Anar al contingut

Estridulació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Es denomina estridulación a l'acció de produir sò per mig de la fricció de certes parts del cos. Este comportament per lo general s'associa als insectes, encara que atres animals, tals com algunes espècies d'escurçós i aranyes, també posseïxen este tipo de comportaments. S'ha descobert un au que posseïx un aparat específic de estridulaació, el Saltarín alitorcido. Entre els sons onomatopèyics produïts per estridulaació es troba el chirrido.

Estridulación en els insectes

Els insectes i uns atres artròpodes estridulan fregant dos parts de les seues cossos. Estos són denominats en forma genèrica òrguens estriduladores, encara que en molts grups tota l'estructura és cridada estridulitrum. El mecanisme és molt ben conegut en els grills i saltamontes, atres insectes que estridulan són Scolytinae (escarabats de la corfa), Cerambycidae (escarabats longicornios), Cicadidae (cicadas), Mutillidae ("formigues aterciopeladas"), Reduviidae ("chinches assessines"), Glaresidae ("escarabats enigma"), la formiga de fòc negra (Solenopsis richteri), cérvols volants en fase larval, Passalidae, Geotrupidae (escarabats estercoleros) i algunes espècies d'Agromyzidae (mosques taladradora de fulls). Existixen algunes espècies de milpiés (classe Diplopoda) que també estridulan.

El mecanisme típic genèric utilisa una estructura en una vora ben definida o serrat (el "rascador") que es desplaça sobre una superfície en ondulacions chicotetes (el "cos"), i en el procés esta part vibra, com quan es desplaça la púa d'un fonógraf sobre un disc de vinil.

En varis dels eixemples citats l'estridulaació és utilisada per a atraure a la parella, o com una forma de comportament territorial, pero també pot ser una senyal d'avís (aposematisme acústic, com en el cas de les formigues aterciopeladas). Este tipo de comunicació va ser descrit per primera volta pel biòlec eslové Ivan Regen (1868-1947).

Estridulación de les serps

Algunes espècies de serps venenoses estridulan com a part del seu comportament amenazador. Per a açò disponen al seu cos en una série de volutes en forma de C que freguen entre sí per a produir un sò siseante, com el que produïx l'aigua derramada sobre una placa calenta. Els eixemples més coneguts són els membres del gènero Echis (ofidis en escates serrades), encara que també els membres del gènero Cerastes (ofidis del desert del nort d'Àfrica) i per lo manco una espècie de Atheris, Atheris desaixi, exhibixen este comportament.[1][2]

Referències

  1. ↑ Spawls S, Branch B. 1995. The Dangerous Snakes of Africa. Ralph Curtis Books. Dubai: Oriental Press. 192 pp. ISBN 0-88359-029-8.
  2. ↑ Mallow D, Ludwig D, Nilson G. 2003. True Vipers: Natural History and Toxinology of Old World Vipers. Krieger Publishing Company, Malabar, Florida. 359 pp. ISBN 0-89464-877-2.