Firma electrònica
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La firma electrònica és un concepte jurídic, equivalent electrònic al de la firma manuscrita, a on una persona accepta i dona per validat el contingut d'un mensage electrònic a través de qualsevol mig electrònic que siga llegítim i permés.[1][2][3]
Eixemples:
- Usant una firma biométrica.
- Firmant en un llapis electrònic en usar una targeta de crèdit o dèbit en un comerç.
- Marcant una casella en una computadora, a màquina, o aplicada en la rata o inclús en el dit de l'usuari en una pantalla tàctil.
- Usant una firma digital.
- Usant un sistema que obligue a establir usuari i contrasenya.
- Usant una targeta de coordenades.
La firma electrònica a la seua volta pot tindre diferents tècniques per a firmar un document, aixina tenim les següents:
- Còdic secret o d'ingrés: és la necessitat d'una combinació determinada de números o lletres, que són solament conegudes per l'amo del document, com és el cas de el PIN en els caixers automàtics o per al desbloquege d'un teléfon.
- Métodos basats en la biometria: es permet l'accés al document per mig de mecanismes d'identificació física o biològica de l'usuari o amo del document; la forma d'identificació en este cas consistix en la comparació de característiques físiques de cada persona en un patró conegut i almagasenat en una base de senyes, Els llectors biométricos identifiquen a la persona per lo que és (mans, ulls, chafades digitals i veu).
En el perfeccionament del sifrat de mensages, apleguem a lo que es coneix com criptografia, que consistix en un sistema de codificació d'un text en claus de caràcter confidencial i processos matemàtics complexos, de manera que per al tercer resulta incomprensible el document si desconeix la clau decodificadora, que permet visualisar el document en la seua forma original; d'ahí és que sorgixen dos tipos de criptografia:
- Criptografia de clau secreta o simètrica: les parts en els dos processos de sifrat i dessifrat compartixen una clau comuna prèviament acordada; deu ser coneguda solament per abdós parts, per a evitar que un tercer alié a l'operació puga dessifrar el mensage transmés i d'eixa forma fer caure tota la seguritat del sistema.
- Per lo anterior, va sorgir el sistema de clau asimètrica o de doble clau. Este sistema va ser creat per investigadors de l'Universitat de Stanford en 1976, i tal com ho indica el seu nom, el sistema posseïx dos claus: una clau privada, que solament és coneguda per l'autor del document, i una clava pública, que pot ser coneguda per qualsevol persona. Si be eixes dos claus es troben relacionades matemàticament per mig d'un algoritme, no és possible conéixer la clau privada a partir de la pública, per lo manco en els estàndarts tecnològics actuals.[4]
Regulacions en diferents països
editarAmèrica
editarAmèrica del Nort
editarPIPEDA és la Llei federal canadenca de protecció de les informacions personals i els documents electrònics. La llei determina la firma electrònica general com la “firma que consistix en una o vàries lletres, signes, sifres i atres símbols en forma digital inclosos en el document electrònic, adjunts a est o relacionats en est”, i la firma electrònica com la “firma electrònica que és el resultat d'aplicació d'una tecnologia o el procés prescrits segons regles”.[5]
En la pràctica les firmes manuscrites i electròniques en Canadà es consideren a estar en el mateix nivell en un requisit adicional. Abdós parts que participen en la firma deuen acordar-se a acceptar la llegitimitat de les firmes electròniques per a posar una firma jurídicament obligatòria.[6]
En 1999 va ser desenrollat el proyecte UETA d'acort en el que a cada estat dels Estats Units es pot concedir l'estructura jurídica per a usar les firmes electròniques. UETA va ser acceptada per 48 estats, el districte de Columbia i les Illes Vérgens dels Estats Units[7]
L'1 d'octubre de 2000 en els Estats Units va entrar en vigor la llei federal ESIGN (Llei de firmes electròniques en les relacions comercials internacionals i domèstiques). La ESIGN determina la firma electrònica com el “sò, el símbol o el procés electrònic adjunt o relacionat llògicament en el contracte o una atra gravació creada, enviada, transmesa, rebuda o almagasenada en els mijos electrònics”. En açò segons ESIGN: “no es pot rebujar en la validea judicial, l'efectivitat o la força eixecutiva només per estar estos en forma electrònica”. Segons ESIGN la part firmant deu demostrar una intenció clara de firmar el conveni en forma electrònica. Una firma posada per la rata o estilet, aixina com pulsant el botó “Yo accepte” té el mateix efecte com la firma manuscrita.[8] La ESIGN és l'acta jurídica de coordenación, ya que cap al moment de la seua acceptació ya en la majoria de certs estats es va formar la llegislació reguladora corresponent.[9]
En Mèxic existix la Llei de Firma Electrònica Alvançada (LFEA) publicada en el diari oficial de la federació l'11 de giner de 2012. La Secretaria d'Economia és l'encarregada d'acreditar als diferents servicis de firma electrònica alvançada.
La LFEA establix que la firma electrònica alvançada té els mateixos efectes jurídics que la firma autógrafa, garantisa el contingut del document firmat i no és repudiable.[10]
América Central
editarEn Guatemala, la Llei per al Reconeiximent de les Comunicacions i Firmes Electròniques (Decret 47-2008), va ser publicada en el diari oficial el 23 de setembre de 2008. El Ministeri d'Economia d'eixe país té baix la seua responsabilitat el regular este tema, i va obrir en el més de juny de 2009 el Registre de Prestadors de Servicis de Certificació, publicant el seu lloc web en còpia de la llei i informació important sobre el tema.[11]
Existixen dos Prestadors de Servicis de Certificació Digital degudament autorisat pel Ministeri d'Economia de Guatemala, el primer autorisat en 2012 va ser la Cambra de comerç de Guatemala a través de la seua instància Firma-i, en l'any 2015 l'entitat Prisma Registre Digital.[12] i en 2018 5B. Llista oficial
En Hondures, la llei per a certificar qualsevol institució com a Prestadora de Servicis de Certificació de Firma Electrònica, Llei aprovada per mig de Decret 149-2013 aprovat pel Congrés Nacional en juliol de 2013, sent el Banc Central d'Hondures (BCH) la primera institució del país en ser autorisat com a Prestadora de Servicis de Certificació de Firma Electrònica, el seu Certificat ho va rebre d'Institut de la Propietat (IP)
El 30 d'agost de 2010 en La Gasseta Diari Oficial n.º 165, es va publicar la Llei n.º 729, Llei de Firma Electrònica, sent la Direcció general de Tecnologia (DGTEC), dependència del Ministeri de Facenda i Crèdit Públic (MHCP), l'Entitat Rectora del procés d'acreditació de firma electrònica.[13]
El 8 de novembre de 2011, es va publicar en La Gasseta Diari Oficial, el Decret n.º 57-2011, Reglament de Llei n.º 729, Llei de Firma Electrònica.[14]
La llegislació nicaragüenca, per al seu país, definix dos tipos de firma electrònica:
- Firma electrònica.
- Firma electrònica certificada.
La diferència s'establix que la firma electrònica certificada està basat en un certificat emés per un Proveïdor de Servicis de Certificació, el qual en compliment de la llei i normativa aplicable va ser autorisat per la DGTEC per a operar en el país.
En Costa Rica, la Llei de Certificats, Firmes Digitals i Documents Electrònics (Llei 8454) és firmada el 22 d'agost de 2005. Esta Llei faculta la possibilitat de vincular jurídicament als actors que participen en transaccions electròniques, lo que permet dur al món virtual transaccions o processos que anteriorment requerien l'us de documents físics per a tindre validea jurídica, baix el precepte de presunció d'autoria i responsabilitat, ademés lo anterior sense demèrit del compliment dels requisits de les formalitat llegals segons negoci jurídic.[15]
Amèrica Insular o Illes del Carib
editarRepública Dominicana
editarEn la República Dominicana, la Llei 126-02 de Comerç Electrònic, Documents i Firmes Digitals, de data 29 de setembre de 2002, regula tota relació comercial, estructurada a partir de l'utilisació d'un o més documents digitals o mensages de senyes o de qualsevol atre mig similar. I es designa a l'Institut Dominicà de les Telecomunicacions (INDOTEL) com l'Orgue Regulador.[16]
Amèrica del Sur
editarLa firma digital és legislada en la llei 25506 de la República Argentina. Va ser sancionada en novembre de 2001 i promulgada en el mateix any.[17]
La llei distinguix a la firma digital de la firma electrònica, sent la primera la de major pes jurídic: s'establix que la firma digital és equivalent a la firma manuscrita. Eixa equivalència s'exceptua en els següents casos: (Estes exclusions han segut derogades primer pel l Decrete de Necessitat i Urgència N° 27/2018 va modificar la regulació de la Llei N° 25.056 de Firma Digital i després pel Decret Reglametari N° 182/2019)
- a les disposicions per causa de mort;
- als actes jurídics del dret de família;
- als actes personalismes en general;
- als actes que deguen ser instrumentats baix exigències o formalitat incompatibles en l'utilisació de la firma digital, ya siga com a conseqüència de disposicions llegals o per acort de parts.
A diferència de la firma electrònica, la firma digital és possible gràcies a l'us de certificats digitals. Eixos certificats contenen senyes que identifiquen al titular d'una firma. Els certificats digitals són entregats per Certificadors registrats i autorisats per a tal activitat, i poden ser empreses, registres, o organismes públics especialment autorisats.
Són els certificats digitals els que permeten a un tercer establir l'autenticitat d'un firmant i detectar l'alteració de documents electrònics firmats digitalment.
Per un atre costat, l'exigència d'establir l'autenticitat del firmant en la firma electrònica recau en el mateix firmant, ya que carix dels requisits llegals per a ser considerada firma digital.[18] En canvi, l'autenticitat del firmant en la firma digital es presumix, llevat prova en contrari.
Va ser publicada el 15 de setembre de 2003 pel Ministeri Secretaria General de la Presidència, la Llei 19.799 sobre Documents Electrònics, Firma Electrònica i Servicis de Certificació de dita firma, reconeix que els òrguens de l'Estat podran eixecutar o realisar actes, celebrar contractes i expedir qualsevol document, dins del seu àmbit de competència, subscrivint-los per mig de firma electrònica simple. Igualment senyala que estos actes, contractes i documents, subscrits per mig de firma electrònica, seran vàlits de la mateixa manera i produiran els mateixos efectes que els expedits en soport de paper.[19][20]
La Llei 527 per mig de la qual es definix i reglamenta l'accés i us dels mensages de senyes, del comerç electrònic i de les firmes digitals va ser aprovada el 18 d'agost de 1999. Esta norma presenta una definició per a firma digital "com un valor numèric que s'adherix a un mensage de senyes i que, utilisant un procediment matemàtic conegut, vinculat a la clau del iniciador i al text del mensage permet determinar que este valor s'ha obtingut exclusivament en la clau del iniciador i que el mensage inicial no ha segut modificat despuix d'efectuada la transformació".
Per la seua banda, el Decret 2364 de 2012 per mig del com es reglamenta l'artícul 7° de la Llei 527 de 1999, sobre la firma electrònica i es dicten atres disposicions, en el seu artícul 1, definix a la firma electrònica com: Métodos tals com, còdics, contrasenyes, senyes biométricos, o claus criptogràfiques privades, que permet identificar a una persona, en relació en un mensage de senyes, sempre i quan el mateix siga confiable i apropiat respecte dels fins per als que s'utilisa la firma, ateses totes les circumstàncies del cas, aixina com qualsevol acort pertinent.
Per mig del Decret 333 de 2014 es varen regular de manera detallada aspectes relacionats en les entitats de certificació, els certificats i les firmes digitals. En l'actualitat existixen sèt (7) entitats de certificació oberta.
En Equador existix la Llei N.º 67, de Comerç Electrònic, Firmes Electròniques i Mensages de Senyes, vigent des de l'any 2002, i el seu Reglament, també redactat i registrat en el mateix any i dins de la mateixa existixen artículs que sancionen pecuniariamente i en privació de la llibertat a els qui facen mal us dels recursos electrònics.
Les entitats acreditades per a l'emissió de certificats de firma electrònica són:
- Consell de la Judicatura
- Banc Central de l'Equador
- Security Data
En el Perú s'ha dictat la Llei de Firmes i Certificats Digitals (Llei 27269),[21] la qual regula l'utilisació de la firma electrònica, otorgant-li la mateixa validea i eficàcia jurídica que l'us d'una firma manuscrita o un atre anàloga que comporte manifestació de voluntat.
En dita llei s'estipula que els certificats digitals, és dir els documents electrònics generats i firmats digitalment per una entitat de certificació, deuen contindre a lo manco:
- Senyes que identifiquen indiscutiblement al subscriptor.
- Senyes que identifiquen a l'Entitat de Certificació.
- La clau pública.
- La metodologia per a verificar la firma digital del subscriptor imposta a un mensage de senyes.
- Número de série del certificat.
- Vigència del certificat.
- Firma digital de l'Entitat de Certificació
La llei de Document Electrònic i Firma Electrònica va ser aprovada el 21 de setembre de 2009. Crea i encarrega a l'Agència de Govern electrònic i Societat de l'Informació i del Coneiximent (AGESIC) com a Unitat de Certificació Electrònica Nacional, establix la firma electrònica i la firma electrònica alvançada i reconeix el seu us llegal públic i privat per a tot el país.[22]
En la República Bolivariana de Veneçola ho regula el decret en força de llei de l'any 2001, sobre mensages de senyes i firmes electròniques.[23]
Europa
editarEl mercat interior per als països membres de l'Unió Europea implica un espai sense fronteres interiors en el que està garantisada la lliure circulació de mercaderies. Deuen satisfer-se els requisits essencials específics dels productes de firma electrònica a fi de garantisar la lliure circulació en el mercat interior i fomentar la confiança en la firma electrònica.
En eixe sentit, el Reglament UE N° 910/2014 consolida el marc comú per a la firma electrònica plantejat en la Directiva 1999/93/CE, que ademés es va concretar en la transposició de la Directiva a les diferents llegislacions nacionals dels països membres.[24]
Per a la tasca de verificar l'estat del certificat es pot accedir als sistemes de validació, que nos informaran de la vigència del certificat en eixe instant. Pero, ¿qué succeïx si la verificació de la firma del document es realisa una volta que el certificat no és vàlit? ¿Cóm tenim certea d'en quin moment es va realisar la firma?. Per a evitar estos problemes, es pot afegir evidències a la firma que incloguen informació de la data de la seua creació (Clave Stamping o Sagellat de Temps) i de la validea del certificat en eixe instant (token de resposta OCSP). D'esta manera es conseguix que la validea de la firma perdure més allà de la validea del certificat.[25]
Europa meridional
editarEn Espanya existix la Llei 59/2003, de Firma electrònica, que definix tres tipos de firma:[26]
- Firma electrònica: és el conjunt de senyes en forma electrònica, consignats junt a uns atres o associats en ells, que poden ser utilisats com a mig d'identificació del firmant.
- Firma electrònica alvançada: és la firma electrònica que permet identificar al firmant i detectar qualsevol canvi ulterior de les senyes firmades, que està vinculada al firmant de manera única i a les senyes a que es referix, i que ha segut creada per mijos que el firmant pot mantindre baix el seu exclusiu control.
- Firma electrònica reconeguda: és la firma electrònica alvançada basada en un certificat reconegut i generada per mig d'un dispositiu segur de creació de firma.
La firma electrònica reconeguda tindrà respecte de les senyes consignades en forma electrònica el mateix valor que la firma manuscrita en relació en els consignats en paper.
La Política de Firma Electrònica (PFE) definix un model d'esquema de referència per a l'identificació i autenticació electrònica, arreplegats en la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques.[27]
Dita llei 59/2003 va ser derogada per la Llei 6/2020, d'11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels servicis electrònics de confiança.[28]
La Llei 39/2015 definix quins sistemes de firma (qualificada/alvançada) són vàlits en la relació ciutadà-Administració (arts. 9-12), sense regular la firma electrònica en general, sino el seu us administratiu.[29]
Referències
editar- ↑ What Llaure E-Signatures? | Signable |.
- ↑ «What is a Digital Signature - What It Does, How It Works». Cryptomathic.
- ↑ «REGULATION (EU) No 910/2014 of 23 July 2014 on electronic identification and trust services for electronic transactions in the internal market and repealing Directive 1999/93/EC». THE EUROPEAN PARLIAMENT AND OF THE COUNCIL.
- ↑ "Contractació Electrònica" Pagina 173 i ss. Associació de Escribanos de l'Uruguay. Any 2006
- ↑ «Personal Information Protection and Electronic Documents Act (S.C. 2000, c. 5)». Archivat des d'el original, el 12 de novembre de 2020. Consultat el 21 d'octubre de 2020.
- ↑ «PIPEDA interpretation bulletins». Consultat el 21 d'octubre de 2020.
- ↑ «Electronic Transactions Act». Consultat el 21 d'octubre de 2020.
- ↑ «Llegal Basis for Electronic Signature in USA». Consultat el 21 d'octubre de 2020.
- ↑ «E-Sign versus State Electronic Signature Laws: The Electronic Statutory Battleground».North Carolina Banking Institute.Consultat el 21 d'octubre de 2020.
- ↑ «Sustente jurídic (Mèxic)».
- ↑ «Registre de Prestadors de Servicis de Certificació Guatemala». Archivat des d'el original, el 7 de novembre de 2016. Consultat el 19 de juliol de 2020.
- ↑ Firma-i de Cambra de comerç de Guatemala
- ↑ «La Gasseta Diari Oficial».(165)
- 4683-4687.Consultat el 7 de març de 2022.
- ↑ «La Gasseta Diari Oficial».(211)
- 7526-7533.Consultat el 7 de març de 2022.
- ↑ «Sistema Nacional de Certificació Digital Costa Rica». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2013. Consultat el 9 de decembre de 2012.
- ↑ Institut Dominicà de les Comunicacions
- ↑ [1]
- ↑ Llei 25.506 Firma Digital (Argentina) [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Llei 19.799
- ↑ Llei de Firmes i Certificats Digitals del Perú
- ↑ «Llei Nº 18.600 Document electrònic i firma electrònica». Poder Llegislatiu d'Uruguay. Archivat des d'el original, el 17 d'agost de 2019. Consultat el 17 d'agost de 2019.
- ↑ «LEY SOBRE MENSAJES DE DATOS I FIRMAS ELECTRÓNICAS (Gasseta Oficial N° 37.148 de data 28 de febrer de 2001)». Archivat des d'el original, el 28 d'octubre de 2017. Consultat el 28 d'octubre de 2017.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Firma llarga duració.
- ↑ Artícul 3. Firma electrònica i documents firmats electrònicament, Llei 59/2003 del 19 de decembre de 2003, de firma electrònica en Espanya
- ↑ Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques - BOE
- ↑ Llei 6/2020, d'11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels servicis electrònics de confiança - BOE. 12 de novembre de 2020.
- ↑ «Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques.». www.boe.es. Consultat el 2026-03-18.
Vore també
editar- Autenticació en contrasenya d'un sol us
- AutoFirma
- Autoritat de sagellat de temps
- Certificat digital
- Document d'identitat electrònic o DNI electrònic.
- Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre - Real Casa de la Moneda
- FIPS 140-2
- Firma electrònica escrita o Firma digitalisada
- Firma digital
- Iniciativa llegislativa popular
- Passarela de pagament
- Web Service
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Firma electrónica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.