George Jones

George Jones

George Glenn Jones (12 de setembre de 1931 - 26 d'abril de 2013) va ser un cantant country nortamericà conegut per la seua llarga llista d'èxits, distintiva veu i fraseos i el seu matrimoni en Tammy Wynette.

En els últims 20 anys va ser conegut com "the greatest living country singer". L'estudiós del country Bill C. Malone escriu: "Durant els dos o tres minuts consumits per una cançó, Jones se sumergix tan completament en les seues lletres i en l'estat d'ànim que transmet, que l'oyent a penes pot evitar involucrar-se de manera similar."

A través de la seua llarga trayectòria, Jones va crear multitut de titulars tant per la seua afició a la beguda, com les seues tormentosas relacions en dònes i les violentes baralles com per la seua prolífica gravació de discs i carrera de gires. El seu modo de vida, salvage, li va dur a perdre moltes actuacions guanyant-se a pols el sobrenom de "No Show Jones". En l'ajuda de la seua quarta esposa, Nancy, va conseguir mantindre's apartat de la beguda durant varis anys. Va conseguir més de 150 hits tant sol com en duetos en atres artistes. La llínea del seu nas i els gests i marques facials li varen valdre també el sobrenom de "The Possum" ("La Zarigüeya"). Jones solia dir en les seues entrevistes que havia elegit fer "solament" 60 concerts a l'any.

Vida i carrera

Primers anys (1931-1953)

George Glenn Jones va nàixer el 12 de setembre de 1931 en Saratoga, Texas, i es crie en un germà i cinc germanes en Colmesneil, Texas, en la regió de Big Thicket del surest de Texas. El seu pare, George Washington Jones, treballava en una drassana i tocava l'harmònica i la guitarra; la seua mare, Clara (de fadrina Patterson), tocava el piano en l'iglésia pentecostal els dumenges. Quan Jones va nàixer, un dels meges ho va deixar caure i li va trencar el braç. Va escoltar música country per primera volta als sèt anys, quan els seus pares varen comprar una ràdio. Jones va recordar a Billboard en 2006 que es gitava en el llit en els seus pares els dissabtes de nit escoltant el Grand Ole Opry', i insistia que la seua mare li despertara si es quedava dormit per a poder sentir a Roy Acuff o Bill Monroe.

En la seua autobiografia I Lived To Tell It All, Jones recordava que la primerenca mort de la seua germana Ethel va agravar els problemes d'alcoholisme del seu pare, lo que li va dur a maltractar física i emocionalment a la seua dòna i fills. En la seua biografia George Jones: The Life and Claves of a Honky Tonk Legend, Bob Allen conta cóm George Washington Jones tornava a casa borracho en mitat de la nit en les seues compinches, despertava a la seua aterrorizado fill i li exigia que cantara per a ells o s'enfrontaria a una tana. En un episodi del programa Inside Fame dedicat a la vida de Jones, l'historiador de la música country Robert K. Oermann va dir: "Es podria pensar que això li convertiria en un mal cantant, perque se li va impondre de forma abusiva. Pero va ocórrer lo contrari; es va convertir en... algú que tenia que cantar". En el mateix programa, Jones va admetre que va seguir sent ambivalent i resentit en el seu pare fins al dia de la seua mort. Va observar en la seua autobiografia: "A la família Jones no li senta be el licor... Papa era un bebedor poc habitual. Bevia en excés, pero mai mentres treballava, i provablement era l'home més treballador que he conegut". El seu pare li va comprar la seua primera guitarra als nou anys i va deprendre els seus primers concordes i cançons en l'iglésia. Vàries fotografies mostren a un jove George tocant en els carrers de Beaumont.

Va deixar la seua casa als 16 anys i es va anar a Jasper (Texas), a on va cantar i va tocar en l'emissora de ràdio KTXJ en el seu companyer Dalton Henderson. Es va traslladar a l'emissora de radi KRIC, i durant un programa vespertí va conéixer al seu ídol, Hank Williams ("Em vaig quedar mirant", va escriure més tart). En el vídeo documental de 1989 Same Ole Em, Jones va admetre: "No podia pensar ni menjar res a menos que fora Hank Williams, i no podia esperar a que ixquera el seu pròxim disc. Tenia que ser, de veres, el més gran". Es va casar en la seua primera esposa Dorothy Bonvillion en 1950; es varen divorciar en 1951. Es va allistar en el Cos de Marines dels Estats Units i fins al seu licenciamiento en 1953 va estar destinat en Sant Josep, Califòrnia.

Primeres gravacions (1954-1957)

Jones es va casar en Shirley Ann Corley en 1954. El seu primer disc, "No Money in This Deal", de la seua pròpia autoria, es va gravar el 19 de giner i va eixir a la venda en febrer en Starday Records. Açò va iniciar l'associació de Jones en el productor i mentor H.W. "Pappy" Daily. La cançó es va gravar en el saló del cofundador de Starday Records, Jack Starnes, que la va produir. Llavors, Jones també treballava en l'emissora KTRM (ara KZZB) de Beaumont. El pinchadiscos Gordon Baxter va dir a Nick Tosches que Jones havia adquirit el renom de "zarigüeya" mentres treballava allí. Durant les seues primeres sessions de gravació, Daily va amonestar a Jones per intentar sonar massa com els seus héroes Hank Williams i Lefty Frizzell. En 1996 Jones va recordar a NPR que la calitat de la producció en Starday era mala. "El sò era terrible. Gravem en un chicotet saló d'una casa en una autopista prop de Beaumont. Se sentien els camions. Vàrem tindre que parar moltes voltes perque no estava insonorizar, eren només caixes d'ous clavades en la paret i els vells i grans camions semirremolque passaven i feyen molt soroll i teníem que tornar a escomençar." El primer èxit de Jones va aplegar en "Why Baby Why" en 1955, i eixe any, mentres estava de gira com a membre de l'elenc del Louisiana Hayride, Jones va conéixer i va actuar en Elvis Presley i Johnny Cash. En 1994, Jones va dir a Nick Tosches que Presley "es quedava més o menys en els seus amics al seu entorn en el camerino". Jones va seguir sent amic de Johnny Cash tota la vida, i va ser invitat a cantar en el Grand Ole Opry en 1956.

En l'explosió de popularitat de Presley en 1956, es va pressionar a Jones per a que gravara alguns temes de rockabilly. Va acceptar a regañadientes, pero el seu cor no estava en això i no va tardar en arrepenedir-se de la seua decisió. Més tart va chancejar en la seua autobiografia: "Quan m'he trobat en eixos discs, els he usat com frisbees". Va dir a Billboard en 2006: "Estava desesperat. Quan tens fam, un home pobre en una casa plena de chiquets, vas a fer algunes coses que normalment no faries. Em vaig dir: 'Bo, dimonis, provaré qualsevol cosa una volta'. Vaig provar 'Dadgum It How Menja It' i 'Roc It', un montó de merda. No volia el meu nom en el roc and roll, aixina que els vaig dir que posaren Thumper Jones i si feya alguna cosa, be, si no, diables, no volia que m'avergonyiren en això". Va intentar sense èxit comprar tots els màsters per a evitar que els corts ixqueren a la llum més tart, cosa que va ocórrer.

Jones es va traslladar a Mercury en 1957, es va associar en la cantant Jeannette Hicks, la primera de vàries parelles a duo que tindria a lo llarc dels anys, i va tindre un atre senzill en el top-10 en "Yearning". Eixe any, Starday Records es va fusionar en Mercury, i Jones va obtindre una alta calificació en les llistes en el seu debut en Mercury, "Don't Stop the Music". Encara que estava atraent molta atenció i els seus senzills estaven alcançant posicions molt respectables en les llistes d'èxits, seguia recorrent les carreteres en un Packard dels anys 40 en el seu nom i número de teléfon en el lateral, actuant en el circuit de "gavetes de sanc" dels honky-tonks que esguitaven la campiña rural.

Èxit comercial (1959-1964)

Una de les companyeres de duo de George Jones va ser Melba Montgomery. En la década de 1960, varen gravar una série de duetos com "We Must Have Been Out of Our Minds".

En 1959, Jones va obtindre el seu primer número un en la llista Billboard de country en "White Lightnin'", que tenia un sò roc and roll més autèntic que les seues corts rockabilly de mig pèl.

Jones va tindre un primerenc èxit com a compositor. Va escriure o coescribió molts dels seus majors èxits durant este periodo, varis dels quals es varen convertir en estàndarts, com "Window Up Above" (més tart un èxit per a Mickey Gilley en 1975) i "Seasons of My Heart" (un èxit per a Johnny Cash, i també gravat per Willie Nelson i Jerry Lee Lewis). Jones va escriure "Just One More" (també gravada per Cash), "Life To Go" (un èxit entre els cinc primers per a Stonewall Jackson en 1959), "You Gotta Be My Baby i "Don't Stop The Music", i va participar en la composició de "Color of the Blues" (versionada per Loretta Lynn i Elvis Costello), "Tendir Years" i "Tall, Tall Trees" (coescrita en Roger Miller). El colaborador més freqüent de Jones en la composició de cançons va ser el seu amic de l'infància Darrell Edwards.

Jones va firmar en United Artists en 1962, i immediatament va conseguir un dels majors èxits de la seua carrera, "She Thinks I Still Care". La seua veu s'havia tornat més greu durant este periodo, i va escomençar a cultivar el seu propi estil de vora. Durant la seua etapa en UA, Jones va gravar àlbums de cançons de Hank Williams i Bob Wills, i va gravar un àlbum de duetos en Melba Montgomery, incloent l'èxit "We Must Have Been Out of Our Minds". Jones també s'estava guanyant una reputació de "hell-raiser". En el seu homenage en Rolling Stone, Merle Haggard recordava:

Li vaig conéixer en el Blackboard Café de Bakersfield, Califòrnia, que era el lloc de moda en el 61. Ya era famós per no aparéixer o per aparéixer borracho, i va aparéixer borracho. Yo estava en l'escenari - crec que estava cantant 'Devil Woman' de Marty Robbins - i ell va obrir les portes de l'oficina d'una patada i va dir '¿Quí cony és eixe?'. Va ser un dels majors complits de tota la meua vida quan George Jones va dir que yo era el seu cantant country favorit... En 1967, vaig llançar una balada titulada "I Threw Away The Rose" i va quedar tan impressionat que va abandonar el seu gira, va llogar un Lear Jet i vi a Groc, Texas. Em va dir que la meua nota baixa va canviar la seua vida. "

Esposes

• Dorothy Bonvillion (1950 - 1951) (divorç) 1 filla
• Shirley Ann Corley (1954 - 1968) (divorç) 2 fills
• Tammy Wynette (1969 - 1975) (divorç) 1 filla
• Nancy Sepulvado (1983 - 2013)

Premis i guardons

Jones va rebre molts premis durant la seua carrera, des de "Most Promising New Country Vocalist" en 1956, entrant en el Country Music Hall of Fame en 1992 i en el Kennedy Center Honoree en 2008.

Va formar part, en 2008, del jurat de l'octau concurs d'Independent Music Awards en respal a les carreres d'artistes independents.

Números Un

1. "White Lightning" (1959)
2. "Tendir Years" (1961)
3. "She Thinks I Still Care" (1962)
4. "Walk Through This World With Em" (1967)
5. "We're Gonna Hold On" (en Tammy Wynette) (1973)
6. "The Grand Tour" (1974)
7. "The Door" (1975)
8. "Golden Ring" (en Tammy Wynette) (1976)
9. "Near You" (en Tammy Wynette) (1977)
10. "He Stopped Loving Her Today" (1980)
11. "(I Was Country) When Country Wasn't Cool" (en Barbara Mandrell) (1981)
12. "Still Doin' Clave" (1981)
13. "Yesterday's Wine" (en Merle Haggard) (1982)
14. "I Always Get Lucky With You" (1983)

Discografia

• George Jones discography

Influència més allà de la música country

A diferència d'alguns dels seus contemporàneus, Jones va estar apegado concienzudamente a la música country. Mai va aplegar als 40 primers llocs de la llista Billboard Hot 100 i casi mai va sonar la seua música en les principals emissores de música popular durant la seua carrera, pero, irònicament, sense ni tan sols intentar-ho, la llealtat descarada de Jones als apanys estrictament country va atraure l'admiració de músics i compositors d'una àmplia gama de gèneros. En un homenage citat a sovint, Frank Sinatra va cridar a Jones "el segon millor cantant d'Estats Units". En una entrevista en Rolling Stone en 1969, li varen preguntar a Bob Dylan quin creïa que era la millor cançó publicada l'any anterior, i ell va respondre: "George Jones tenia una cridada 'Small Clave Laboring Man'", i en la seua autobiografia Chronicles, Dylan afirma que a principis dels 60, lo que sentia en la ràdio no li impressionava en absolut, i admet: "A banda potser de George Jones, tampoc escoltava música country". Gram Parsons, pioner del country roc, era un fervent admirador de George Jones i versionó la cançó d'este "That's All It Took" en el seu primer àlbum en solitari. En el documental Gram Parsons: Fallen Angel, la famosa groupie de roc Pamela Dones Agranes recorda haver vist a Parsons cantant la cançó de Jones "She Once Lived Here" en un Whiskey A Go Go buit de Los Àngeles: "Va ser el meu moment cim, no assentada en l'amplificador de Jimmy Page... eixe va ser el meu moment cim". Parsons va revivar l'interés de Keith Richards per la música country a principis dels 70 i, despuix de la mort de Jones en 2013, el guitarriste va escriure: "Posseïa la veu més commovedora, les formes més expressives de proyectar eixe bell instrument de tots els que puc recordar. Se sentia el seu cor en cada nota que cantava". Richards va gravar "Say It's Not You" en Jones per a The Bradley Barn Sessions en 1994, i recorda en la seua autobiografia haver-li sentit cantar per primera volta quan els Rolling Stones i Jones estaven en el mateix programa en Texas en 1964: "Varen aplegar en plantes rodadoras seguint-los, com si anaren les seues mascotes. Pols en tots els llocs, un montó de vaquers, pero quan George es va alçar, vàrem dir whoa, hi ha un mestre ahí dalt". En el documental The History of Roc 'N' Roll, Mick Jagger també cita a Jones com un dels seus cantants country favorits.

John Prine menciona a Jones en la seua cançó "Jesus the Missing Years" i en "Knockin' on Your Screen Door". Elvis Costello, admirador de Jones, va tindre un èxit sorpresa en el Regne Unit quan versionó "A Good Year for the Roses" en 1981. Elliott Smith va explicar a un entrevistador la seua idea del cel: "George Jones estaria cantant tot el temps. Seria com Nova York al revés: la gent seria amable entre sí sense motiu algun, i oler". En una entrevista de 2001 en Mark Binelli, de Rolling Stone, Leonard Cohen va preguntar: "¿Has escoltat l'últim disc de George Jones, Cold Hard Truth? M'encanta sentir a un vell expondre la seua situació. Té la millor veu d'Amèrica". El dia que Jones va morir, Cohen va interpretar "Choices" en l'escenari de Winnipeg (Canadà) com a homenage a la llegenda del country. En 2013, Robbie Robertson va dir a Uncut: "Era el Ray Charles de la música country: el que podia fer-te plorar en la seua veu... No escoltàvem música country, els chics de The Band, pero escoltàvem a George Jones..." Robert Plant li va dir a Michael Bonner de Uncut en 2014: "Ara tinc que escoltar a George Jones una volta al dia. Un cantant increible. Quin cantant". James Taylor, que va escriure "Bartender's Blues" pensant en Jones i va cantar de fondo en ell en la gravació, va dir a Rolling Stone: "Sona com una guitarra d'acer. És la forma en que mescla les notes, la forma en que aplega a elles, la forma en que fa crescendos i decrescendos. La seua dinàmica és molt ajustada i molt controlada: és com tallar en la veu". Atres artistes dispars que varen gravar en Jones són Dennis Locorriere i Ray Sawyer de Dr. Hook, Mark Knopfler, The Staple Singers, Leon Russell, B.B King, Blackberry Smoke, The Grateful Dead i Lindo Ronstadt. En 1995, Burt Reynolds va escriure: "És a la música country lo que Spencer Tracy al cine".

Vore també

• Anex:Cantants de country per época
• en:Academy of Country Music
• en:List of best-selling music artists

Bibliografia

• I Lived to Tell it All, George Jones with Tom Carter, Dell Publishing, 1997, ISBN 0-440-22373-3
• In The Country of Country: A Journey to the Roots of American Music, Nicholas Dawidoff, Vintage Books, 1998, ISBN 0-375-70082-X
• Country Music O.S.A., Bill C. Malone, University of Texas Press, 1985, ISBN 0-292-71096-8
• Joel Whitburn's Top Country Songs, 1944 to 2005, Record Research, Inc., Menomonee Falls, WS, 2005, ISBN 0-89820-165-9

Enllaços externs

George Jones (musician) en Wikimedia Commons. Plantilla:IprNoticias

• Lloc oficial
• Tribut to the Greatest Country Song of All Clave
• MySpace Oficial
• George Jones Country Sausage
• Archivat el 8 de octubre de 2003 archivat en Wayback Machine.
• Sagell discogràfic
• Archivat el 2 de abril de 2006 archivat en Wayback Machine.
• en el Country Music Hall of Fame