Villanella

Archiu:Kapsberger - Libro primo di Villanelle.jpg

Portada del Llibre primer vaig donar villanelle a 1, 2 i 3 veus acomodades a qualsevol instrument en la tablatura per a guitarra i abecedari per a guitarra espanyola (1610) de J. H. Kapsberger.

La villanella (en plural villanelle), també coneguda com villanesca, canzone villanesca alla napolitana, ària napolitana, canzone napolitana, villanella alla napolitana, és un terme genèric que va ser aplicat en diversos moments a formes vocals populars del Renaixença italià que es varen originar en Nàpols i varen florir entre 1537 i 1650. Posteriorment va rebre influència de la canzonetta i més vesprada va influir a la seua volta en el madrigal. Cap a mediats de el XVI es va convertir en una de les formes més populars de les cançons italianes.

Etimologia

Villanella deriva de la paraula italiana que fa referència a una chicona de poble o de la vila. El plural és el vocablo villanelle, que no deu confondre's en la forma poètica francesa homònima. La denominació genèrica canzona villanesca alla napolitana (cançó rústica a l'estil napolitano) va ser falcada en Nàpols per a marcar la primera edició impresa d'un gènero local (RISM 1537). Es va usar constantment fins a 1565 per a descriure cançons estróficas escrites per a tres o quatre veus en dialecte napolitano que imitaven o prenien prestades conscientment les tradicions líriques del carrer i del camp. Els editors veneciano a voltes usaven l'equivalent local, villotte alla napolitana, com a títul o subtítul per a les seues edicions de villanescas. El terme “villanella” va aparéixer per primera volta en el títul d'una antologia romana de 1555, pero no es va aplicar en regularitat fins que la villanesca va ser transformada per compositors del nort d'Itàlia, que preferien el talps o tema lliterari de la vida pastoril i una dicció més refinada.

Orige

L'orige de la villanesca es recolza en l'estructura social de Nàpols, a on nobles, artesans i sirvientes tenien una llarga història de familiaridad en les seues respectives costums musicals i llengües. Els llauradors de les províncies rurals aplegaven a Nàpols atrets pel floreciente comerç de la llana i la seda, aixina com per l'ocupació domèstica en les cases nobles. De la superposició de les fronteres socials i llingüístiques va sorgir una llengua vernàcula de la ciutat de la que els compositors de villanescas es varen apropiar per a crear la seua pròpia poesia per a la música. En les primeres villanescas, els modismes dialectals i lliteraris confluïxen en patrons inconfundibles, lo que confirma el seu génesis en la cultura popular urbana i deixa de costat les teories romàntiques sobre el seu orige "folklòric". En la portada de la Canzone villanesche alla napolitana (RISM 1537) hi ha una estampa en tres llauradores llaurant la terra, etiquetada clarament com "BAS. CAN. TEN" (“Bas[els seus]”, “Ca[els teus]” i “Et[nor]”). Dispostes d'esta manera, representen la mescla de les tradicions orals i escrites. En la primera la música es crea instintivament d'acort en la naturalea, mentres en la segona es compon artísticamente conforme a unes regles. Per una atra part, les llauradores ilustren les tres edats de la dòna, els aspectes de la qual es corresponen en els registres vocals. Simbolisen el característic sò agut de la villanesca, el cantus en un registre mig i el tenor i el baix aproximadament una 5ª més agut de lo habitual.

Bibliografia

• Atles, Allan W. (2002). La música de la Renaixença, Akal. ISBN 978-84-460-1208-5.
• Gallico, Claudio (1986). Història de la música 4. L'época de l'Humanisme i la Renaixença, Turner. ISBN 978-84-7506-175-7.
• Reese, Gustave (1995). La música en la Renaixença, 1, Aliança. ISBN 978-84-206-8537-3.