Guerra civil argentina entre 1848 i 1856

Des de 1814 en avant, la República Argentina s'hi havia vist sacsada per una série de guerres civils, que varen enfrontar al Partit Federal en el centralisme, generalment identificat en els governs porteños. Esta situació va privar al país d'un govern central – en forma casi permanent – des de 1820 en avant.

Des de 1831, el sistema d'organisació estatal estava determinat per la cridada Confederació Argentina, una laxa unió d'estats provincials, units per alguns pactes i tractats entre ells. Des de 1835, el domini real del país va estar en mans del governador de la província de Buenos Aires, Juan Manuel de Roses, munido ademés de la «suma del poder públic»; és dir, una dictadura casi absoluta, en que la llegislatura porteña jugava un paper moderador molt poc visible.

En 1839, i en major mida a partir de 1840, una cruel guerra civil va sacsar tot el país, afectant a totes i cada una de les províncies – alguna cosa que no havia ocorregut en tal mida fins a eixe moment – i costant mils de víctimes. Roses va conseguir véncer als seus enemics, assegurant el seu predomini encara més accentuat que abans. Una campanya en l'interior del «Chacho» Peñaloza i una llarga rebelió de la província de Corrents va conseguir afectar a les províncies de Santa Fe i Entre Rius, pero també varen ser derrotats en 1847. Des de llavors, la Confederació va gojar d'una relativa pau.

Conflictes en l'interior abans de Casers

En Mendoza va haver un tumult en març de 1847 contra el governador, general Pedro Pascual Segura, promoguda per l'embaixador de Roses en Chile, Bernardo d'Irigoyen; Segura va deure renunciar, i en el seu lloc va ser elegit Roque Mallea. Contra este es va alçar un dels antics oficials d'Aldao i cap de la frontera sur de la província, Juan Antonio Rodríguez, en febrer de 1848. El general Nazario Benavídez, governador de la província de Sant Joan, va organisar ràpidament tropes de les tres províncies cuyanas i va alvançar a la seua trobada, derrotant-ho el 10 de març en Coihueco i fusilant-ho a continuació.

En San Luis va esclatar una revolució en octubre de 1848, de resulta de la qual va ser arrestat el governador Pablo Lucero; pero va ser repost huit dies més vesprada i va manar fusilar a alguns dels oficials sublevats.

En juliol de 1845 es va alçar contra el governador rioixà Hipólito Tello el comandant de Famatina, Vicente Mota. La llegislatura convalidó el colp i va elegir governador a est. El seu complicat govern va durar fins que va ser derrocat per una revolució dirigida pel «Chacho» Peñaloza, recentment retornat a la seua província, en març de 1848.

Manuel Vicente Busts, verdader organisador del tumult, va ser nomenat governador. Va tindre relacions molt tenses en Roses, pero est va terminar acceptant-ho com a federal; l'ubic Busts passaria més vesprada per urquicista i després per mitrista. El principal perill per al seu govern era el exgobernador Mota, que va retornar des de Còrdova en setembre, ingressant a la seua província per la zona de Sant Blas dels Sauces; allí va ser derrotat pel Chacho, el 9 de setembre, en el combat dels Sauces. En giner de l'any següent va tornar Mota en un grup armat a la seua província, pero una revolució en el seu respal va fracassar. En decembre de 1850, el coronel Andrés Ocampo va intentar derrocar al governador, pero va ser dissuadit pel general Nicolás Dávila; quan ya havia renunciat a sublevar-se, va ser capturat per orde de Busts i fusilat. Per últim, a fins de juliol de 1851, el exgobernador Mota va intentar una nova revolució, pero va ser capturat i fusilat prop de la capital de la província. Des de llavors, Busts va poder continuar el seu govern en pau.

El mateix dia que va morir el caudillo santiagueño Juan Felipe Ibarra, en juliol de 1851, va ser elegit governador interí el seu parent i soci Mauro Carranza. Est va cridar a eleccions per a reinstalar la llegislatura, que no existia des de feya quinze anys. Mentres Carranza organisava el seu govern, Manuel Taboada, nebot d'Ibarra, va organisar a tots els jóvens descontents en el llarc govern del seu tio, i en ells va armar una llista completa de candidats a diputats. En les eleccions de setembre, Taboada va derrotar a Carranza. El governador va declarar nules les eleccions.

El despuix general Antonino Taboada va organisar forces militars en els gauchos de l'est de la província, i va posar lloc a la capital. Quatre dies més vesprada, Carranza va fugir a Tucumán, a demanar ajuda al governador Celedonio Gutiérrez. A principis d'octubre, Manuel Taboada assumia el govern.

Gutiérrez va organisar sense corruixa el seu eixèrcit, pero ans que poguera moure's, es va enterar de l'invasió des de Bolívia del coronel unitari Juan Crisóstomo Álvarez. Es va dedicar a repelir eixa invasió.

De modo que Antonino Taboada no va tindre problemes per a derrotar en dos batalles, en decembre i giner, als aliats de Carranza, Manuel Ibarra i Pío Achával.

Crisóstomo Álvarez havia partit des de Copiapó, en Chile, en sol 193 hòmens, encara que en aplegar a territori argentí va conseguir aumentar-els a 300. Va aplegar a Santa María en giner de 1852, i d'allí va passar a Tafí del Valle, a on va derrotar a una chicoteta partida federal; des d'allí va manar una arrogant exigència de renúncia al governador, amenaçant en la mort als que no es rendiren, i assegurant que contava en el respal d'Urquiza. El coronel Espinosa ho va derrotar en Vipos, pero de totes formes va conseguir aproximar-se a la capital, per a despuix ocupar Monteros. Pocs dies més vesprada, el mateix Espinosa ho va derrotar una volta més en Racó del Manantial i ho va fer fusilar per orde de Gutiérrez, el 17 de febrer. Una semana despuix, aplegava a Tucumán la notícia de la batalla de Casers, que haguera evitat la seua mort.

En 1848, el governador jujeño Mariano Iturbe va intentar recuperar per la força la ciutat d'Orà i les viles d'Iruya i Santa Victòria, que havien passat de la jurisdicció jujeña a la de Bota; va desistir davant l'amenaça de Roses de recolzar al govern salteño. En giner de 1849, Iturbe –que hi havia ya segut reelecto vàries voltes –va renunciar a una nova elecció i va fer elegir al seu amic Pedro Castañeda. Est va ser derrocat en el més següent pel coronel Mariano Santibáñez, de trayectòria unitària, pero va ser repost en el seu càrrec per pressió del governador salteño Rufino Tamayo, que va aplegar a invadir la província.

El successor de Castañeda va ser l'unitari José López Villar, que va reemplaçar a varis funcionaris federals. En resposta, el general Iturbe es va sublevar en la Quebrada d'Humahuaca i va véncer la dèbil resistència del coronel Santibáñez, mentres el governador de Bota, José María Saravia, invadia la província des del sur. Pese a que López Villar va intentar salvar el seu govern nomenant a Iturbe comandant de l'eixèrcit provincial, Saravia va ocupar Jujuy i va fer elegir governador a Iturbe el 13 de setembre de 1851. Eixe mateix dia va ser manat fusilar Santibáñez.

Fi del bloqueig anglo-francés del Riu de l'Argent

Des de 1844, la ciutat de Montevideo estava sitiada pel general Manuel Oribe, que controlava casi tot el país i es considerava president llegal del Uruguay. Contava en una valiosa ajuda material i militar de part de Roses, que incloïa importants forces militars argentines participant del lloc de Montevideo. No obstant, la ciutat va resistir en ajuda del bloqueig anglo-francés del Riu de l'Argent; les forces de Gran Bretanya i França bloquejaven el Riu de l'Argent i impedien els moviments navals argentins en apoyo d'Oribe. La situació va quedar, per tant, en un punt mort. A lo manco, fins que – en 1847 – es va produir la caiguda de l'última resistència contra Roses en l'interior de l'Argentina.

Sense més aliats que els defensors de Montevideo, els anglesos varen dubtar de les possibilitats de véncer a Roses. Com, al cap i a la fi, Roses tenia bones relacions diplomàtiques i comercials en ells, transaron en lo que varen poder, varen acceptar lo poc que cedia Roses i en novembre de 1848 es va firmar el Tractat Arana-Southern, pel que Anglaterra alçava unilateralment el bloqueig. El nou governant francés, Napoleón III, va mantindre encara la postura del seu antecessor un temps més, pero terminaria ordenant la firma del Tractat Arana-Lepredour, firmat en giner de 1850.

Els defensors de Montevideo estaven sols, i era evident que la ciutat no resistiria molt més. Per a aumentar la pressió sobre la ciutat sitiada, Roses va prohibir tot tipo de comerç en Montevideo, que s'havia tolerat fins a llavors. La ciutat va quedar comercialment bloquejada – encara que no per forces navals.

Pero la prohibició va dur un problema inesperat: el principal beneficiari del comerç en Montevideo era el comerç entrerriano, i en particular el propi governador, general Just José d'Urquiza. Tocat en els seus interessos materials, pero també convençut de la necessitat de renovació política i d'organisació constitucional, i en varis antecedents d'oferiments d'aliances de part dels unitaris, Urquiza buscava la seua oportunitat de forçar a Roses a cedir. O de terminar en ell.

Bibliografia

• Acadèmia Nacional de l'Història, Parts de batalla de les guerres civils, Bs. As., 1977.
• Best, Félix: “Història de les Guerres Argentines“, Ed. Peuser, Bs. As., 1980.
• Beverina, Juan, Les campanyes dels eixèrcits libertadores 1838-1852, Bs. As., 1923.
• Bosch, Beatriz, Història d'Entre Rius, Ed. Plus Ultra, Bs. As., 1991.
• Bosch, Beatriz, Urquiza i el seu temps, Centre Editor d'Amèrica Llatina, Bs. As., 1984.
• O’Donell, Pacho, García Hamilton, Enrique i Pigna, Felipe, Història confidencial, Ed. Booket, Bs. As., 2005.
• Páez de la Torre, Carlos (h), Història de Tucumán, Ed. Plus Ultra, Bs. As., 1987.
• Rube, Juliol Horacio, Cap a Casers. Memorial de la Pàtria, tom IX, Ed. La Bastilla, Bs. As., 1984.
• Ruiz Moreno, Isidoro J., Campanyes militars argentines, Tom II, Ed. Emecé, Bs. As., 2006.
• Sáenz Quesada, María, La República dividida. Memorial de la Pàtria, tom X, Ed. La Bastilla, Bs. As., 1984.
• Sarmiento, Dumenge Faustino, Campanya en l'Eixèrcit Gran. Ed. Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic, 1958.
• Zinny, José Antonio, Història dels governadors de les Províncies Argentines, Ed, Hyspamérica, 1987.