Francio
_1.jpg)
El francio és un element químic el símbol del qual és Fr i el seu número atómico és 87. El seu electronegatividad és la més baixa coneguda i és el segon element menys abundant en la naturalea (el primer és l'astato). El francio és un metal alcalino altament radiactiu i reactiu que es desintegra generant astato, ràdio i radón. Com el restant dels metals alcalinos, solament posseïx un electró en la seua capa de valència.
Marguerite Perey va descobrir este element en 1939. El francio va ser el número 87 element químic descobert en la naturalea abans de ser sintetisat.[1] Fòra del laboratori, el francio és extremadament escàs, trobant-se en traces en menas d'urani i de tori, a on el 223Fr està contínuament formant-se i desintegrant-se. La cantitat de 223Fr en la corfa terrestre en un moment donat possiblement no excedixca els 30 grams; el restant dels isòtops són sintètics. La major cantitat recuperada de qualsevol dels seus isòtops va ser un clúster de 10 000 millons d'àtoms (de 210Fr) sintetisat com un gas ultra fret en Stony Brook en 1996.[2]
Propietats físiques i químiques
[editar | editar còdic]El francio és menys estable que qualsevol atre element més llauger que el nobeli (element 102);[2] el seu isòtop més estable, el 223Fr, posseïx un periodo de semidesintegración menor de 22 minuts. El astato, que és el següent element menys estable, té periodo de semidesintegración màxim de 8,5 hores.[3] Tots els isòtops del francio es desintegren generant astato, ràdio i radón.[3]
El francio és un metal alcalino les propietats químiques del qual són semblants a les del cesi.[2] ya que és un element molt pesat en un sol electró de valència,Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut posseïx el major pes equivalent de tots els elements químics.[2] El francio té la més baixa electronegatividad de tots els elements coneguts, en un valor de 0,7 en l'escala de Pauling.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut Li seguix el cesi en un valor de 0,79.[4] El francio líquit, en el supòsit de poder ser obtingut, tindria una tensió superficial de 0,05092 J·m–2 en el punt de fusió.[5]
El francio coprecipita, junt en moltes sales de cesi, com el perclorato de cesi, formant menudes cantitats de perclorato de francio. Esta coprecipitación pot amprar-se per a aïllar el francio, adaptant el método de precipitació del radiocesio de Glendenin i Nelson. També coprecipita en atres sals de cesi com el yodato, el picrato, el tartrato (també en el tartrato de rubidi), el cloroplatinato i el silicowolframato. Atres coprecipitación es produïxen en l'àcit silicowolfrámico i en l'àcit perclórico, sense necessitat de que un atre metal alcalino estiga present com a portador, lo que possibilita atres métodos de separació per al francio.[6][7] Casi totes les sals de francio són solubles en aigua.[8]
Aplicacions del francio
[editar | editar còdic]No hi ha aplicacions comercials per al francio per la seua escassea i a la seua inestabilitat.[9][10][11][12][13] Solament ha segut usat en tasques d'investigació, tant en el camp de la biologia com en el de l'estructura atòmica. Es va pensar que el francio podria servir d'ajuda per al diagnòstic de malalties relacionades en el càncer;[3] no obstant, finalment esta aplicació s'ha considerat impracticable.[11]
La capacitat per a sintetisar el francio, atrapar-ho i gelar-ho, junt en la seua estructura atòmica relativament simple, ho han convertit en subjecte d'experimentació en espectroscòpia especialisada. Estos experiments han conduït a l'obtenció d'informació més específica sobre els nivells energètics i les constants d'acoplament entre partícules subatòmiques.[14] Estudis realisats sobre la llum emesa per ions de 210Fr atrapats per làser han tirat senyes precises sobre les transicions entre nivells energètics atòmics. S'ha comprovat que estos resultats experimentals són prou semblats als que prediu la Teoria Quàntica.[15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Alguns elements sintètics, com el tecnecio, varen ser trobats despuix en formal natural.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 CRC Handbook of Chemistry and Physics. Volum 4. Pàgina 12. 2006. CRC. ISBN 0-8493-0474-1
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaandyscouse - ↑ Pauling assigna al cesi i al francio els mateixos valors d'electronegatividad.
- ↑ Springer Science & Business Mija B.V..39(11)
- 1138–1141.Consultat el 14 d'abril de 2007.
- ↑ E. K. Hyde. Radiochemical Methods for the Isolation of Element 87 (Francium). J. Am. Chem. Soc. 1952, 74, 4181-4184.[1].
- ↑ E. N K. Hyde Radiochemistry of Francium,Subcommittee on Radiochemistry, National Academy of Sciences-National Research Council; available from the Office of Technical Services, Dept. of Commerce, 1960.
- ↑ A. G. Maddock. Radioactivity of the heavy elements. Q. Rev., Chem. Soc., 1951, 3, 270–314. doi:10.1039/QR9510500270
- ↑ «Uses». The University of Sheffield. Consultat el 25 de març de 2007.
- ↑ «Chemical Element.com - Francium». Consultat el 25 de març de 2007.
- ↑ 11,0 11,1 Emsley, John (2001). Nature's Building Blocks, Oxford: Oxford University Press, pp. 151–153.
- ↑ «Francium». Jefferson Science Associates, LLC. Consultat el 1 d'abril de 2007.
- ↑ Considine, Glenn D., ed. (2005), "Chemical Elements", Van Nostrand's Encyclopedia of Chemistry, New York: Wylie-Interscience, 0-471-61525-0, at 332
- ↑ 69(1)
- 79–118.doi:10.1088/0034-4885/69/1/R02.Consultat el 11 d'abril de 2007.
- ↑ Science News.
- 294.Consultat el 11 d'abril de 2007.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Francio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.