Gheada
La gheada (pronunciat [ħiˈaða̝]) és un fenomen fonètic del idioma gallec que consistix en l'articulació de la g fricativa o oclusiva velar sonora com una fricativa velar sorda similar a la j castellana. En alguns dialectes del gallec els sons que en atres dialectes són [ɣ] i [g] es pronuncien [x] i [ħ] respectivament.
Este fenomen es dona en totes les combinacions possibles en que la G apareix en el sistema fonemàtic: en posició interior intervocàlica o davant L o R; en posició inicial seguida de vocal o davant L o R; i en posició interior postconsonántica, seguida de vocal o davant L o R. Per eixemple, en la pronunciació de paga, glòria, auga, guàrdia, alguna cosa, la g es realisaria com una fricativa velar /x/: paxa, xloria, auxa, xuardia, alxo.
El primer testimoni veraç de la gheada data de 1833, encara que el fenomen llingüístic sembla ser anterior a esta data i posterior a 1758. En el XVIII no s'han trobat referències evidents a l'utilisació de la geada.
Este fenomen predomina en la part occidental del territori llingüístic gallec. Comprén, en concret, les províncies de La Corunya, Pontevedra, la part més occidental de Lugo i la mitat occidental d'Orense.
A lo llarc de l'història se li ha atribuït a la gheada un caràcter rústic i, ya des del seu orige, va ser rebujat i es va adoptar una actitut negativa respecte a la seua utilisació. És per això que hui la gheada està en reculada i en el pas del temps va disminuint la seua presència en Lugo i Orense. No obstant, es tracta d'un important marcador sociollingüístic que contribuïx a l'identificació del lloc d'orige i classe social del parlant.
Segons la normativa oficial de la llengua gallega, la gheada es pot utilisar lliurement en el llenguage oral, pero mai en l'escrit. Este sò es representa per mig del dígraf ˂gh˃:
- /gat/ --> ghato ['ħnugue]
- /pagament/ --> pagho ['paħo]
No obstant, és admesa per la Real Acadèmia Gallega, que la considera una variant dialectal més del gallec.
Diferència entre «gheada» i «gueada»
La gueada es tracta del fenomen fonètic invers a la gheada. Mentres que la gheada gallega consistix en la realisació de la /g/ com una /x/, la gueada li dona just l'us opost, és dir, du a pronunciar la /x/ com una /g/.
La gueada és la predecessora de la gheada. Aixina, la pronunciació de reixa com rega o faixa com faga serien eixemples de gueada, mentres que la pronunciació de gat com jato, pega com peja o figa com a fill, serien eixemples de gheada.
Grafemática
Des del seu naiximent, la geada es contempla d'acort en la perspectiva castellana. El primer principi relatiu al seu us es basa en la presuposición de que un grafema g (davant i, i) o j (davant o, o, a) té el mateix valor fonètic que presenta en castellà.
No obstant, veem restriccions temporals en esta perspectiva, puix no és possible abans de mitan del XVI, donar valor de /x/ als grafema g, j, i x. Fins a aquella data, estos grafema corresponien a sons idèntics als que llavors tenien el gallec i el portugués; la g i j representaven una /ʒ/ i la x una /ʃ/. Serà, per tant, complicat, trobar una g o una j que puguen corroborar l'existència de la geada abans del XVII.
No obstant, arrepleguen atres estudis, que a partir de la segona mitat del XVI podria ya donar-se, solament entre les persones en accés a una educació reglada, una pronunciació /x/ de la g davant vocals palatals i de la j davant totes elles.
Una atra traça important a tindre en conte, és la tradició escrita del gallec, que si ya era dubtosa fins al XVI, a partir del segon terç del mateix ya no existix. El castellà ocuparà el seu lloc entre els lletrats i el gallec quedarà relegat a llengua exclusivament oral. A partir d'este moment, el gallec es molejarà sobre el castellà grafemáticamente.
Influix castellà
És la geada gallega un fenomen inusual dins de l'àmbit de les llengües romàniques, ya que el sò [x] no es troba en molts dialectes romànics. No obstant, el castellà sí que conta en [x], pronunciació que resulta estrangera per a llengües com el portugués o el català. És clara l'influència que el castellà ha eixercit històricament sobre el gallec, tant és aixina, que sobre esta idea va sorgir la “tesis castellanista”, que defén precisament que la geada va nàixer per influix castellà.
Pensat sosté esta tesis i creu la geada producte d'un bilingüisme defectuós castellà-gallec que duria en si un desconcert a l'hora de pronunciar en esta última llengua.
Per un atre costat, Zamora Vicente sosté una “tesis autonomista”, que explica el desenroll de la geada apelant al “arraïlat primitivisme de la cultura i la llengua rural del Noroest hispànic”. Ademés, defén que s'ha de buscar la seua causa en un fenomen de substrat pre-indoeuropeu vigent encara.
Perfil històric
Dau el poc auxili que la grafemática ha proporcionat per al descobriment de la geada, la busca de la seua perspectiva històrica no va resultar res fàcil als professionals. Contem en la lliteratura en alguns testimonis directes d'este fenomen, de fet, les millors fonts sobre el perfil històric de la geada són les que es llimiten a senyalar el fet.
Un eixemple de geada és el que apareix en el Romanze Gallego de Correja Mendoza i Sotomayor:
«Vos prolojos encurtemos»
S'ha de llegir /próloxos/, encara que la pronunciació /próloʃvos/ és també possible.
En este passage d'un document de la jurisdicció de Jallas de 1652, escrit en castellà, trobem un eixemple de gueada:
«manches, fouciños, higüelas, taravelas, escroupes, martells, paelles, potes, i uns atres diferents aguares de valor de més de vint ducados»
En esta série d'utensilis domèstics és palpable que es realisa una traducció solament parcial. Els foles es fan manches, els fouciños no sap cóm traduir-els al castellà i lo mateixa succeïx en les taravelas i els escroupes. No obstant, sí que sap traduir els martelos, les sartañas i els potes. Pero eixa higüela, que es correspon en castellà en la «azuela», el escribano l'esquiva i traduïx en castellà higüela. Encara que és possible que la –güe- siga frut de la regla de trànsit: -o- gall. = -ue- / -güe- cast., preferim interpretar-la com un cas de gueada, lo mateix que els aguares que seguixen. Açò és indici de que ya coneixia el diglòsic escribano que a una /ʃ/ del seu gallec corresponia una /x/ en castellà que substituïx a consciència per una /g/. Provablement es deu a que la /x/ en castellà és, en cert modo, estranya al seu sistema fonemàtic.[1]
En el XVIII la gueada es fa cada volta més freqüent per la pressió del castellà i la pronunciació generalisada de la seua /x/. L'aument de la burocràcia centralista borbònica (que impon i expandix la seua llengua) també contribuïx a la castellanisació.
B. Pereira en els Adagis Portuguezes (ed. Prosòdia de 1741) arreplega:
«El consell del viego. Prospectandum latrante cane vetulo»
A mitat de sigle ya era comú el carago del castellà carajo i ho veem en freqüència en J. Agostinho de Macedo: «Eternes côrtes dos caragos ôcos, eu as achei primeiro» ya en referència als espanyols, ya als gallecs: «o corpo colossal dos vis caragos».
Entrat el XIX els eixemples són molt abundants, es donen tants casos de geada que perduren fins a l'actualitat
El conflicte entre /g/ i /x/ en Galícia
A la major part de les classes baixes de les ciutats no els suponia un gran inconvenient, ya que tots optaven per la via més cómoda, que consistix en la «adaptació» en la /g/. D'esta manera, sorgix la dialèctica /g/ front a /x/ en castellà-galleguizado, gallec-castellà, o champurrado.
La causa que explica esta oposició es basa que la /g/ és la nosa natural que interferix entre una /x/ i una reproducció d'esta en el castellà de Galícia o els préstams del castellà necessaris per al gallec-parlant natiu. Per eixemple: un gallec té que usar els següents térmens: baix, fill, cella. El primer pas que pren és el de la adaptació. Estes paraules quedarien en: bago, figa, cega. En estos casos particulars en canviar el sentit la substitució és fàcil aplegar a la confusió.
Sarmiento parla d'un gallec champurrado que fa referència a la mescla de castellà i gallec o gallec i castellà. Este gallec champurrado, que es parla en les viles costeres i les ciutats, diferix del pur que es parla en els llogarets. Cal tindre en conte també la senya de que la gent que parla pijor gallec té major prestigi social que la que ho parla be. Els que parlen un mal gallec tenien més reconeiximent que els que ho parlaven ben perque quedaven compresos en una dialèctica superior: la ciutat per damunt del camp, la vila millor que el llogaret.
Del castellà champurrado en /x/ i sense /g/ s'aplega al gallec (en /x/ i sense /g/) i aixina es produïx el gallec en geada.
Efectes de la gueada en la llengua gallega
Mentres el castellà i el gallec varen compartir el fonema /ʃ/ no va haver cap inconvenient, com molt es podien donar algunes diferències en les regles de pas d'una llengua a una atra. Des del seu començ la correspondència gallec -ll- / castellà -j- (= ʒ > ʃ) va donar lloc a igualacions en favor del castellà. Tal és el cas de añejo que va posar anex al costat del tradicional anello, disminuint el seu us. Un atre eixemple és el de la llentilla que conseguix fer-se un buit en la família de la lentilha o lentella i baix el patró de llentilla introduir una lentejoula o lentexoila.
Un eixemple clar és el del abrojo (-j- = -ʃ-) que conviu en un abrollo en les Paperetes d'un Diccionari Gallego de Sobreira.
També en esta mateixa font conviuen el bandujo i el bandullo i, de la mateixa manera, el barallar i el barallar.
Des dels primers temps de la llengua gallega fins a hui, en els térmens es va ser aumentant l'us de l'equivalència -ll- / -j- o -x-, com ya s'ha mencionat abans, buscant el benefici del castellà. No obstant, ya en el XVII, en passar a /x/ la /ʃ/ es produïx un nou contrast entre abdós llengües que opon la /ʃ/ en gallec front a la /x/ en castellà. Sorgix una nova regla de pas: /š/ gallega = castelano /x/ que serà de gran utilitat per als que es moguen en els dos sistemes.
A pesar de tot açò, el desig d'accedir a la llengua superior per part dels gallecs fa que recórreguen a l'adaptació del nou fonema /x/ com la /g/ del seu sistema. Distinguim, per tant, una nova equivalència: a la /ʃ/ tan característica del gallec li correspon en el castellà dels gallecs una /g/ i en el correcte una /x/. Esta correspondència serà perjudicial per a abdós sistemes. Conduirà a que en el castellà es produïxca una neutralisació de l'oposició /g/ /x/ i en el gallec durà a una nova equivalència /g/ = /ʃ/. És per això, que al galleguizar una veu procedent del castellà com a pròlec, donarà lloc a /próloʃo/, perque llavors la /g/ era el substitut en castellà de la /ʃ/ nativa; la geada encara no estava en l'horisó. Un eixemple de l'época en la que es donava esta igualació és el següent: el andrajo castellà es va adaptar de dos formes diferents: per un costat andrago, per un atre andrajo. També tenim els xorelos i gorelos que es castellanizan en jurelo.
Referències
- ↑ Pensat, J. L. / Pensat Ruiz, C., (1983). «Gueada» i «geada» gallegues. Verba, 21. USC.
Bibliografia
- Alarcos Llorach, Emilio, (1961). Fonologia espanyola. 3ª ed. Madrit, Gredos.
- Pensat, J. L. / Pensat Ruiz, C., (1983). «Gueada» i «geada» gallegues. Verba, 21. USC.
Enllaços externs
- Thomas, Juan Antonio, (2005). lingref. com/cpp/wss/2/paper1140. pdf La divergència entre actituts i conducta llingüístiques: la gheada gallega i la formació d'un registre cult oral. En Selected Proceedings of the Second Workshop on Spanish Sociolinguistics, ed. Lotfi Sayahi and Maurice Westmoreland, 54-66. Somerville, MA.
- Pensat, J. L., (1970). revistas. csic. es/index. php/rfe/article/view/779/904 Revista de Filologia Espanyola, vol. LIII nº 1/4
- Schroten, Jan., (1980). usc. es/xmlui/bitstream/handle/10347/4839/pg_215-228_verba7. pdf? sequence=1&isAllowed=y Interpretació de la geada gallega. Verba, 7. pp. 209-222
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gheada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.