Anar al contingut

Guerra entre Artigas i Ramírez

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La guerra entre Artigas i Ramírez va ser una guerra civil de la Lliga Federal dins de les guerres civils argentines ocorreguda en 1820 en les Províncies Unides del Riu de l'Argent entre el governador de la Província Oriental i cap de la Lliga Federal, general José Gervasio Artigas, i la seua fins a llavors subordinat governador de la Província d'Entre Rius, Francisco Ramírez. Va terminar en el triumfo d'este últim, qui va conseguir una efímera hegemonia en la Mesopotamia argentina i va significar la derrota definitiva d'Artigas, qui va deure exiliar-se en el Paraguay, des d'a on ya no va retornar a la vida política.

Antecedents

[editar | editar còdic]

La guerra entre el Directori unitari de Buenos Aires i els governadors federals d'Entre Rius (Francisco Ramírez) i Santa Fe (Estanislao López) es va decidir en la Batalla de Cepeda, el 1° de febrer de 1820, en la província de Santa Fe. Abdós governadors federals eren lloctinents del general Artigas i varen ser recolzats pel chilé José Miguel Carrera. Varen unir les seues forces per a derrocar al govern de José Rondeau, Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de l'Argent.

López i Ramírez varen enviar una nota al poble de Buenos Aires, donant-li un temps de 8 dies per a deliberar sobre la seua sòrt i comunicar-els la seua decisió als caps vencedors. Complit el determini, varen alvançar cap a la capital, anunciant que no anaven en tren de conquista, sino a salvaguardar les seues institucions, deixant als porteños en plena llibertat per a que elegiren el govern que els convinguera. Solament esperaven l'anunci de que els porteños es governaven lliurement per a abandonar el territori de la província de Buenos Aires.

Com a conseqüència de la derrota, Rondeau va deure renunciar per la intimación que el general Miguel Estanislao Soler, cap de l'Eixèrcit de Reserva, va realisar al Cabildo de Buenos Aires per a que dissolguera el Congrés Nacional i derrocara al Director. L'11 de febrer, Rondeau va renunciar i el Congrés de Tucumán es va considerar dissolt en fugir els diputats a les seues províncies d'orige. La pressió de López i Ramírez va conseguir impondre com el primer governador autònom de Buenos Aires a un aliat, Manuel de Sarratea. Este va firmar en López i Ramírez el Tractat del Pilar, del 23 de febrer de 1820, pel qual es transaba la pau i es convocava a les províncies a un nou congrés, a sesionar en Sant Lorenzo. Per una clàusula secreta, s'acordava l'entrega d'armament als eixèrcits invasores.

Pero entre la batalla i el tractat havia ocorregut una novetat, que canviaria tot: havia aplegat al campament federal la notícia de la derrota d'Artiga en la batalla de Tacuarembó, ocorreguda el 22 de giner, a raïl de la qual este havia evacuat la Banda Oriental cap a Corrents. Per això, en el tractat es deixava a criteri posterior dels firmants la colaboració en la guerra contra Portugal i s'invitava a Artigas, mencionat a penes com a governador de la Província Oriental, a adherir al Tractat.[1] Fructuoso Rivera, que es trobava en Tres Arbres i sense possibilitats de donar batalla, va abandonar a Artigas i es va plegar als portuguesos, instant en cartes del 5 i 13 de juny a Ramírez a que ultimara a Artigas.

En les seues escasses forces, a les que va unir partides d'indígenes guaraníes i milicians correntinos, José Artigas ocupava el sur de la província de Corrents. Allí se seguia considerant el Protector dels Pobles Lliures, és dir, el superior de Ramírez. Este, en canvi, considerava a Artiga solament com un aliat. En part, açò era aixina perque s'havia enaltit pels seus propis mijos. I, en part, perque Artigas no estava en condicions de protegir a ningú, ni tan sols la seua pròpia província, ara baix control portugués.

Desavenències entre Ramírez i Artiga

[editar | editar còdic]

El 27 de febrer de 1820, Ramírez va enviar a Artigas una carta en térmens afectuosos, en la qual incloïa el text del Pacte del Pilar i li dia que l'alegria d'este poble i el seu reconeiximent cap a l'autor de tants bens és inexplicable. Pero casi al mateix temps, Ramírez escrivia al seu mig germà Ricardo López Jordán:

Vosté coneix les aspiracions del general Artigas i el partit que té en la nostra província. La seua presència, encara despuix dels continus desgraciats successos de la Banda Oriental podrien influir contra la tranquilitat. Procure vosté per quants mijos aconselle la prudència conservar en l'eixèrcit els auxiliars de Corrents, atraent-els, pagant-els i fent-se'ls vore que se'ls du el sacrifici per una guerra civil quan, quedant en les nostres banderes, tot serà pau i treballar per la verdadera causa.[2]

Al mateix temps Ramírez va ordenar detindre l'enviament de 240 fusils que Artigas enviava a Corrents. Be sabia el caudillo entrerriano que el Protector no anava a acceptar bonament l'acort que acabava de signar i que deixava als orientals pràcticament desvalidos en mans dels invasores. Artigas va estar a l'altura dels seus antecedents, responent en una carta violent, en la que acusava directament a la seua fins a llavors aliat i subordinat de traïció:

L'objecte i fins de la convenció del Pilar celebrada per V. S. sense la meua autorisació i coneiximent no han segut uns atres que confabularse en els enemics dels pobles lliures per a destruir la seua obra i atacar al cap suprem que ells s'han donat per a que els protegira, i açò sense fer merito de molts atres permenors maliciosos que contenen les clàusules d'eixa inicua convenció, i que proven la apostasía i la traïció de V. S. [...] He de previndre-li que si no retrocedix en el camí criminal que ha pres, em voré obligat a usar la força, puix yo també tinc que arrepenedir-me d'haver-ho elegit V. S. i d'haver-ho propost a l'amor dels pobles lliures per a que hui tinga els mijos de traïcionar-me.[2]

Ramírez, que estava preparat per a la contingència, va respondre en térmens no menys durs:

¿Que espècie de poders té V. S. dels pobles federals per a donar-els la llei al seu antoix, per a introduir força armada quan no se li demana i per a intervindre com arbitre sobirà d'ells, o va anar solament un dels caps de la Lliga? ¿Per que ha de tindre-nos en una tutela vergonyosa? [...] ¿Per que estranya a V. S. que no es declarara la guerra a Portugal?. O V. S. no coneix l'estat actual dels pobles, o traïciona els seus propis sentiments. ¿Com és la força efectiva i disponivle en Buenos Aires i les demés províncies per a mamprendre noves empreses despuix de l'aniquilació a que les va conduir una fracció horrorosa i atrevida? ¿Que interés hi ha en fer eixa guerra ara i en fer-la obertament? ¿O creu V. S. que per restituir-li una província que ha perdut han d'expondre's totes les demés en inoportunidad? Aguarde V. S. la reunió del congrés, que ya s'haguera celebrat de no trobar entorpecimiento de la seua part, i no vullga que siga una declaració formal en una nació limítrofa [...] l'obra de dos o tres pobles.[2][3]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Per primera volta, Ramírez es nomenava a sí mateix governador d'Entre Rius. Ell i López i no varen firmar el tractat com a subordinats, sino que varen aclarir que ho comunicarien a José Artigas.
  2. 2,0 2,1 2,2 Maiztegui Casas
  3. «CARTES DE FRANCISCO RAMÍREZ». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 28 de març de 2008.