HMS Bounty

HMS Bounty

El HMS Bounty, també denominat HMAV Bounty, va ser un barco de vela de l'armada britànica en el que va tindre lloc el 28 d'abril de 1789 un famós gresca, el gresca del Bounty.

Historial del buc

El barco va ser construït inicialment com a buc mercant baix el nom de Bethia, encara que més vesprada, despuix de la seua adquisició per la Royal Navy, va ser somés a importants reformes per a realisar una expedició a la mar del Sur transportant una càrrega d'arbres del pa des de Tahití, en la Polinèsia, fins al Carib, que poguera servir per a alimentar als esclaus de les plantacions de Jamaica i d'atres colónies britàniques de les Antilles que sofrien per llavors de periòdiques hambruna. L'utilitat de la planta ya havia segut advertida en 1769, pel capità James Cook que va comprovar que ademés de ser prou comú en aquelles illes servia d'aliment als polinesios. Quan estes notícies es varen difondre despuix de la mort del famós navegant i explorador, alguns plantadores antillanos varen plantejar al President de la Royal Society, el naturaliste sir Joseph Banks, la possibilitat de transportar-l'al Carib per a comprovar si era possible la seua plantació extensiva. El propi Banks va ser qui, una volta acceptada eixa iniciativa, que seria patrocinada per l'armada real, va intercedir davant els responsables del Almirantazgo per a que fora designat per a dirigir l'expedició el tinent William Bligh, de 33 anys d'edat, en el que havia compartit un dels viages d'exploració de James Cook pel Pacífic uns anys abans.

Al mando d'una tripulació de 44 hòmens, Bligh va salpar el 23 de decembre de 1787 de l'estuari del Támesis. Les órdens que tenia eren aplegar a les illes de la Societat, actual Polinèsia francesa, pel sur d'Amèrica travessant el Cap d'Hornos. No obstant, temporals desusados i persistents vents contraris li varen impedir travessar fins al Pacífic, per lo que va tindre que tornar al Atlàntic per a arribar a la Polinèsia via el cap de Bona Esperança i l'oceà Índic. Despuix de dèu mesos de navegació, la Bounty va aplegar finalment a Tahití, fondejant en la baïa de Matavai el 25 d'octubre de 1788.

Els amotinats abandonen a William Bligh i a varis mariners lleals a este (29 d'abril de 1789).

Pel retart sofrit, Bligh va haver de permanéixer cinc mesos en l'illa aguardant a l'estació propícia per a transplantar els brots de l'arbre, espera que llunt de ser tediosa els va permetre gojar dels encants naturals de la paradisíaca illa i de les atencions dels hospitalaris tahitianos.

Una volta duts a bordo 1051 plantones, el 4 d'abril de 1789 el Bounty es va fer de nou a la vela rumbo al Carib. Cert dia, quan es trobaven entre les illes de Tofoa i Kotoo, Bligh va advertir que faltaven alguns cocos. Va acusar a la tripulació de haver-los furtat i va insultar greument a l'oficial adjunt al segon, cridat Fletcher Christian, al que públicament va tildar de "gos malaït". El comandant va ordenar que es reduïren les racions de grog i va amenaçar en tirar a la mar a els qui anaren sorpresos en algun robo. La seua actitut violenta exasperó els ànims dels mariners i sobretot va provocar la ràbia de Christian al vore's tractat tan ofensiva i injustament. A tenor de les posteriors declaracions dels testics davant la cort marcial sembla que la gresca no va ser premeditat sino que es va concertar a última hora, tal volta eixa mateixa matinada. Assut d'una forta agitació (algun testic va dir haver-ho vist plorar aquella nit en la proa del barco) Christian semblava decidit en un primer moment a abandonar el navío, pero despuix va canviar d'opinió i va decidir prendre mides més dràstiques, aprofitant que per una casualitat fatal el seu quarto de guàrdia coincidia en el servici de varis tripulants a els qui el irascible Bligh havia castigat repetides voltes i que devien tindre motius també per a venjar-se del seu comandant.

Passades les cinc del matí del 28 d'abril, segons les declaracions preses pels juges militars, els conjurats varen aparéixer en el pont armats en fusils i bayonetes i pese a ser uns pocs, es varen apoderar del buc en rapidea sense trobar pràcticament cap oposició. Despuix d'amenaçar al comandant en matar-ho si es resistia, ho varen embarcar en la chalupa junt a atres 18 tripulants, un sextant, alguns barrils d'aigua i una miqueta de menjar. Atres 13 mariners que varen refusar unir-se als amotinats varen tindre que permanéixer en el navío per falta d'espai en el pot.

Retrat de William Bligh.

A les 8 del matí la chalupa es va apartar del Bounty i Bligh i els seus companyers varen quedar abandonats a la seua sòrt en les proximitats de l'illa de Tofua, molt llunt de qualsevol enclavament o port europeu. El viage que va realisar a continuació en aquella fràgil embarcació de 7,5 metros d'eslora fins a Malàsia constituïx un verdader ardit nàutic, tenint en conte que es tractava d'un chicotet pot sense coberta i carent per tant de protecció contra el sol, la pluja i les ones. Carien de cartes nàutiques adequades i anava sobrecarregat de pes disponent de minvats recursos d'aigua i menjar. Pese a això i valent-se dels seus indubtables coneiximents tècnics, Bligh va conseguir aplegar al port holandés de l'illa de Timor-Leste en Les Molucas, despuix de 41 dies de travessia. Havia recorregut uns 5.800 km en mar oberta i pese a això solament va caldre llamentar la pèrdua d'un home, mort en un enfrontament en els natius en el curs d'una de les recalades per a aprovisionarse d'aigua i víveres, si ben varis més varen fallir en les semanes següents a la seua arribada a Timor-Leste per les penalidades sofrides en la seua llarga odissea. Quan Bligh va aplegar a Anglaterra, va haver de sometre's a una cort marcial per la pèrdua del navío, pero el juí es va saldar en la seua lliure absolució. L'Armada va despachar a la fragata HMS Pandora al mando del capità Edward Edwards en la missió de dur a Anglaterra al restant de la tripulació i clarificar la seua participació en els fets.

A bordo del Bounty havien quedat 25 hòmens en total, dels que realment estaven implicats en la gresca Christian i huit o nou mariners. Despuix de tirar per la broda els tests en les plantes, varen decidir tornar a Tahití. Allí varen desembarcar a 16 hòmens, a l'espera de que un barco anglés els duguera de tornada a la pàtria. Els amotinats es varen fer despuix a la vela duent en si a 17 natius, sis hòmens i onze dònes, una d'elles en un bebé. Despuix de varis dies de navegació, varen avistar l'illa de Pitcairn, situada a unes 1300 milles al surest de l'archipèlec de Tahití, que llavors figurava cartografiada en una posició errònea, lo que la convertia en un refugi idòneu al no ser localisable pels barcos de la Royal Navy que en tota seguritat serien enviats en la seua busca. El 23 de giner de 1790, una volta traslladats els tifells d'a bordo i desmantellat una part del caixco varen cremar el restant per a borrar tota chafada del navío. En les fustes i ferramentes varen construir vàries cabanyes que també varen camuflar convenientment per a no ser vistes des del mar.

No va ser fins a 1808 quan l'illa va tornar a ser visitada per un atre buc, en este cas nortamericà. Per a llavors Christian i la major part dels amotinats havien mort en diversos enfrontaments sorgits entre els propis europeus o a mans dels tahitianos causats per la possessió de les dònes i el repartiment de les terres de l'illa. L'últim amotinat, John Adams, va morir en 1829. Els seus descendents continuen hui residint en Pitcairn, encara que en 1856 una part de la població va ser desplaçada a l'illa Norfolk, entre Nova Zelanda i Austràlia.

Dels 10 presoners supervivents al naufragi del HMS Pandora, quatre varen contar en el testimoni favorable de Bligh i varen ser absolts; atres dos varen ser condenats pero posteriorment varen rebre l'indult real; un de més va ser condenat, pero exculpat per un tecnicisme llegal. Els tres restants varen ser condenats i eixecutats en l'horca.

Sobre les incidències d'aquell viage, Bligh va publicar en 1790 una narració en la seua versió dels acontenyiments, titulada: Relació dels successos ocorreguts en el navío Bounty, pertanyent al rei d'Anglaterra i manat pel tinent W. Bligh, en el viage subsegüent d'este oficial i d'una part de la seua tripulació en la chalupa des de les illes de l'Amistat en la mar del Sur fins a Timor-Leste, establiment holandés de les illes Molucas.

Rèplica

Rèplica de la Bounty en la coberta sumergida en l'oceà Atlàntic durant l'huracà Sandy, poc abans d'afonar-se aproximadament a 90 milles (145 km) al surest d'Hatteras, Carolina del Nort, el 29 d'octubre de 2012

En 1960 es va construir una rèplica del Bounty per a rodar la película Mutiny on the Bounty, estrenada en 1962 i dirigida per Lewis Milestone. Despuix del rodage, va quedar com a atracció turística, fins que el 29 d'octubre de 2012 va ser afectada pel huracà Sandy i es va afonar en l'Atlàntic, front a la costa de Carolina del Nort.