Fitora (símbol ucranià)
| Fitora | |
|---|---|
La fitora (en ucranià: Тризуб, Trýzub) és el símbol nacional ucranià; apareix en l'escude modern d'Ucrània en forma de fitora dorat estilisat sobre un camp blau, i en el passat solia ser l'escut d'armes dels príncips de la Rus de Kiev. Existixen vàries teories sobre l'orige i el significat de la fitora, cap de les quals és universalment acceptada,[1] pero existixen vàries teories que semblen les millor fonamentades. Una d'elles és l'interpretació de la fitora com una image estilisada d'un falcó[2] o d'una creu ancora.[3][4]
Història
[editar | editar còdic].png){kind=link}
En la Rus de Kiev, la fitora era el símbol dels príncips Rúrikovich, pero existix controvèrsia sobre si la fitora era un símbol exclusiu d'esta dinastia o un antic símbol eslau.
Rus de Kiev
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Determinar el significat de la Fitora no és fàcil, ya que no hi ha referències escrites al mateix en les fonts de la Rus, i els historiadors ni tan sols coneixen el nom que se li donava en la Rus de Kiev.[4]
Hui en dia, els artefactes més antics de la Rus de Kiev en este símbol són: la fitora de dos puntes de Sviatoslav el Gran (representat en un sagell trobat en 1912 durant les excavacions en l'Iglésia dels Diezmos) [5] i la fitora en monedes d'or i argent de Vladimiro el Gran. En la crònica búlgara "Crònica de Manasés" ( del sigle XIV) hi ha una representació de l'eixèrcit de Sviatoslav prop de Dorostol (l'actual Silistra) en estandarts que duyen fitores.
Els contemporàneus varen quedar molt impressionats per les fitores en les rajoles de l'Iglésia dels Diezmos en Kiev (986-996), les fitores foses en els taulells de l'Iglésia de l'Asunción en Volodymyr (1160) i una única fitora gravada en la Catedral de Santa Sofia (en Kiev) en un pilar de la galeria sur, que abans de la reconstrucció era el mur nort exterior de la catedral. Es creu que este signe, en la seua forma específica, va pertànyer a Briachislav Iziaslávich, príncip de Polotsk.
La fitora està també representat en la làpida de la reina de França Ana Yaroslavna (1032-1075),[6] filla de Yaroslav el Sabio i esposa d'Enrique I de França.
En 2016, es coneixien més de dos mil objectes que duen els signes de Rurikovich:[7] monedes, colgantes, sagells, anells de sagell, adorns en espases, ferramentes, vaixella, manuscrits; rajoles, teixixques, pedres d'iglésies, castells i palaus. En particular, es representen numeroses fitores en diverses versions en els colgantes de la Rus de Kiev, que eren distintius d'identificació dels seus funcionaris.
La fitora es va convertir en un estandart heràldic hereditari per als descendents de Vladimiro el Gran: Sviatopolk I (1015-1019), Yaroslav el Sabio (1019-1054) i atres príncips. L'estandart de dos dents va ser l'emblema d'Iziaslav I (1054–1078), Sviatopolk II (1093–1113) i el príncip de Galitzia León I (1264–1301).
L'emblema dels Rurikóvich es va estendre per tots els principats de la Rus durant varis sigles, pero va sofrir modificacions. En alguns principats, inclús va passar de ser una fitora de doble punta a un de dos dents, o se li va afegir una creu a un dels braços o a un costat, una mija lluna, adorns ornamentals, etc., a la clàssica fitora de Vladímir. Els historiadors han constatat que, en transmetre's l'escut d'armes de pare a fill, es varen introduir menuts canvis en la versió paterna. Aixina varen sorgir moltes variants de el “signe dels Rurikóvich”. El historiografia moderna coneix unes doscentes variants de la Fitora. La fitora també s'utilisava com a símbol i signe religiós en el folclore i en el heràldica eclesiàstica.
Periodo d'oblit de la fitora
[editar | editar còdic]El decliu en l'us de la fitora va començar a mitan del sigle XI; per a eixa época la fitora va deixar de falcar-se en les monedes de la Rus de Kiev, perque solament tres príncips ho varen colocar en les seues monedes:[5]
- Vladimiro el Gran (príncip de Kiev entre 978 i 1015) i Yaroslav el Sabio (príncip de Kiev entre 1016 i 1018, i entre 1019 i 1054) varen falcar fitores.
- Sviatopolk I (príncip de Kiev entre 1015 i 1016, i entre 1018 i 1019) va falcar monedes en l'image d'una espasa de dos puntes, una de les quals terminava en una creu.
Els sagells que representaven el "signe de Rurikovich" es varen utilisar entre els sigles X i XIII, i a mitan del sigle XIII, els "signes de Rurikóvich" varen desaparéixer per complet com a distintius estatals o personals dels príncips.[5]
El periodo d'oblit de la Fitora es va estendre des de mediats del sigle XIII fins a finals del sigle XVIII, quan es varen trobar les primeres monedes de la Rus de Kiev en este símbol. Els intents per explicar la Fitora varen començar a principis del sigle XIX; el terme «Tryzub» (Тризуб) va ser utilisat per primera volta per el historiador Nikolai Karamzin en una obra de 1815.
Sigle XX
[editar | editar còdic]Despuix del resorgiment de l'Estat ucranià, en novembre de 1917, Mijailo Hrushevski va propondre un llaurat dorat com a emblema d'Ucrània, i el professor Dmytro Antonovych va propondre la fitora,[6] que en decembre de 1917 va ser adoptat com a emblema de la República Popular d'Ucrània i colocat en les divises emeses per l'Estat ucranià.
«L'emblema estatal de la fitora, adoptat en decembre de 1917 per la Rada Central ucraniana, va ocupar el seu primer i honorable lloc en el primer billet estatal de la República Popular d'Ucrània: el de 100 karbovanets, emés el 24 de decembre de 1917.».[6]
Finalment, la «fitora de Volodymyr» va ser adoptat, a sugerència de Hrushevski, com el Gran i Chicotet Emblema Estatal de la República Popular Ucraniana en el marc ornamental corresponent per la Rada Menor (12 de febrer de 1918 en Korosten) i la Rada Central (22 de març de 1918). L'autor dels proyectes va ser Vasyl Krychevski. Al mateix temps (22 de març de 1918), es varen aprovar el Gran i Chicotet Sagell de la República Popular Ucraniana en el símbol de la Fitora. Est va aparéixer en els "billets de crèdit estatals" de la República Popular Ucraniana.
Com a emblema de l'Estat ucranià, la fitora es va mantindre durant l'Hetmanato de Skoropadsky (1918) i posteriorment baix el Directori de la República Popular Ucraniana. L'emblema de la Flota Ucraniana de la Mar Negra (llei del 18 de juliol de 1918) era una fitora en una creu en la part superior.
El 15 de març de 1939, el Sejm de l'Ucrània dels Cárpatos també va reconéixer la fitora en creu com a emblema estatal. l'Organisació de Nacionalistes Ucranians va tindre com a emblema una fitora, en el que la dent central se substituïx per una espasa. Algunes organisacions de catòlics ucranians tenen emblemes en forma de fitora en creu.
Les autoritats soviètiques de l'URSS varen denominar a la fitora «símbol dels nacionalistes ucranians», perque recordava a l'independent República Popular Ucraniana, i per això ho varen perseguir. Esta persecució va ser una de les manifestacions de la repressió política en la URSS.[8]
A principis de la década de 1990, els historiadors varen debatre sobre la llegitimitat de l'us de la Fitora com a emblema estatal. Els seus detractors argumentaven que era un símbol de la dinastia Rúrikovich i que no guardava relació en el poble ucranià en el seu conjunt. Els propis ucranians varen rescatar este emblema de l'oblit, rescatant-ho de les profunditats de milenis. En el marc d'este debat, cal mencionar a Volodymyr Shayan, qui va denominar a la Fitora el "Gran Misteri de l'Ànima Ucraniana".
Despuix de la restauració de la sobirania nacional ucraniana, la Rada Suprema d'Ucrània, per mig de la seua resolució "Sobre l'Emblema Estatal d'Ucrània" del 19 de febrer de 1992, va aprovar la Fitora com el Chicotet Emblema d'Ucrània, considerant-ho l'element principal del Gran Emblema d'Ucrània. La Fitora es va convertir aixina en l'emblema oficial de l'Estat. Actualment, segons la Constitució d'Ucrània, adoptada el 28 de juny de 1996, l'element principal de l'escut d'Ucrània és el Símbol del Principat de Vladimiro el Gran (la fitora), que constituïx el chicotet Escut Estatal d'Ucrània.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ ««Родинне дерево» тризуба". Газета «День»15 березня, 2018». Archivat des d'el original, el 13 квітня 2018. Consultat el 12 квітня 2018.
- ↑ М. Рапов. Знаки Рюриковичей и символ сокола. Советская археология 1968, вып. 3, стр. 62.
- ↑ «Шаповалов Г. И. «О символе „якорь-крест“ и значении знака Рюриковичей». Византийский Временник. Том 57 (82), 1997. — с. 204—210.». Archivat des d'el original, el 5 липня 2019. Consultat el 5 липня 2019.
- ↑ 4,0 4,1 Бєлов О. Ф., Шаповалов Г. І. Український Тризуб. Історія дослідження та історичний реконструкт. Запоріжжя: Дике поле, 2008. — 264 с.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Белецкий С. В. Древнейшая геральдика Руси//В книге «Повесть временных лет». СПб.: Вита Нова, 2012. — 512 с. — С. 458.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Трембіцький Володимир. Український Національний та Державний Герб//Календар-альманах Українського Народного Союзу на 1967 рік. — Джерзі Ситі, Нью-Йорк. — C. 168—174.». Consultat el 7 березня 2016. [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ «Трембіцький Володимир. Український Національний та Державний Герб//Календар-альманах Українського Народного Союзу на 1967 рік. — Джерзі Ситі, Нью-Йорк. — C. 168—174.». Consultat el 7 березня 2016. [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Тарапон О. Тризуб // Енциклопедичний словник символів культури України / за заг. ред. В. П. Коцура, О. І. Потапенка, В. В. Куйбіди. ─ Корсунь-Шевченківський: Вид. В. М. Гавришенко, 2015. — 911 c. — С. 808.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tridente (símbolo ucraniano)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.