Frottola

La frottola va ser el tipo de música popular predominant en Itàlia com a cançó profana durant el XV i principis de el XVI. Va ser el més important i difòs predecessor del madrigal. El cim de composició de les frottolas va ser el periodo entre 1470 i 1530, al terme del qual la forma musical va ser reemplaçada pel madrigal.

Ya que "frottola" és un terme genèric, es poden reconéixer vàries subcategoría, com pot esperar-se d'una forma musical usada per més de cent anys, que es va mantindre popular durant a lo manco la mitat d'eixe temps. Comunament la frottola és una composició per a tres o quatre veus, en la veu més aguda contenint la melodia. També pot haver-se usat acompanyament instrumental. Les poesies usades com a lletra tenen a sovint un esquema característic "ABBA" , en una "ripresa", una "stanza" de "CDCDAA" o "CDCDDEEA", aixina que hi ha moltes variacions entre subtipos. Generalment les formes poètiques descendixen de les balades de el XIV , en lo que la música mostra una inicial simplicitat comparada en la pràctica d'aquell moment.

Formes musicals

Musicalment, la frottola evita la complexitat del contrapunt, preferint textures homofóniques, ritmes clars i repetits, i un ranc melòdic estret. Constituïx un predecessor important no solament del madrigal , sino de formes tardanes del Barroc com la monòdia, ya que anticipa l'acompanyament de cordes, la melodia en la veu aguda, i mostra un sentit primerenc de lo que es desenrollaria com harmonia funcional. També la frottola va tindre una influència significativa sobre la chanson francesa, que també tendix a ser una forma clara, bailable i popular. Varis compositors francesos del periodo varen viajar a Itàlia, ya fòra per a treballar en corts reals o en la capella papal en Roma, en lo que varen tindre oportunitat de conéixer a l'estil, i incorporar-ho en les seues composicions profanes natives. Variants de frottola inclouen la villanella, villotta, strambotto i barzelletta.

Interpretació

Es coneix molt poc de l'interpretació de les frottolas. Les edicions musicals de l'época són per a múltiples veus, en o sense tablatura de llaüt; ocasionalment sobreviuen parts per a teclat. Poden haver segut interpretades per veu solista en llaüt, com segurament ho va fer Marchetto Cara en la cort de Gonzaga , tenint en conte el seu renom com laudista, cantant i compositor de frottolas, encara que òbviament varen ser possibles atres formes d'interpretació i acompanyament.

Referències

• Gustave Reese, Music in the Renaissance. New York, W.W. Norton & Co., 1954. (ISBN 0-393-09530-4)
• The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. 20 vol. London, Macmillan Publishers Ltd., 1980. (ISBN 1-56159-174-2)
• The New Harvard Dictionary of Music, ed. Don Randel. Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press, 1986. ISBN 0-674-61525-5

Enllaços externs

• Partitura de "Poi que volse la mia stella", Tromboncino [1]