L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Guerra d'Independència irlandesa

La guerra d'Independència irlandesa (Plantilla:Lang-ga)[1] o guerra anglo-irlandesa va ser una guerra de guerrilles lliurada entre 1919 i 1921 entre l'Eixèrcit Republicà Irlandés (IRA, l'eixèrcit de la República d'Irlanda) i les forces de seguritat britàniques en Irlanda. Va ser una escalada del periodo revolucionari irlandés en la guerra.

Guerra d'Independència irlandesa

En abril de 1916, durant la Primera Guerra Mundial, els republicans irlandesos, en cert respal del Imperi Alemà, varen realisar el cridat Alçament de Pasqua contra el domini britànic i varen proclamar una República d'Irlanda. Encara que l'alçament armat va ser esclafat despuix d'una semana de combats, l'aument i la resposta britànica varen dur a un major respal popular a l'independència irlandesa. En les eleccions de decembre de 1918, el partit republicà Sinn Féin va guanyar en una victòria aplastant en Irlanda. El 21 de giner de 1919 varen formar un govern separatiste (Dáil Éireann) i varen declarar l'independència de Gran Bretanya. Més tart eixe dia, dos membres de la força de policia armada organisada pels britànics, la Royal Irish Constabulary (RIC), varen ser assessinats a tirs en el comtat de Tipperary per membres de l'IRA que actuaven per iniciativa pròpia. Açò a sovint es veu com el començ del conflicte. Durant gran part de 1919, l'activitat de l'IRA va consistir en capturar armes i lliberar als presoners republicans. En setembre, el govern britànic va prohibir el Dáil i al Sinn Féin, i el conflicte es va intensificar. L'IRA va escomençar a emboscar al RIC i patrulles de l'eixèrcit britànic, atacant els seus quarters i obligant a abandonar quarters aïllats. El govern britànic va reforçar el RIC en reclutes de Gran Bretanya —els Black and Tans i Auxiliars— que es varen fer notoris per la mala disciplina i els atacs de represàlia contra civils.[2] El conflicte com a resultat a sovint es coneix com la «Guerra de Black and Tan» o simplement la «Guerra de Tan».[3][4][5]

Mentres que al voltant de 300 persones havien mort en el conflicte fins a fins de 1920, va haver una escalada de violència en novembre. El «Bloody Sunday», 21 de novembre de 1920, catorze agents d'inteligència britànics varen ser assessinats en Dublín de matí; després, per la vesprada, el RIC va obrir fòc contra una multitut en un partit de fútbol gaèlic en la ciutat, matant a catorze civils i ferint a 65. Una semana més vesprada, l'IRA va matar a dèsset auxiliars en l'emboscada de Kilmichael en el comtat de Cork. El govern britànic va declarar la llei marcial en gran part del sur d'Irlanda. El centre de la ciutat de Cork va ser incendiat per les forces britàniques en decembre de 1920. La violència va seguir intensificant-se en els següents sèt mesos, quan 1000 persones varen ser assessinades i 4500 republicans varen ser internats. Gran part de la lluita va tindre lloc en Munster (particularment en el comtat de Cork), Dublín i Belfast, que en conjunt varen vore més del 75 per cent de les morts en el conflicte.[6] La violència en l'Úlster, especialment Belfast, va ser notable pel seu caràcter sectari i el seu gran número de víctimes civils catòliques.[7]

Abdós parts varen acordar un alto el fuego (o treua) l'11 de juliol de 1921. En maig, Irlanda va ser dividida baix la llei britànica per la Llei del Govern d'Irlanda, que va crear Irlanda del Nort. Les conversacions posteriors a l'alto el fuego varen dur a la firma del Tractat anglo-irlandés el 6 de decembre de 1921. Açò va posar fi al govern britànic en la major part d'Irlanda i, despuix d'un periodo de transició de dèu mesos supervisat per un govern provisional, es va crear l'Estat Lliure Irlandés com un domini autònom el 6 de decembre de 1922. Irlanda del Nort va permanéixer dins del Regne Unit. Despuix de l'alto el fuego, la violència política i sectària entre republicans (generalment catòlics) i lleals (generalment protestants) va continuar en Irlanda del Nort durant molts mesos. En juny de 1922, el desacort entre els republicans sobre el Tractat anglo-irlandés va dur a la guerra civil irlandesa que va durar onze mesos. L'Estat Lliure d'Irlanda va otorgar 62 868 medalles pel servici durant la Guerra de l'Independència, de les quals 15 224 es varen otorgar als combatents de l'IRA de les Flying columns.[8]

Orígens del conflicte

Crisis de la Home Rule

Artícul principal → Home Rule (Irlanda).

Des de la década de 1880, els nacionalistes irlandesos en el Partit Parlamentari Irlandés (IPP) havien estat exigint la Home Rule, o autogovern, de Gran Bretanya. Les organisacions perifèriques, com el Sinn Féin d'Arthur Griffith, en canvi, varen defendre alguna forma d'independència irlandesa, pero eren una chicoteta minoria.

La demanda d'una Home Rule va ser finalment otorgada pel govern britànic en 1912, provocant immediatament una crisis prolongada dins del Regne Unit quan els unionistes del Úlster varen formar una organisació armada, els Ulster Volunteers (UVF), per a resistir esta mida de devolució, a lo manco en el territori que ells varen poder controlar a la seua volta. Els nacionalistes varen formar la seua pròpia organisació paramilitar, els Voluntaris Irlandesos.

El 18 de setembre de 1914, el Parlament britànic va aprovar la Tercera Llei Autònoma en un proyecte d'esmena per a la partició d'Irlanda presentat pels diputats del Partit Unioniste del Úlster, pero l'aplicació de la Llei va ser immediatament posposta per la Llei de Suspensió de 1914 per l'esclat de la Primera Guerra Mundial en el més anterior. La majoria dels nacionalistes varen seguir als seus líders del IPP i el cridat de John Redmond per a recolzar a Gran Bretanya i els esforços bèlics aliats en els regiments irlandesos del Nou Eixèrcit Britànic, en l'intenció d'assegurar el començ del Govern Autònom despuix de la guerra. Pero una minoria significativa dels voluntaris irlandesos es va opondre a la participació d'Irlanda en la guerra. El moviment Voluntari es va dividir, una majoria es va anar per a formar els Voluntaris Nacionals baix Redmond. Els Voluntaris Irlandesos restants, baix el mando d'Eoin MacNeill, varen sostindre que mantindrien la seua organisació fins que s'haguera otorgat l'autonomia. Dins d'este moviment Voluntari, una atra facció, liderada per la separatista Germandat Republicana Irlandesa, va escomençar a preparar-se per a un tumult contra el domini britànic en Irlanda.

Alçament de Pasqua

Artícul principal → Alçament de Pasqua.

El pla per al tumult es va realisar en l'Alçament de Pasqua de 1916, en el qual els Voluntaris varen llançar una insurrecció l'objectiu de la qual era terminar en el domini britànic. Els insurgents varen emetre un documente proclamant l'independència d'Irlanda en forma de república. L'alçament, en el que varen morir més de quatrecentes persones, va estar localisat casi exclusivament en Dublín i va ser sofocat en una semana, pero la resposta britànica, en eixecutar als líders de l'insurrecció i arrestar a mils d'activistes nacionalistes, galvanizó el respal al separatiste Sinn Féin, el partit que els republicans varen adoptar per primera volta i després es va fer càrrec també dels seguidors de la Comtesa Markievicz, la líder femenina de l'Alçament de Pasqua. A estes altures, el respal a l'esforç de guerra britànic estava disminuint, i l'opinió pública irlandesa estava commocionada i indignada per algunes de les accions comeses per les tropes britàniques, en particular l'assessinat de Francis Sheehy-Skeffington i l'imposició de la llei marcial de temps de guerra.

An Chéad Dáil

 
Resultat de les eleccions generals de 1918 en el Regne Unit en Irlanda.

En abril de 1918, el gabinet britànic, front a la crisis causada per l'ofensiva alemana de primavera, va intentar en una doble política vincular simultàneament la promulgació de la conscripción en Irlanda en l'implementació de la Home Rule, com es descriu en l'informe de la Convenció dels irlandesos de 8 d'abril de 1918. Açò va alienar encara més als nacionalistes irlandesos i va produir manifestacions massives durant la Crisis del Conscripto de 1918. En les eleccions generals d'eixe any, els votants irlandesos varen mostrar la seua desaprovació de la política britànica en donar 70% d'escans irlandesos (73 de 105) al Sinn Féin, 25 d'estos no disputats. El Sinn Féin va guanyar el 91% dels escans fora del Úlster en el 46,9% dels vots emesos, pero va ser una minoria en eixa regió, a on els unionistes eren majoria. El Sinn Féin es va comprometre a no assentar-se en el Parlament del Regne Unit en Westminster, sino a establir un Parlament irlandés. Este parlament, conegut com el Primer Dáil o An Chéad Dáil, i el seu ministeri, cridat Aireacht, compost sol per membres del Sinn Féin, es varen reunir en la Mansió el 21 de giner de 1919. El Dáil va reafirmar la Proclamació de 1916 en la Declaració d'Independència d'Irlanda[9] i va emetre un "Mensage a les nacions lliures del món", en el que s'afirmava que existia un "estat de guerra entre Irlanda i Anglaterra". Els Voluntaris irlandesos es reconstituyeron com el "Eixèrcit republicà irlandés" o IRA. Alguns membres de Dáil Éireann varen percebre que l'IRA tenia el mandat de lliurar una guerra contra l'administració britànica del Castell de Dublín.

Bandos

Britànic

El cor del poder britànic en Irlanda era l'administració del Castell de Dublín, a sovint coneguda pels irlandesos com "el Castell".[10] El cap de l'administració del Castell era el Lord Tinent, de qui era responsable un Cap de Secretaris, conduint, en paraules de l'historiador britànic Peter Cottrell, a una "administració famosa per la seua incompetència i ineficàcia".[10] Irlanda es va dividir en tres districtes militars. Durant el curs de la guerra, dos divisions britàniques, la 5.ª i la 6.ª, es varen instalar en Irlanda en les seues respectives sèus en Curragh i Cork.[10] En juliol de 1921 hi havia 50 000 membres de les tropes britàniques en base en Irlanda; pel contrari, hi havia 14 000 soldats en la Gran Bretanya metropolitana.[11] Les dos principals forces de policia en Irlanda varen ser la Royal Irish Constabulary (R. I. C.) i la Policia Metropolitana de Dublín.[12] Dels 17 000 policies en Irlanda, 513 varen ser assessinats per l'IRA entre 1919-21, mentres que 682 varen resultar ferits.[12] Dels alts funcionaris de la R. I. C, el 60% eren protestants irlandesos i el restant catòlics, mentres que el 70% de la base de la R. I. C eren catòlics irlandesos i el restant protestants.[12] El RIC va ser entrenat per al treball policial, no la guerra, i estava mal preparat per a assumir tasques de contrainsurgencia.[13] Fins a març de 1920, Londres considerava que els disturbis en Irlanda eren principalment un problema per a la policia i no ho considerava una guerra.[14] El propòsit de l'eixèrcit era respalar a la policia.[11] Durant el curs de la guerra, aproximadament una quarta part d'Irlanda va ser somesa a la llei marcial, principalment en el Munster; en el restant del país, l'autoritat britànica no es va considerar suficientment amenaçada com per a garantisar-la. Durant el curs de la guerra, els britànics varen crear dos forces policials paramilitars per a complementar el treball de la RIC, reclutades principalment de veterans de la Primera Guerra Mundial, a saber, els agents temporals (més coneguts com els «Black and Tans») i els cadets temporals o Divisió Auxiliar (coneguda com «Auxies»).[15]

Republicà irlandés

El 25 de novembre de 1913, els Voluntaris Irlandesos varen ser formats per Eoin MacNeill en resposta a la paramilitar Força Voluntària del Úlster que s'havia fundat a principis d'any per a lluitar contra la Home Rule.[16] També en 1913, l'Eixèrcit Ciutadà Irlandés va ser fundat pel sindicaliste i socialiste James Connolly despuix d'una série de violents incidents entre sindicalistes i la policia de Dublín en el tancament de Dublín.[17] En juny de 1914, el líder nacionaliste John Redmond va obligar als Voluntaris a donar als seus candidats una majoria en el comité gobernant. Quan, en setembre de 1914, Redmond va encorajar als Voluntaris a allistar-se en l'eixèrcit britànic, una facció liderada per Eoin MacNeill va trencar en els «Redmondistas», que es varen fer coneguts com els Voluntaris Nacionals, en lloc de lluitar per Gran Bretanya en la guerra.[17] Molts dels Voluntaris Nacionals es varen allistar, i la majoria dels hòmens en la 16.ª Divisió (irlandesa) de l'Eixèrcit Britànic havien servit anteriorment en els Voluntaris Nacionals.[18] Els Voluntaris Irlandesos i l'Eixèrcit Ciutadà Irlandés varen realisar l'Alçament de Pasqua contra el domini britànic en 1916, quan es va proclamar la República Irlandesa. A partir de llavors es varen fer coneguts com l'Eixèrcit Republicà Irlandés (IRA). Entre 1919 i 1921, l'IRA va afirmar tindre una força total de 70 000, pero solament al voltant de tres mil varen participar activament en la lluita contra la Corona.[19] L'IRA desconfiava dels irlandesos que havien lluitat en l'eixèrcit britànic durant la Primera Guerra Mundial, pero va haver una série d'excepcions com Emmet Dalton, Tom Barry i Martin Doyle.[19] L'estructura bàsica de l'IRA era la Flying column ("columna volant"), que podia contar en entre 20 i 100 hòmens.[19] Finalment, Michael Collins va crear el "esquadró", un home d'armes responsable de sí mateixa a qui se li varen assignar deures especials com l'assessinat de policies i presunts informants dins de l'IRA.[19]

Referències

  1. ↑ Cogadh Na Saoirse: British Intelligence Operations During the Anglo-Irish War, 1916–1921, reprint edició, BiblioBazaar. Consultat el 22 de decembre de 2014.
  2. ↑ Dinan, Brian (1987). Clare and its people, Dublin: The Mercier Press. ISBN 085342 828 X. p. 105.
  3. ↑ «The Black and Tan War — Nine Fascinating Facts About the Bloody Fight for Irish Independence». Consultat el 15 de giner de 2018.
  4. ↑ «Irishmedals. org». Consultat el 15 de giner de 2018.
  5. ↑ «Michael Collins: A Man Against an Empire - HistoryNet». Consultat el 15 de giner de 2018.
  6. ↑ «Eunan O’Halpin on the Dead of the Irish Revolution». Consultat el 15 de giner de 2018.
  7. ↑ Eunan O'Halpin, Counting Terror, in David Fitzpatrick ed. Terror in Ireland (2012), p152
  8. ↑ Neil Richardson, "A Coward if I return, a Hero if I fall: Stories of Irishmen in World War I", (Dublin 2010), p.13.
  9. ↑ The Anglo-Irish War, 1916–1921: A People's War, Greenwood Publishing Group, p. 131. ISBN 9780275963118. Consultat el 30 d'agost de 2015. «And Whereas the Irish Republic was proclaimed in Dublin on Easter Monday, 1916, by the Irish Republican Army acting on behalf of the Irish people... Now, therefore, we, the elected Representatives of the ancient Irish people in National Parliament assembled, do, in the name of the Irish nation, ratify the establishment of the Irish Republic...»
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 18.
  11. ↑ 11,0 11,1 Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 19.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 20.
  13. ↑ Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 pp. 49–52.
  14. ↑ Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 54.
  15. ↑ Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 21.
  16. ↑ Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 24.
  17. ↑ 17,0 17,1 Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 26.
  18. ↑ Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 25.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Cottrell, Peter The Anglo-Irish War The Troubles of 1913–1922, London: Osprey, 2006 p. 28.

Bibliografia

  • Bartlett, Robert (1997). A Military History of Ireland, Penguin. ISBN 0140154094.
  • (1993).«Ireland 1868–1966».Educational Company.Dublin:.
  • (2003).«Ireland: Inventing the Nation».Hodder..
  • «The Illustrated Life of Michael Collins».Roberts Rinehart.Boulder, Co.:
  • «Michael Collins».Weidenfeld & Nicolson.Londres:
  • (1990).«Michael Collins».Hutchinson.Londres:.
  • (2016).«1916: One Hundred Years of Irish Independence: From the Easter Rising to the Present».Thomas Dunne Books.New York:.
  • (2006).«The Anglo-Irish War, The Troubles, 1913–23».Osprey Publishing.Oxford:.
  • (2003).«Armed Struggle, a History of the IRA».MacMillan..
  • (2003).«The IRA at War 1916–1923».Oxford University Press.Oxford:.
  • (1998).«The IRA and Its Enemies: Violence and Community in Cork, 1916–1923».Oxford University Press.Oxford:.
  • (2002).«The Irish War of Independence».Gill & Macmillan..
  • (2004).«Green against Green, the Irish Civil War».Gill & Macmillan..
  • Kleinrichert, Denise Republican Internment and the Prison Ship "Argenta", 1922 (Kildare: Irish Academic Press Ltd 2000)(ISBN 978-0-7165-2683-4)
  • «'The War against the RIC, 1919–21', Eire-Ireland».37
  • «Ireland Since the Famine».Londres:.
  • «The Irish Republic».Londres:
  • (2010).«The Year of Disappearances: Political Killings in Cork 1920–1921».Gill & McMillian Ltd.Cork:.
  • (1935).«Peace By Ordeal: An Account from First-Hand Sources of the Negotiation and Signature of the Anglo-Irish Treaty of 1921».Londres:.
  • «'Guerilla Warfare in Ireland 1919–1921', An Cosantóir».XXII.
  • (2003).«Tom Barry: IRA Freedom Fighter».Mercier Press.Cork:
  • (2011).«A Hard Local War: The British Army and the Guerrilla War in Cork, 1919-1921».The History Press.
  • «The British Campaign in Ireland 1919–1921: The Development of Political and Military Policies».Oxford:
  • «The Republic: The Fight For Irish Independence».Londres:


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_d%27Independència_irlandesa&oldid=1505073»