Exploració de les profunditats marines

L'exploració de les profunditats marines són investigacions de les condicions físiques, químiques i biològiques del llit marí, per motius científics o comercials. L'exploració oceànica profunda és una activitat humana relativament recent, per lo que les profunditats marines permaneixen encara inexploradas en una gran part del planeta Terra.

El DSV Alvin va ser amprat en les exploracions marines profundes de les fonts hidrotermals.

Història

L'exploració del oceà profunt va escomençar quan el científic francés Pierre Simon Laplace va calcular la profunditat mija del Oceà Atlàntic observant les marees registrades en les costes brasileres i africanes, determinant-l'en 3.962 m. La primera forma de vida de l'oceà profunt va ser obtinguda per una expedició investigadora noruega en 1864, quan varen descobrir un crinoideo pedunculado en un mostreig a 3.109 m de profunditat. Descobriments més importants varen tindre lloc a partir de 1870, quan el Govern decrete nous gèneros i 2 noves espècies d'organismes marins durant el lapsus de 5 anys. Els primers instruments utilisats per a l'investigació de l'oceà profunt varen ser "morts(pesos)" tirats per a sondejar, usats per l'explorador britànic James Clark Ross, en els que es varen alcançar profunditats de 3.700 m en 1840. L'expedició del Challenger va utilisar un instrument similar cridat sonda mecànica Baillie per a extraure mostres del llit marí. La sonda tenia un tubo en la base que forçava el llit marí en casar-ho . En els barcos vikingos també s'amprava este instrument d'una manera similar, usant un pes de plom, medien la llongitut en braces de la corda quan l'arrastraven a bordo.

El 23 de giner de 1960, Jacques Piccard i Don Walsh varen alcançar el punt oceànic més profunt que es coneix a 10.911 m.