tipos d'esclaus: el 'abid' (esclau) i el 'haratin' (esclau lliberat).

No obstant, segons l'antropòlec John Shoup, ni 'els abid ni els haratines eren lliures de posseir terres o tindre drets de propietat equivalents.[22] Independentment de si eren tècnicament lliures o no, eren tractats com socialment inferiors en les comunitats en les que vivien, en negar-los el dret, i la capacitat de posseir qualsevol terra. Històricament, varen sobreviure acceptant una relació patró-client siervo, be com sirvientes domèstics, be com a mà d'obra en aparcería (khammasin).[23][24]

Es varen convertir en objectiu comú del reclutament obligatori del governant marroquí Ismail Ibn Sharif mentres buscava formar un eixèrcit sense cap víncul social o cultural en cap atre grup àrap o bereber del Magreb. Va reclutar a la majoria dels varons haratines i 'abid sans que estaven presents en Marroc en eixe moment. L'eixèrcit va ser llavors comunament coaccionat a una série de guerres per a consolidar el poder de Ibn Sharif.[25][26][27]


En el XVII, varen ser reclutats per la força en l'Abid al-Bukhari, l'eixèrcit d'èlit del governant marroquí Ismail. En els temps moderns són, en efecte siervo nugats a la terra, ya no esclaus, com es presumix originalment, pero sense els privilegis de la gent lliure. Molts haratin treballen en els palmerales o en el sur com a pastors; els que poden emigrar al nort a sovint s'ampren en treballs de baixa categoria vinculats al sol.[15]

La majoria dels haratin descendixen dels pobles bambara, fulani, soninké i wolof que alguna volta varen habitar el Sàhara Occidental. Molts d'estos grups varen fugir al sur cap a la vall del riu Senegal quan varen aplegar immigrants bereberes durant el III. Els que varen quedar varen ser esclavizados pels bereberes i, sigles despuix, pels moros. Baixe els moros, els haratin finalment varen adoptar l'islam, una identitat àrap i l'idioma àrap “hassaniya”. Molts dels esclaus havien segut lliberats ans que la regió quedara baix domini colonial francés a principis de el XX.

Alguns varen obtindre la seua llibertat baix la llei religiosa islàmica, que ordena que els amos lliberen als seus esclaus despuix de cinc generacions. Uns atres ho varen guanyar a través del matrimoni o fugint. Aquells que varen permanéixer esclavizados varen obtindre la seua llibertat, a lo manco tècnicament, baix la Constitució de 1960.[16]

Referències

  1. ↑ Chouki El Hamel (2014). Black Morocco: A History of Slavery, Race, and Islam, Cambridge University Press, pp. 110–113. ISBN 978-1-139-62004-8.
  2. ↑ Sabine, Partouche. «L'Encyclopédie berbère».
  3. ↑ Jacques-Meunie, Denise (1972). “El Notes sur el histoire dones populations du sud marocain”. Revue de l'Occident Musulman et de la Méditerranée 11: 137–150. doi:10.3406/remmm.1972.1148.
  4. ↑ 4,0 4,1 they llaure Arabic speaking Haratin, Encyclopædia Britannica (2014)
  5. ↑ “Studies and Comments on Ancient Egyptian Biological Relationships” . History in Africa 20: 129–154. doi:10.2307/3171969. ISSN 0361-5413.
  6. ↑ “Hidden in Plain Sight: "Haratine" in Nouakchott's "Niche-Settlements"” . The International Journal of African Historical Studies 48 (2): 251–279. ISSN 0361-7882.
  7. ↑ Mauritània, CIA Factbook
  8. ↑ John A. Shoup III (2011). Ethnic Groups of Africa and the Middle East: An Encyclopedia: An Encyclopedia, ABC-CLIO, pp. 114–115. ISBN 978-1-59884-363-7.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 (2010) Encyclopedia of Africa, Oxford University Press, p. 549. ISBN 978-0-19-533770-9., Quote: "Haratine. Social caste in several northwestern African countries consisting of blacks, many of whom llaure former slaves (...)"
  10. ↑ 10,0 10,1 Meyers, Allan R. (1977). “Class, Ethnicity, and Slavery: The Origins of the Moroccan 'Abid”. The International Journal of African Historical Studies 10 (3): 427–442. Boston University African Studies Center. doi:10.2307/216736.
  11. ↑ «You searched for HARRATIN» (en en-gb). Minority Rights Group. Consultat el 2020-12-10.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 «Harṭâni».Encyclopédie berbère.(22)
    3414–3420.ISSN 1015-7344.doi:10.4000/encyclopedieberbere.1704.Consultat el 2020-12-10.
  13. ↑ 13,0 13,1 Froment, Alain ( 1999). «"Els Bella d’Ours: unix anthropobiologie de populations dites captives"», Doe, John (ed.). , p. 186.
  14. ↑ 14,0 14,1  Colin, Georges Séraphin (1971). «"Ḥarāṭīn" (PDF)», In B. Lewis; V.L. Ménage; Ch. Pellat; J. Schacht (eds.). Encyclopaedia of islam. 3. E. J. Brill. (ed.). .
  15. ↑ 15,0 15,1 «[7. https://www.britannica.com/place/mauritania/plant-and-animal-life Mauritània]».
  16. ↑ 16,0 16,1 Pazzanita, Anthony (1996.). «Diccionari històric de Mauritània. Troba este recurs: Stewart, C. C. Islam i orde social en Mauritània: un estudi de cas del sigle XIX. Prensa de Clarendon, 1973.», Espantapájaros Press (ed.). .
  17. ↑ Shoup, John A. (2011). Ethnic groups of Africa and the Middle East : an encyclopedia, ABC-CLIO. OCLC 730114530. ISBN 978-1-59884-362-0.
  18. ↑ John Shoup (2007). «The Griot Tradition in Ḥassāniyya Music: the "Īggāwen", Quaderni vaig donar Studi Arabi Nuova Série, Vol. 2 (2007), pp. 95-102, Quote: "There llaure a number of other castes in Baydan society including the Haratin who farm for the (...)"», .
  19. ↑ 19,0 19,1 Ennaji, Mohammed (1999). «Serving the Master: Slavery and Society in Nineteenth-century Morocco. Macmillan», , p. 62. ISBN . ISBN 978-0-333-75477-1.
  20. ↑ Hsain Ilahiane (1998). «The Power of the Dagger, the Seeds of the Koran, and the Sweat of the Ploughman: Ethnic Stratification and Agricultural Intensification in the Ziz Valley, Southeast Morocco. University of Arizona», , p. 107.
  21. ↑ Chouki El Hamel (2014-02-27). «Black Morocco: A History of Slavery, Race, and Islam. Cambridge University Press.», , p. 111–112.. ISBN 978-1-139-62004-8.
  22. ↑ Chouki El Hamel (2014). «Black Morocco: A History of Slavery, Race, and Islam.», Cambridge University Press (ed.). , p. 92–93. ISBN 978-1-139-62004-8.
  23. ↑ Martin A. Klein; Suzanne Miers (2013). «Slavery and Colonial Rule in Africa. Routledge», , p. 58–59, 79–86. ISBN 978-0714648842..
  24. ↑ Chouki El Hamel (2014). «Black Morocco: A History of Slavery, Race, and Islam», Cambridge University Press (ed.). , p. 92. ISBN 978-1-139-62004-8..
  25. ↑ Meyers, Allan R. (1977). «"Class, Ethnicity, and Slavery: The Origins of the Moroccan 'Abid"», The International Journal of African Historical Studies. Boston University African Studies Center. 10 (3): 427–442. doi:10.2307/216736. (ed.). .
  26. ↑ Martin A. Klein; Suzanne Miers (2013). «Slavery and Colonial Rule in Africa. Routledge.», , p. 58–59, 79–86. ISBN 978-0714648842.
  27. ↑ John Ralph Willis (2005). «Slaves and Slavery in Africa: Volume Two: The Servile Estigues. Routledge», , p. 2-9. ISBN 978-1-135-78016-6.

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Haratin&oldid=1430751»