Francisco Brines
| Francisco Brines Bañó | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor i poeta. | ||
| Naiximent: | 22 de giner de 1932 | ||
| Lloc de naiximent: | Oliva, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 20 de maig de 2021 | ||
| Lloc de defunció: | Gandia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Francisco Brines Bañó (Oliva, 22 de giner de 1932 - † Gandia, 20 de maig de 2021), fon un escritor i poeta valencià.
Francisco Brines està enquadrat en el grup poètic dels anys 50. Des de l'any 2001, fon acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola (RAE). Fon reconegut en distincions com el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1999), el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (2010) o el Premi Miguel de Cervantes (2020). Un ampli sector de la crítica cataloga la seua obra en el capítul elegíac de la poesia espanyola del sigle XX, com continuador de Luis Cernuda i Constantino Kavafis. El seu poemari L'última costa, fon elegit llibre de l'any 1996 pel suplement ABC Cultural i guanyà el Premi Fastenrath de 1998.
Biografia[editar | editar còdic]
Fill de fadentats agricultors valencians, estudià Dret en les universitats de Deusto, Valéncia i Salamanca i cursà estudis de Filosofia i Lletres en Madrit.
En el seu primer llibre, Las brasas (1960), guanyà el Premi Adonais de l'any anterior. En Palabras en la oscuridad, publicat en 1966, obtingué el Premi Nacional de la Crítica.
Inclós per José Batlló en Antología de la nueva poesía española (1968), apareix ya en ella com una de les veus més personals de la lírica intimista entre els membres de la segona generació de la posguerra, tancant files en Carlos Barral, Caballero Bonald, Gil de Biedma, Ángel González, José Agustín Goytisolo, Félix Grande, Claudio Rodríguez, Carlos Sahagún i José Ángel Valente, encara que a diferència de la majoria d'ells, mai va cultivar la poesia social. En el seu llibre El santo inocente despuix titulat Materia narrativa inexacta, a penes es percep rastre d'ella.
Fon professor de lliteratura espanyola en l'Universitat de Cambridge i més tart de llengua espanyola en l'Universitat d'Oxford. La seua profunda admiració pel teatre clàssic espanyol li va permetre, en 1988, la revisió i adaptació del text de El alcalde de Zalamea de Calderón, versió que fon estrenada en novembre d'eixe any per la Companyia Nacional de Teatre Clàssic dirigida per José Luis Alonso.
En l'any 2001 fon nomenat membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), per a ocupar el silló X vacant despuix del decés del dramaturc Antonio Buero Vallejo. Prengué possessió el 21 de maig de 2006.
En l'any 2020 fon distinguit en el Premi Cervantes. El seu delicat estat de salut, i la pandèmia del coronavirus, varen impedir que el poeta assistira a Alcalà d'Henares el 23 d'abril de 2021, a l'emblemàtica i tradicional cerimònia d'entrega del Premi Cervantes. Per este motiu, el rei Felip VI es va desplaçar a la residència de l'escritor, i va aplegar a temps per a entregar-li en mà el guardó, nou dies abans del seu decés.
Fallí als 89 anys el 20 de maig de 2021 en l'Hospital de Gandia, a on estava ingressat des del 13 de maig i a on havia segut intervingut per una hèrnia.
Des de 2018 en el municipi valencià d'Oliva, té la seua sèu la Fundació Francisco Brines. Entitat creada en la finalitat de difondre la figura i l'obra del poeta, aixina com el foment, promoció i organisació d'activitats vinculades a la poesia.
En 2023, l'editorial Renacimiento publicà una biografia personal de Brines escrita pel seu amic, el també poeta Luis Antonio de Villena, titulada Brines. La vida secreta dels versos.
Estil[editar | editar còdic]
La seua obra poètica, que continua en part la llínea iniciada per Luis Cernuda, es caracterisa per un to intimiste i per la constant reflexió sobre el pas del temps. En la seua escritura, l'infància apareix com un temps mític que desconeix la mort, lligat a l'espai de Elca, la casa de la chiquea en Oliva. L'adult ha segut expulsat definitivament del paraís de l'infància i només en alguns moments (a través de l'erotisme, de la contemplació de la naturalea...) el ser humà recupera la plenitut vital experimentada en la chiquea i en la joventut. Per tot això, la memòria eixercita un paper fonamental en la seua escritura, si be els seus poemes deixen traslluir la convicció de que ni la poesia ni el recort permeten detindre el pas del temps i salvar els moments de plenitut del passat.
En L'autumne de les roses, el seu llibre més valorat per la crítica, es fonen la planyença elegiaca i l'exaltació vital. En alguns capítuls del seu llibre Encara no, s'acosta a una poesia de to satíric, que a penes va cultivar posteriorment. El tema de l'amor homosexual apareix en la seua poesia en naturalitat, en una busca incessant de la Purea.
La seua escritura, que tendix a un equilibri clàssic i a un to melancòlic, que intenta dominar l'angoixa davant la mort per mig d'una assunció serena de lo inevitable, es nutrix no només de l'influència de Luis Cernuda sino també, i en especial en el seu primer llibre, Les brases, de la poesia de Juan Ramón Jiménez i la del Antonio Machado més intimiste.
Obra[editar | editar còdic]
Obra poètica[editar | editar còdic]
- Las brasas, Madrid: Adonais, 1960 ; Valencia: Hontanar, 1971. (Premio Adonais)
- El santo inocente, Madrid: Poesía para Todos, 1965.
- Palabras a la oscuridad, Madrid: Ínsula, 1966; Madrid: Huerga & Fierro, 1996. (Premio de la Crítica)
- Aún no, Barcelona: Llibres de Sinera, 1971.
- Insistencias en Luzbel, Madrid: Visor, 1977; Altea: Aitana, 1994.
- El otoño de las rosas, Sevilla: Renacimiento, 1986 (Premio Nacional de Literatura)
- La última costa, Barcelona: Tusquets, 1995. (Premio Fastenrath de la Real Academia Española)
- Donde muere la muerte, Barcelona: Tusquets, 2021
Antologies i reedicions[editar | editar còdic]
- Ensayo de una despedida. Poesía 1960-1971, Barcelona: Plaza & Janés, 1974.
- Poesía. 1960-1981, Madrid: Visor, 1984.
- Selección propia, Madrid: Cátedra, 1984
- Poemas excluidos, Sevilla: Renacimiento, 1985.
- La rosa de las noches (1986)
- Poemas a D. K., Sevilla: El Mágico Íntimo, 1986.
- El rumor del tiempo, Barcelona: Anagrama, 1989
- Espejo ciego, València: Generalitat Valenciana, 1993
- Breve antología personal (1997)
- Francisco Brines, poesía, Lleida: Universitat de Lleida, 1997
- Selección de poemas (1997)
- Poesía completa (1960-1997) (1997)
- Antología poética, Valencia: Magnànim,1998.
- La Iluminada Rosa Negra (2003)
- Amada vida mía (2004)
- Antología poética, Madrid: Espasa-Calpe, 2006
- Todos los rostros del pasado, Barcelona: Círculo, 2007
- Las brasas, Madrid: Biblioteca Nueva, 2009
- Para quemar la noche, Madrid: Patrimonio Nacional, 2010
- Yo descanso en la luz, Madrid: Visor, 2010
- Aún no, Madrid: Bartleby, 2012
- Jardín nublado. Antología poética, Valencia: Pre-Textos, 2016
- Por una ciega ley del corazón. Antología poética. Valencia: Magnànim, 2022
Atres obres[editar | editar còdic]
- Escritos sobre poesía española contemporánea, Valencia: Pre-Textos, 1994.
- Carmen Calvo, Caja de Ahorros de Asturias, 1999
- Edición de Ocnos, de Luis Cernuda, Madrid: Huerga & Fierro, 2002.
- Unidad y cercanía personal en la poesía de Luis Cernuda. Discurso de ingreso en la Real Academia Española, contestat prr Francisco Nieva, Sevilla: Renacimiento, 2006
- Elca. Libro de artista conjunt en Mariona Brines, Valencia: Krausse, 2010.
Premis i guardons[editar | editar còdic]
Alguns dels seus premis i guardons:
- 1960: Premi Adonáis
- 1967: Premi de la Crítica
- 1987: Premio Nacional de Lliteratura
- 1987: Premi de les Lletres Valencianes
- 1998: Premi Fastenrath
- 1999: Premi Nacional de les Lletres Espanyoles
- 2004: Premi Ricardo Marín a la creativitat
- 2007: IV Premi Internacional de Poesia Federico García Lorca
- 2010: Premi Reina Sofía de Poesía Iberoamericana
- 2020: Premi Miguel de Cervantes
Referències[editar | editar còdic]
- García, Ariadna G.: Antología de la poesía española (1939-1975), Akal, 2006, pág. 260
- Gómez Toré, José Luis (2002). La mirada elegíaca. El espacio y la memoria en la poesía de Francisco Brines. Pre-Textos
- Instituto Cervantes. «Francisco Brines Bañó. Premios.»
- Lucas, Antonio (20 de mayo de 2021). «Muere Francisco Brines, conciencia y sensualidad en la poesía». EL MUNDO
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Andújar Almansa, José, La palabra y la rosa. Sobre la poesía de Francisco Brines, Madrid: Alianza, 2003
- Bousoño, Carlos, Poesía poscontemporánea. Cuatro estudios y una introducción, Madrid: Júcar, 1985
- Debicki, Andrew P., Poesía del conocimiento. La generación española de 1956-1971, traducción de Alberto Cardín, Madrid: Júcar, 1987
- García Berrio, Antonio, Empatía. La poesía sentimental de Francisco Brines, València: Generalitat Valenciana, 2003
- Gómez Toré, José Luis, La mirada elegíaca. El espacio y la memoria en la poesía de Francisco Brines, Valéncia: Pre-Textos, 2002
- Jiménez, José Olivio, La poesía de Francisco Brines, Sevilla: Renacimiento, 2001
- Martín, F. J., El sueño roto de la vida (Ensayo sobre la poesía de Francisco Brines), Altea: Aitana,1998
- Pujante, David, Belleza mojada. La escritura poética de Francisco Brines, Sevilla: Renacimiento, 2004
- Romano, Marcela, Una obstinada imagen. Políticas poéticas en Francisco Brines, Villa María: Eduvim, 2016
- Villena, Luis Antonio de, Brines. La vida secreta de los versos. Renacimiento, 2023
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Francisco Brines.