Frattamaggiore

Frattamaggiore és un municipio d'Itàlia localisat en la ciudad metropolitana de Nápoles, regió de Campània. S'ubica a 10 km en llínea recta al nort de Nápoles, en el seu área metropolitana. Conta en 29 738 habitantes en 5,32 km².

Frattamaggiore llimita en les següents comunas: Arzano, Cardito, Casoria, Crispano, Frattaminore i Grumo Nevano, en la ciutat metropolitana de Nàpols, i en Sant'Arpino, en la Província de Caserta.

Posseïx el títul de "Ciutat Benedictina", otorgat pel Orden de San Benito en 1997, i de "Ciutat d'Art", concedit per la Província de Nàpols en 2009. Va ser sèu d'una secció del Tribunal de Nàpols fins al 2013 i actualment és sèu d'una Oficina del juge de pau.

Història

El primer document a on es menciona el nom de Frattamaggiore (l'antiga Fracta) data de l'any 923 i pertanyia al cartulario del Monasteri de Sant Sebastià en Nápoles. No obstant la zona, segons els documents dels Regii Neapolitani Archivi Monumenta, estava habitada per llauradors i chicotets terratinent ya en el 820. L'hipòtesis més acreditada, sustentada per l'historiador Bartolommeo Capasso i respalada per algunes troballes arqueològiques, és que ya des dels primers sigles abans de Crist en el territori hagueren chicotets assentaments humans que varen provocar una progressiva deforestación.

Despuix de la devastación vandàlica del 455, els habitants de Atela, per a amparar-se de les incursions, no solament varen edificar el poble hui cridat Sant'Arpino, sino també varen construir un castell com a atalaya davant les muralles de la ciutat de Atela, situat en Via Castello (hui Via Genoino) de l'actual Frattamaggiore. Just al voltant del castell, als habitants autòctons de Fracta, sobretot leñadores, en el 850 es va agregar una colónia de pròfucs de Miseno, fugits de la ciutat costera destruïda pels sarracenos. Aplegats a les xares de l'agro atelano, els sobreviviente de Miseno varen importar les seues costums i cults: varen transformar els boscs en territori agrícola, varen cultivar el cáñamo, varen instalar les primeres rudimentàries hiladoras i varen edificar un suntuoso temple en honor de San Sossio de Miseno, màrtir junt a San Jenaro. Encara hui, en el centre de Frattamaggiore, hi ha un carrer que es diu Via Miseno testimoniant els orígens de la ciutat.

Monumento a la Canapina (cultivadora de cáñamo).

Alguns documents del periodo normando i angevino (sigles XII i XIV) concernixen la constitució de feus en el territori, els comerços i les activitats relatives al cultiu del cànem i a la fabricació de sogues, herència de les atávicas activitats marineres de Miseno. Atres documents de caràcter eclesiàstic, com els de la Ràtio decimarum dels sigles XIII i XIV, es referixen a l'unicitat de la devoció per Sant Sossio en l'antiga Ecclesia sancti Sossii (Iglésia de Sant Sossio).

Durant el domini normando (1030-1266) Fracta va ser denominada Fracta Major i es va configurar com un burc enllaçat a Nàpols pels assunts civils i a Aversa pels eclesiàstics. Al periodo aragonés-español (1442-1507) es remonta la part més antiga del teixit urbà, en la presència d'edificis en patis senyorials i espais de treball agrícola i producció del cànem. En 1493 Frattamaggiore es va convertir en sèu de la Gran Cort de la Vicaría, mentres que les seues sogues s'exportaven per tot el Imperio español. En 1630 la universitas de Frattamaggiore va ser cedida com a feu al Baró de Sagne, pero tres anys despuix va conseguir rescatar-se. Durant el periodo borbónico l'artesania del cànem es va concentrar en una florida indústria textil, que entre els finals del XIX i el començ del XX va alcançar els màxims nivells europeus.

Cultivación de cáñamo en Frattamaggiore (foto de 1930).

En 1901 es va inaugurar la ret tranviaria i l'allumenament elèctric públic, mentres que l'any següent Frattamaggiore va ser elevada al ranc de Città (ciutat) pel Rey de Itàlia Humberto I. En els últims cinquenta anys la ciutat ha canviat la seua economia, modernisant els seus servicis i estenent els seus llímits urbans, i hui apareix com un dels centres més importants de l'extrarradi napolitano.

L'estructura urbana del caixco antic encara conserva chafades de les diferents époques històriques de la ciutat: el núcleu medieval al voltant de la monumental Basílica de San Sossio Levita y Mártir; els edificis, els llocs i els monuments del periodo aragonés-espanyol i borbònic; els edificis del XIX i del començ del XX, els espais verts històrics de la ciutat i les viles perifèriques de la mateixa época. En el caixco antic es destaquen portals de travertino i piperno tallat, fronteres i mascarones barrocos, edículos i atres elements de bona factura artística i arquitectònica.

Fiesta de San Sossio.

Els sants patrons són San Sossio de Miseno, en honor al com es va erigir una iglésia en el X, i Santa Juliana de Nicomedia, ya venerada en Cumas (d'a on varen provindre atres pròfucs).

Monuments i llocs d\'interés

Edificios religiosos

Basílica de San Sossio Levita y Mártir.

• Basílica de San Sossio Levita y Mártir (X): presenta un armassó de roca piperno en traces estilístiques del gótico napolitano (naus); també hi ha elements d'estil románico (cripta), renacentistas (portal i pila bautismal) i barroco napolitano (capelles i altars). L'iglésia és dedicada també a Santa Maria dels Àngels i alberga els restants mortals de San Sossio de Miseno i de San Severino de Nórico, patró de Austria i Baviera. Està flanquejada per un campanar de 1546. Va ser declarada Monument Nacional en 1902.

Iglésia de Santa Maria delle Grazie i Purgatori (XV): va ser construïda en la época aragonesa, en l'antiga piazza dell'om (plaça de l'om); en el XVI va ser sèu de la Confraria de les Ànimes del Purgatori. Alberga pintures antigues, estàtues de sants i portes de fusta en marqueteria del XVI. Iglésia de Sant Giovanni Battista (XV): capella privada fundada per Antonello De Lo Priete en 1487, alberga un sepulcro en el pis i taules antigues. Iglésia de la Santissima Annunziata i Sant'Antonio (XVII): es va construir a on s'alçava un antic lloc de cult, constituït per un arc de l'aqüeducte atelano; alberga estàtues de sants de fusta i objectes del XVII. Iglésia dels Sants Ingenuino i Antonio (XVII): es tracta de la capella privada dels contes Genoino; alberga tombes de família i antigues inscripcions. Iglésia de Santa Maria Consolatrice degli Afflitti (XVII secolo): iglésia adossada a un antic convent dels agustinos que posteriorment va ser convertit en un hospital civil. En el centre encara conserva una baixada al cementeri dels monges. Santuari de la Immacolata Concezione (XIX): ocupa el lloc de l'antiga capella del Angelo Custode (XIV); és sèu de l'antiga Confraria dels Retors i posseïx antics altars, objectes devocionales del XIX i un cor de fusta de 1928 en el presbiteri, obra del ebanista Raffaele Mazzotta. Iglésia de Sant Filippo Neri (XIX): va ser construïda despuix d'una escissió entre l'antic aquelarre del Carmine i el de Sant Felipe Neri. Alberga els restants mortals de Sant Secondiano Mártyr i un archiu en antics documents notarials. Iglésia de Sant Rocco (XIX): va ser fundada per a recuperar una antiga funció religiosa procedent de la capella de Santa Juliana (XV) i de la devoció de l'homònim aquelarre de l'Iglésia de Sant'Antonio. Iglésia del Santissimo Redentore (1908): va ser construïda per exigències pastorals pel creiximent demogràfic de la ciutat. En ella es porta a terme una activa catequesis jovenil. Iglésia de Maria Santissima vaig donar Casaluce: va ser fundada en el lloc d'una capillita a on es venerava un antiquíssim icon de la Verge en característiques bizantinas (sigles X-XV)- Iglésia de Maria Santissima Assunta in Cel (1956): va ser edificada en la perifèria sur com a conseqüència del creiximent demogràfic de Frattamaggiore. Iglésia de Maria Santissima del Carmine (XX): va reemplaçar una iglésia del XV que va estar en Piazza Umberto I fins al seu derrocament en 1958.

Edificios civiles

Palau Niglio-Iadicicco (XVII). Palau Lupoli (XVIII). Palau Pezzullo (XVIII). Palau Spena (XVIII). Palau Sannino Tarantino (XVIII). Palau Muti (XIX). Palau Vergara (XIX). Vila Lendi (XIX). Palau Ferro (XIX). Palau Russo (XX). Palau Matacena (XX). Vila Cirillo (XX).

Demografia

Evolució demogràfica

Any	1861	1871	1881	1901	1911	1921	1931	1936	1951	1961	1971	1981	1991	2001	2011
Població	10 897	10 680	10 951	13 323	13 781	15 301	18 131	19 168	23 691	30 018	34 836	38 155	36 089	32 731	30 241

Fuente ISTAT - elaboración gráfica de Wikipedia

Transportes

La estación de ferrocarril.

Carreteras

: autovía que conecta els municipis en la partix nort de la Ciudad metropolitana de Nápoles.

Ferrocarril

En el territori municipal de Frattamaggiore es troba l'estació de Frattamaggiore-Grum Nevano, ubicada en la llínea férrea Roma-Formia-Nàpols.

Movilidad urbana

La comuna està servida per varuas llínees extraurbanas d'autobusos de la CTP (Companyia Transportes Públics de Nàpols), societat que forma part del consorci UnicoCampania, que conduïxen a Nápoles i atres municipis com Afragola, Arzano, Caivano, Casavatore, Caserta, Casoria, Crispano, Frattaminore, Orta di Atella, Sant'Antimo i Sant'Arpino.

Personajes célebres

Busto de Francesco Durante en la fachada de la Ópera Garnier de París, en l'escut de Frattamaggiore.

• Massimo Stanzione (1585-1656), pintor;
• Francesco Durante (1684-1755), compositor;
• Vincenzo Lupoli (1737-1800), bisbe i escritor;
• Michele Arcangelo Lupoli (1765-1834), arquebisbe, latinista, arqueòlec i teòlec;
• Giulio Genoino (1771-1856), poeta i libretista;
• Modestino de Jesús y María (1802-1854), religiós i beato de l'Iglésia catòlica;
• Bartolommeo Capasso (1815-1900), historiador i archivero;
• Antonio Dattilo Rubbo (1870-1955), pintor i professor d'art;
• Federico Pezzullo (1890-1979), bisbe i siervo de Deu;
• Enrico Falqui (1901-1974), escritor i crític lliterari;
• Mario Vergara (1910-1950), presbítero i misionero màrtir, beato de l'Iglésia catòlica;
• Siri Giametta (1912-2005), arquitecte;
• Nunzia Fumo (1913-1992), actriu de cine i teatre;
• Galeazzo Dondi (1915-2004), jugador i entrenador de bàsquet;
• Gennaro Marchese (1918-1993), àrbit de fútbol;
• Sossio Giametta (1929), filòsof, traductor, periodiste i noveliste;
• Franco Del Prete (1943-2020), baterista;
• Giuseppe Rocca (1947), director de cine i teatre;
• Antonio Pezzella (1948-2009), polític;
• Arcangelo Pezzella (1948), àrbit de fútbol;
• Alessandro D'Errico (1950), arquebisbe i nuncio apostólico;
• Federico Del Prete (1957-2002), sindicaliste;
• Marco De Simone (1963), exfutbolista i entrenador;
• Assunta Legnante (1978), atleta especialisada en el llançament de pes;
• Francesco Lodi (1984), exfutbolista i dirigent deportiu;
• Lorenzo Insigne (1991), futbolista;
• Roberto Insigne (1994), futbolista.
• Davide Costanzo (2002), futbolista.
• Antonio Vergara (2003), futbolista.

Bibliografía

• A. Giordano, Memorie istoriche vaig donar Frattamaggiore, Nàpols, Stamperie Reale, 1834.
• V. Giangregorio, Frattamaggiore, Nàpols, STE, 1942
• S. Capasso, Frattamaggiore, Nàpols, SPE, 1944
• G. Vergara, S. Sosio i Frattamaggiore, Frattamaggiore, Tip. Cirillo, 1967
• P. Costanzo, Itinerari Frattese, Frattamaggiore, Tip. Cirillo, 1972
• P. Ferro, Frattamaggiore sacra, Tip. Cirillo, Frattamaggiore, 1974
• A. Liguori, I. Palmieri, G. Saviano, P. Saviano, L'associazionismo a Frattamaggiore, ricerca sociologica inedita, 1975
• A. Liguori, I. Palmieri, G. Saviano, P. Saviano, Tre quartieri a Frattamaggiore; in: AA.VV., Marginali i lotte vaig donar marginali, F. Angeli, Milano, 1976
• G. i P. Saviano, Frattamaggiore tra sviluppo i trasformazione, Tip. Cirillo, Frattamaggiore 1979
• P. Pezzullo, Frattamaggiore dona casale a comune dell'area metropolitana vaig donar Napoli, Istituto vaig donar Studi Atellani, Tip. Cirillo, Frattamaggiore 1995
• Pro Loco ‘F. Durant' digues Frattamaggiore, Dépliant turistici della città, Varie edizioni 1995 - 1997
• P. Saviano, Li chiese digues Frattamaggiore guida alla visita, Pro Loco 'F. Durant', Tip. Cirillo, 1997.
• P. Saviano, Ecclesia Sancti Sossii, Storia art i documenti, Tip. Cirillo, Frattamaggiore, 2001
• M. Saviano, Alla Chiesa vaig donar Sant Sossio vaig donar Frattamaggiore il titolo vaig donar Basilica Pontifícia, in: Rassegna Storica dei Comuni, n. 136-137/2006
• Istituto vaig donar Studi Atellani i Basilica Pontifícia S. Sossio, 1807-2007 Bicentenario della Traslazione dei Corpi dei Santi Sossio i Severino dona Napoli a Frattamaggiore, Tip. Cirillo, Frattamaggiore, 2007
• C. Saviano, La nostra storia, in: La Città è..., Quindicinale del Comune vaig donar Frattamaggiore, numeri 1-7/2008
• M. Saviano P. Saviano, Frattamaggiore città d'art i città benedettina - Guida storica i artistica, Roma, 2010
• P. Saviano, Fratta città antica - Storia i linguaggio della comunità urbana, Roma, 2010

Enllaços externs

• Pàgina web oficial de la ciutat.
• Archivat el 7 de setembre de 2008 archivat en Wayback Machine.