Extradició
La extradició[1] és el procediment judicial (penal-administratiu) pel qual una persona acusada o condenada per un delicte conforme a la llei d'un Estat és detinguda en un atre Estat i tornada al primer per a ser enjuïciada o per a que complixca la pena ya imposta. La paraula prové del llatí ex que significa "fòra" i traditio que significa "transmissió".
Si be existix una cooperació internacional molt activa per a la repressió dels delictes, continua existint la regla de que un Estat està obligat a concedir l'extradició d'un delinqüent estranger, solament si existix tractat internacional en l'Estat requirente o Convenció Internacional sobre extradició, de la que abdós estats siguen firmants. Quan no hi ha tractat o convenció internacional, l'Estat requerit està facultat per a acordar l'extradició, pero no està obligat a concedir-la. No obstant l'obligació senyalada no és absoluta puix sempre l'estat requerit conserva la facultat sobirana de no concedir l'ex-tradició si d'acort a la seua llegislació interna no es complixen els requisits establits per a tal efecte.
Requisits
En la major part dels tractats d'extradició es requerix que l'Estat que la demana demostre l'existència de causa per a enjuïciar o castigar al requerit; que el delicte imputat s'haja tipificat com tal tant en la llegislació penal de l'Estat requerit com en la de l'Estat requirente.
Classificació
Activa i passiva. L'extradició dels nacionals
L'extradició, en la major part dels tractats en vigor experimenta certes llimitacions, Una d'elles i tal volta la de major rellevància, és la de la nacionalitat de la persona requerida.
Per regla general, la majoria dels Estats neguen l'extradició dels seus propis nacionals, alguns que s'han mostrat disposts a acordar l'extradició dels seus propis nacionals, a saber: Mèxic, Regne Unit, Estats Units, Argentina, Chile, República Dominicana, Uruguay, Costa Rica i Colòmbia.
Sobre el dret internacional s'establix l'obligació d'extraditar; pero quan es tracta de nacionals de l'Estat requerit l'entrega es torna facultativa, queda en opinió de l'Estat, pero en l'obligació subsidiària, que en el cas de que no s'entregue, s'enjuïcie al nacional delincuent i comunicar el fallo a l'Estat requeriente.
Extradició en Espanya
En Espanya, l'extradició és un procediment judicial regulat per la llegislació nacional i els tractats internacionals subscrits. La solicitut pot ser concedida o denegada despuix d'un anàlisis de requisits com l'existència de tractats en vigor, la doble incriminació (que el fet siga delicte en abdós països), la prescripció, la naturalea política o militar del delicte, la possible discriminació, o el risc de persecució o vulneració de drets fonamentals en el país reclamante.[2]
No es concedix l'extradició per delictes polítics, militars ni quan la solicitut es fonamenta en motius discriminatoris o de represàlia. Per regla general, Espanya no extradita als seus propis nacionals anara de l'Unió Europea; no obstant, sí és possible l'entrega de ciutadans espanyols dins de l'àmbit europeu per mig de l'Orde Europea de Detenció i Entrega (OEDE), procediment que agilita la cooperació judicial entre Estats membres.[2]
El procediment d'extradició pot estendre's des d'alguns mesos fins a superar l'any, depenent de la complexitat del cas i l'existència de recursos. L'oposició a l'extradició requerix una defensa especialisada, centrada en aspectes com la prescripció, la doble incriminació, la situació personal del reclamat o possibles vulneracions de drets.[2]
Espanya manté acorts bilaterals i multilaterals d'extradició en la majoria de països europeus, llatinoamericans i atres estats. Cada solicitut requerix comprovar l'existència i l'alcanç de l'acort aplicable.[2]
Extradició per delictes polítics
No es concedix l'extradició per delictes polítics, perque estos deixen de ser-ho en travessar una frontera. Com ilustra el juriste José Irureta Goyena: “en l'Estat a les lleis del qual s'ampara, el delinqüent polític no representa un perill; i en l'Estat dels governants del qual s'escapa, no existix justícia que li oferixca garanties”.
La doctrina crida “delictes polítics purs” als que són delictes contra l'organisació política interna i el govern d'un Estat, i que no contenen element algun de delinqüència comuna i per un atre costat estan els cridats “delictes polítics relatius” que són infraccions en les quals un delicte comú està involucrat o conectat en l'acte inspirat en un mòvil polític.
Vore també
- Asil polític o diplomàtic
- Asil en sagrat
- Asil humanitari
- Drets humans
- Declaració Universal de Drets Humans
- Carta Internacional de Drets Humans
- Aut dedere aut iudicare