Anar al contingut

Estat dels Alts

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Escut de l'Estat dels Alts.

El Estat dels Alts o simplement Els Alts, va anar un efímer estat dins de la República Federal de Centre Amèrica. Es va crear en l'occident de l'estat de Guatemala, com a resultat de les aspiracions de l'èlit lliberal local que no reconeixia l'autoritat conservadora de l'Estat de Guatemala. La seua segregació va ser proclamada formalment el 2 de febrer de 1838 en la ciutat de Quetzaltenango, i va ser reconeguda pel Congrés centroamericano el 5 de juny d'eixe mateix any. El territori ocupat pels Alts corresponia al que en eixe temps tenien els departaments guatemaltecs de Quetzaltenango, Totonicapán, Suchitepéquez i Sololá. Els Alts va ser recuperat per Rafael Carrera per a Guatemala en giner de 1840.[1]

Història

[editar | editar còdic]

La regió occidental de l'actual Guatemala havia mostrat intencions d'obtindre major autonomia sobre les autoritats de la ciutat de Guatemala des de l'época colonial, puix els criollos de la localitat consideraven que els criollos de la capital que tenien el monopoli comercial en Espanya no els donaven un tracte just.[2] Aixina, el seu representant en les Corts de Càdis va solicitar la creació d'una intendencia en Els Alts, governada per autoritats pròpies. El adveniment de l'independència d'América Central d'alguna manera va cancelar esta possibilitat, pero el separatisme dels altenses va perdurar. Despuix de la dissolució del Primer Imperi Mexicà i la conseqüent separació de la República Federal de Centroamérica Els Alts va continuar buscant la seua separació de Guatemala. Hi ha dos condicions que varen ser favorables a les pretensions de l'èlit criolla altense: la creació d'un marc llegal en la constitució centroamericana per a la formació de nous estats dins del territori de la república i l'arribada al govern dels federalistes lliberals, encapçalats per Francisco Morazán.

Independència dels Alts

[editar | editar còdic]

L'àrea dels Alts estava poblada majoritàriament per indígenes, els qui havien mantingut les seues tradicions ancestrals i les seues terres en el fret altiplano de l'oest guatemaltec.[3] Durant tota l'época colonial havien existit tumults en contra del govern espanyol.[3] Després de l'independència, els mestizos i criollos locals varen favorir al partit lliberal, mentres que la majoria indígena era partidària de l'Iglésia Catòlica i, per això, conservadora.[3]

Durant l'administració del govern del Dr. Mariano Gálvez, els criollos i ladinos dels Alts tenien un gran resentiment contra els comerciants de la Ciutat de Guatemala —els membres del Clan Aycinena—, els qui monopolisaven el comerç i s'oponien rotundament a la construcció d'un port en el Pacífic i d'una carretera que li servira als Alts per a comerciar en països estrangers directament.[4]

En maig de 1836, un periòdic de la localitat va propondre que es formara un estat que comprenguera a les regions de Quetzaltenango, Totonicapán, Sololá i Suchitepéquez, que tindria al voltant de doscents mil habitants i que els permetria major llibertat d'acció i millor representació davant la Federació Centroamericana.[4]

En caure el govern de Gálvez, els representants criollos dels Alts varen aprofitar per a separar-se de l'Estat de Guatemala el 2 de febrer de 1838. El governador Valenzuela no va poder fer res al respecte, i el congrés de la República Federal de Centroamérica va reconéixer al Sext Estat el 5 de juny de 1838 en una junta de govern provisional composta per Marcelo Molina Mata, José M. Gálvez i José Antonio Aguilar, mentres que el general mexicà Agustín Guzmán - antic oficial de l'eixèrcit de Vicente Filísola que s'havia radicat en Quetzaltenango- va quedar al mando de l'eixèrcit de l'Estat.[4] La bandera dels Alts era una modificació de la de les Províncies Unides del Centre d'Amèrica, en escut en el centre mostrant un volcà al fondo i un quetzal resplandeciente -un au local que representava la llibertat- davant.[lower-alpha 1]

L'idea d'estat va finalisar davant els fets de traïció per part de líders de Quetzaltenango que des de temps arrere ya havien mostrat la seua ambició i traïció a la regió, com quan varen traïcionar a Tzul, líder de Totonicapán.

Finalment, en decembre de 1838, Molina va ser elegit com a Governador de l'Estat, i de colp i repent va escomençar a treballar en el desenroll del port en el Pacífic i en millorar les relacions en el govern federal en Sant Salvador.[4] Els indígenes d'Occident, per la seua banda, varen acodir a la ciutat de Guatemala a queixar-se dels líders altenses ladinos, en especial del Cap Polític de Totonicapán, Macario Rodas, Comandant Militar, Agustín Guzmán i dels milicians de Sant Carlos Sija, els qui els havien impost càrregues fiscals extraordinàries, no havien derogat l'impost personal impost pel govern de Gálvez i havien arrebatat gran part de les seues terres ejidals.[5][6] En represàlia, les autoritats altenses varen encarcerar als quejosos.[5]

Creació de l'Estat dels Alts

[editar | editar còdic]

En 1838 es va crear el sext estat, L'Estat dels Alts, tenint com capital la ciutat de Quetzaltenango, comprenent els territoris del occident de Guatemala i el territori de l'actual de Soconusco, (Mèxic).


Després de la separació de l'Estat dels Alts, l'Assamblea Constituent va dividir a l'Estat de Guatemala en sèt departaments i dos districtes, d'acort en el següent decret del 12 de setembre de 1839:


Marcelo Molina Matta.

En 1839, Miguel Larreynaga va ser designat President de l'Assamblea Constituent de l'Estat dels Alts.[7]

El 31 de maig de 1839, l'Estat dels Alts va seguir l'eixemple del restant d'estats de la Federació i es va declarar lliure, sobirà i independent i va agregar a les regions de Soconusco i Huehuetenango.[4] El 10 d'agost de 1839, el nou estat independent va firmar un tractat en El Salvador, per a defendre's d'una possible invasió de les tropes conservadores de Rafael Carrera, el qual va ser ratificat per Francisco Morazán el 8 de setembre.[8]

Fins a llavors, el Clan Aycinena favoria el lliure comerç en els atres estats centroamericanos i això incloïa permetre l'ingrés de textils altenses sense tindre pagar imposts; quan Els Alts va establir una tarifa impositiva sobre els seus textils, el govern guatemaltec va protestar formalment.[8] Açò va dur a un escalamiento en la tensió, i abdós governs varen escomençar a acusar-se mútuament de ser tirànics; la propaganda lliberal acusava als aristócrates guatemaltecs de despotisme i a Carrera de ser un salvage, que vestia uniforme únicament perque li l'havien regalat els anglesos.[8]

Religió catòlica en l'Estat

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Antonio de Larrazábal i Arrivillaga.


En agost de 1839 el provisor de l'Iglésia Catòlica Antonio de Larrazábal i Arrivillaga va emetre un decret que constituïa una vicaría forànea en l'Estat dels Alts, estat recent format per criollos lliberals en la regió de Quetzaltenango que s'oponien a l'auge conservador que ocorria en Guatemala baix el liderage del general Rafael Carrera i Turcios. Larrazábal va nomenar al doctor José Matías Quiñones Manzanares encarregat del curato de Sant Miguel Totonicapán i va negociar en els lliberals per a que recolzaren a l'arquebisbe Casaus i Torres expulsat en 1829 a canvi per a donar pas llegal a l'autonomia eclesiàstica del nou estat.[9]

Invasió i absorció de l'Estat dels Alts

[editar | editar còdic]
Dibuix del parc central de Quetzaltenango en 1840, quan la ciutat era la capital de l'Estat dels Alts.

Els tumults indígenes varen alcançar el seu punt crític l'1.º. d'octubre de 1839, en Santa Catarina Ixtahuacán, Sololá, quan tropes altenses varen reprimir una sublevació i varen matar a quaranta veïns. Encolerizados, els indígenes varen acodir a Carrera en busca de protecció. Per una atra part, octubre de 1839 la tensió comercial entre Guatemala i Els Alts va donar pas a moviments militars; va haver rumors de que el general Agustín Guzmán estava organisant un eixèrcit en Sololá en l'intenció d'invadir Guatemala, lo que va posar en màxima alerta.[6] A finals de novembre, quan Carrera va retornar d'El Salvador, el govern guatemaltec va confiscar un carregament d'armes que estava destinat per als Alts i, en l'ajuda del cònsul britànic Frederick Chatfield -que s'havia mudat a la Ciutat de Guatemala despuix de tindre contactes en el president federal Francisco Morazán- els membres del Clan Aycinena varen iniciar els preparatius per a un atac als Alts.

Els lliberals en Els Alts varen mantindre les seues dures crítiques al govern conservador de Mariano Rivera i Pau; tenien inclús el seu propi periòdic: El Popular.[10] Per la seua banda, els conservadors guatemalteco atacaven als altenses en la seua publicació El Temps.[8] Ademés, com Els Alts era la regió en major producció i activitat econòmica de l'antic Estat de Guatemala, els conservadors perdien molts dels mèrits que sostenien a l'Estat guatemaltec en l'hegemonia de Centre Amèrica.[11] Mentres Carrera es preparava reclutant voluntaris en la Verapaz, el govern de Guatemala va intentar aplegar a una solució pacífica, i el 18 de decembre de 1839 va apremiar al representant dels Alts en Guatemala a firmar un conveni de pau i amistat; el tractat garantisava la pau, pero en la condició de que Els Alts tenia que tornar a Guatemala les armes que Agustín Guzmán li havia confiscat a Carrera quan ho va capturar en giner de 1839.[6] Mentres els altenses consideraven acceptar l'ultimàtum guatemaltec, Carrera va publicar una proclama en la que va cridar als indígenes dels Alts a rebelar-se en contra del govern quetzalteco, lo que va provocar tumults de les que el govern guatemaltec es va valdre en giner de 1840 per a dir que els indígenes pregaven a Carrera per a salvar-els de la «opressió dels lliberals quetzaltecos».[6]

Al migdia del 20 de giner de 1840, Carrera es va dirigir a la frontera en l'Estat dels Alts per a esperar a l'enviat de l'estat altense en la ratificació de l'ultimàtum i el carregament d'armes;[12] mentres esperava, arengaba a les seues tropes dient-els que l'enemic lliberal encara tenia a Quezaltenango sumit en l'opressió i la tirania i que, junt en Sant Salvador, era l'únic obstàcul per a que retornaren a les seues llars.[3] Per a contindre una possible invasió de les forces morazánicas des del Salvador, Carrera va enviar a Vicente Cruz a guardar la frontera.[12]

El govern dels Alts va enviar un emissari a Morazán, pero va ser interceptat per les forces de Carrera; llavors, el 22 de giner el general Agustín Guzmán va declarar la guerra a Guatemala.[12] Despuix d'algunes escaramuzas, els eixèrcits es varen enfrontar en Sololá el 25 de giner; Carrera va véncer a les forces del general Agustín Guzmán i inclús ho va capturar[12] mentres que el general Doroteo Monterrosa va véncer a les forces altenses del coronel Antonio Cabirol el 28 de giner.[12] El govern quetzalteco va colapsar llavors, puix a banda de les derrotes militars, els poblats indígenes varen abraçar la causa conservadora de colp i repent; en entrar a Quetzaltenango al front de dos mil hòmens, Carrera va ser rebut per una gran multitut que ho saludava com la seua «libertador».[12]

Carrera va impondre un règim dur i hostil per als lliberals altenses, pero bondadoso per als indígenes de la regió -derogant l'impost personal- i per als eclesiàstics -restituint els privilegis de la religió catòlica; cridant a tots els membres del cabildo criollo els va dir tallantment que es portava bondadoso en ells per ser la primera volta que ho desafiaven, pero que no tindria pietat si hi havia una segona volta.[13] El general Guzmán, i el cap de l'Estat dels Alts, Marcelo Molina, varen ser enviats a la capital de Guatemala, en a on varen ser exhibits com trofeus de guerra durant un destile triumfal el 17 de febrer de 1840; en el cas de Guzmán, engrilletado, en ferides sagnants, i montat en una mula.[10] El 26 de febrer de 1840 el govern de Guatemala va colocar als Alts baix la seua autoritat i el corregidor de Quetzaltenango eixercia com comandant general i superintendente dels Alts.[14]

Segona Invasió de Morazán a Guatemala

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Segona Invasió de Morazan a Guatemala.


General Francisco Morazán.
Va intentar invadir a Guatemala per segona ocasió en 1840 després d'haver invadit en 1829 i expulsat als membres del Clan Aycinena i les órdens regulars. En 1840 va ser vençut per Carrera de manera aplastant, marcant el fi de la seua carrera en Centroamérica.

«Tot home des de l'edat de 14 a 50 anys es presentarà en el terme de sis hores a prendre les armes en la casa municipal. El que no es presentara, passat eixe terme, serà considerat com a sospitós. Es declara la ciutat en estat de lloc.»

— Rafael Carrera
Pres de: Hernández de León, F.«El capítul de les efemérides: Invasió de Morazán».Diari L'Hora.Guatemala:[15]

El 18 de març de 1840, sent Morazán -cap lliberal de la ya moribunda Federació Centroamericana i del Estat del Salvador- va invadir a Guatemala en mil cinccents soldats per a venjar l'ultrage fet als vençuts en Els Alts, puix temia esta acció fora el colp final als esforços lliberals de mantindre unida a la Federació Centroamericana. En forma similar a la seua primera invasió en 1829, va aplegar fins a Barberena pràcticament sense ser molestat i aplicant una estratègia de terror i violència;[16] abdós bandos es caracterisaven per les atrocitats que cometien pel seu odi mutu.[16] Guatemala tenia una cordonera de vigilants des de la frontera en El Salvador; a falta de telégraf, els hòmens corrien duent els mensages d'última hora.[15] En l'informació d'estos mensagers, Carrera urdió el seu pla de defensa deixant al seu germà Sotero a càrrec de tropes que presentarien una lleu resistència en la ciutat.[17]

Carrera va fingir fugir i va dur a l'improvisat eixèrcit a les altures d'Aceituno ya que únicament contava en prop de quatrecents hòmens i igual número de càrregues de fusilería, més dos canons vells. La ciutat va quedar a merced de l'eixèrcit de Morazán, en les campanes dels seus vintidós temples tañendo per recobre diví.[15] Una volta Morazán va aplegar a la capital, la va prendre fàcilment i va lliberar a Guzmán, qui immediatament va partir per a Quetzaltenango per a donar la notícia de que Carrera estava derrotat;[17] Carrera llavors, aprofitant que els enemics es creïen victoriosos, va aplicar una estratègia de concentració de fòc en el Parc Central de la ciutat i la va complementar en la tàctica de l'ataque sorpresa en la qual va provocar grans baixes a l'eixèrcit de Morazán per a, finalment, obligar als sobreviviente a lluitar cos a cos.[lower-alpha 2][18] Ya en tal escenari de combat, els soldats de Morazán varen perdre l'iniciativa de l'atac i la seua superioritat numèrica. Ademés, desconeixien la ciutat en que barallaven i varen tindre que barallar, carregar els seus morts i atendre als seus ferits quan resentien el cansanci per la llarga marcha des d'El Salvador a Guatemala.[18]

De tal sòrt que Carrera, per a llavors ya un experimentat militar[lower-alpha 3] va saber plantar cara i batalla a Morazán fins a derrotar-ho de manera fulminant, al grau que ajudat per Ángel Molina -fill del líder lliberal Pedro Molina Mazariegos- que coneixia els carrerons a l'oest de la ciutat, va tindre que fugir en els seus predilectes disfrassat i cridant «¡Quin viva Carrera!» pel barranc de l'Incens cap al Salvador, per a salvar la vida.[15] En la seua absència, Morazán havia segut rellevat del càrrec de cap d'Estat d'eixe país, raó per la qual va haver d'embarcar cap a l'exili en Perú.[18]

En Guatemala, els salvadorenys sobreviviente varen ser fusilats sense pietat, mentres Carrera estava fora en persecució de Morazán, a qui no va conseguir donar-li alcanç. Este llance va sagellar definitivament l'estatus del general Carrera i va marcar l'ocàs de Morazán.[15]

Per eixos anys, l'antropòlec John Lloyd Stephens estava en Guatemala com a representant de la Corona britànica i va estar en la frontera entre Guatemala i Hondures; Stephens va fer la següent descripció de les tropes de Carrera en eixe llavors: «les tropes de Carrera havien retornat de Sant Salvador, i ocupat tota la llínea de viles fins a la capital. Eren la seua majoria indígenes, ignorants, intempestius i fanàtics que no podrien comprendre el meu caràcter oficial, no podien llegir el meu passaport i, en l'estat de coses en que es trobava el país, podrien tindre sospites de mi. Ya havien comés grans atrocitats; no hi havia ni un retor en tot el camí; i intentar proseguir seria expondre'm a robo i assessinat. Volia seguir el meu camí en moltes ànsies, pero haguera segut una locada proseguir; de fet, cap amo de mules haguera acceptat anar en mi, i em vaig vore obligat a retornar a Chiquimula».[19]

Aniquilació definitiva de l'Estat dels Alts

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Rafael Carrera.


Rafael Carrera en 1854. En 1840, quan era general de la revolució llauradora, va recuperar Els Alts per a Guatemala.

«Es parlava de Rafael Carrera i Turcios com el "Rei dels Indis". Donada la seua autoritat, en una paraula podria causar la matança de tots els blancs sense dubte alguna.»

Quan el general Agustín Guzmán va aplegar a Quetzaltenango en la notícia de que Morazán havia triumfat en la ciutat de Nova Guatemala de l'Asunción, l'èlit criolla lliberal de la ciutat va declarar novament vigent l'Estat dels Alts.[20] Carrera, va enviar al militar salvadoreny Francisco Malespín a avisar a les comunitats k'iche' i k'achikel que es prepararen novament a combatre als criollos quetzaltecos,[22] i després va eixir per a Quetzaltenango decidit a escarmentar als lliberals quetzaltecos; en conéixer esta notícia, la majoria dels membres del cabildo va eixir fugint i els pocs que varen quedar varen voler retractar-se i demanar perdó per haver tractat de formar l'estat novament.[23] Pero mentres els indígenes de la regió perseguien als criollos que varen fugir, Carrera va capturar als membres del cabildo que s'havien quedat i després els va manar a fusilar, a pesar dels reclams de la població altense que per lo baix murmurava «¡Massacre! ¡Massacre!»[22] Com a resultat, els criollos lliberals varen quedar debilitats i mermats, i els conservadors de la capital atemorisats; per la seua banda les poblacions indígenes de Quetzaltenango es varen donar conte de que tenien un aliat fort en Carrera.[22]

Carrera va confiscar i es va dur a Guatemala l'imprenta del Diari de Quetzaltenango, els moderns instruments de música de la Banda Marcial. Els membres lliberals del cabildo criollo que varen ser fusilats en la Plaça Pública varen ser l'alcalde, Dr. Roberto Molina Motta, germà del Cap de l'Estat dels Alts, Mariano Molina, i els síndico i regidors.[lower-alpha 4]

Quan Carrera va retornar a Guatemala a atendre a la seua mare agonizante, els lliberals de la capital varen eixir fugint i el temor dels conservadors del Clan Aycinena es va acréixer, puix estava clar que, d'haver-ho volgut, Carrera haguera portat a terme la venjança indígena aniquilant a tots els blancs.[24] Lo únic que va evitar una nova massacre va ser el fet de que Carrera necessitara dels diners del Clan Aycinena per a pagar-li a les seues tropes.[24]

Despuix de la reincorporació de l'Estat dels Alts per Rafael Carrera i Turcios en abril de 1840, el secretari general del govern guatemaltec Luis Batres Juarros va obtindre del provisor Larrazábal i Arrivillaga l'autorisació del desmantellament de l'Iglésia regionalista de l'Estat dels Alts; el retor interí de Quetzaltenango, presbítero Urbà Ugarte i el seu coadjutor, presbítero José María Aguilar, varen ser separats del seu curato i de la mateixa manera els presbíteros de les parròquies de Sant Martín Jilotepeque i de Sant Lucas Tolimán. Larrazábal va ordenar que els presbíteros Fernando Antonio Dávila, Mariano Navarrete i José Ignacio Iturrioz passaren a cobrir respectivament les parròquies de Quezaltenango , Sant Martín Jilotepeque i Sant Lucas Tolimán.[9]

D'acort en l'informació de la municipalitat de Quetzaltenango, estat dels Alts, va ser destruït per un acte contra el Dret de gents, Internacional, el Dret Constitucional, en ser cancelat de fet i no de dret, ya que l'únic ent que jurídicament tenia la sobirana facultat de deixar-ho sense efecte era el congrés de la Federació Centroamericana.[25] Ara be, este argument carix de fonamente posat que per al moment en que varen ocórrer els fets ací mencionats, tots els estats centroamericanos s'havien declarat com a ents lliures, sobirans i independents, llevat El Salvador, perque era la sèu del govern federal de Francisco Morazán, qui únicament hauria segut capaç de mantindre la Federació si haguera derrotat a Carrera en la batalla de la Ciutat de Guatemala. En la derrota sofrida i la destrucció del seu eixèrcit, Morazán va tindre que eixir a l'exili el Perú i en El Salvador la federació es va declarar extinta i es va formar l'Estat independent d'El Salvador, en a on Carrera va colocar al militar Francisco Malespín com a home fort.[26]

Intent de resorgiment de l'Estat dels Alts

[editar | editar còdic]

En 1848, la situació de Guatemala era caòtica i els lliberals varen conseguir que Rafael Carrera deixara el govern de la República de Guatemala, la qual s'havia constituït el 21 de març de 1847.[27]. El 26 d'agost de 1848, durant la breu absència de Carrera del poder central, els capitulares quetzaltecos, en el respal del President d'El Salvador, Doroteo Vasconcelos, i de la facció anticarrerista de Vicente i Serapio Cruz, varen proclamar, una volta més, la seua segregació de Guatemala en Agustín Guzmán com a president interí i, el 5 de setembre, varen elegir un govern interí dirigit per Fernando Antonio Martínez. L'existència del Sext Estat encara es va prolongar fins al 8 de maig de 1849, quan el general Guzmán va ser a entrevistar-se en representants del president Parets a l'Antiga Guatemala, moment que va ser aprofitat per Rafael Carrera per a prendre Quetzaltenango i quedar-se en la plaça; per a llavors, Carrera ya contava en el respal militar del Corregidor de Suchitepéquez, José Víctor Zavala. El govern de Parets havia nomenat al major José Víctor Zavala com corregidor de Suchitepéquez per a detindre a Carrera; pero Zavala, en lloc de detindre a Carrera, es va posar a les seues órdens.[28]

En saber la notícia, i en enterar-se del massiu respal de les diferents ètnia indígenes al general Carrera, el president Mariano Parets, despuix de molt deliberar en lliberals i conservadors, finalment va seguir el consell del conservador Luis Batres Juarros, qui li va fer vore que combatre Carrera era obrir un front en l'occident del país, i va dispondre revocar la pena de mort sobre Carrera i nomenar-ho comandant general de les Armes, en autorisació per a atendre a la pacificació dels pobles commoguts en l'orient del país, i per a dirigir les operacions militars de la manera que ho creguera convenient. Davant este decret, els principals líders lliberals varen fugir cap al Salvador, a on els va donar asil el president Doroteo Vasconcelos.[lower-alpha 5] Finalment, Carrera va entrar triunfalmente en la Ciutat de Guatemala el 8 d'agost de 1849[29] i Parets va evitar formar un front occidental combatent a Carrera en Quetzaltenango.[30]

Guzmán, per la seua banda va ser a Jalapa en a on va conseguir una treua temporal en els líders rebels León Raymundo, Roberto Reis i Agustín Pérez; els rebels varen saquejar Jalapa el 3 i 4 de juny. Guzmán, llavors, es va anar al Salvador en a on va emetre un comunicat en el que atacava la perfidia i l'immoralitat del salvage Rafael Carrera qui hi havia desgobernado Guatemala en els últims nou anys.[31] En el seu comunicat va fer vore que s'havia anat El Salvador per a retirar-se de la vida pública, pero que no podia permanéixer impasible davant els fets que ocorrien en Guatemala i que anava a combatre la tornada de Carrera en l'ajuda del Salvador, Hondures, Nicaragua i el resorgit Estat dels Alts.[32] Pràcticament es autonombraba el successor de Morazán en el seu encabotament de combatre al general Carrera;[32] no obstant, no va conseguir respal suficient per a portar a terme els seus propòsits.

Delimitació de llímits en Mèxic

[editar | editar còdic]

En 1881 es plantegen problemes en Guatemala quan el president Just Rufino Barris reclama les terres del Soconusco i Chiapas. La postura inicial del Govern de Mèxic era de no acceptar discussió sobre els seus drets en eixa regió. No obstant, a partir de 1882 es va iniciar un diàlec per a resoldre el problema entre Matías Romero i Just Rufino en El Malacate en la Facenda de Barris (Soconusco), a on abdós tenien possessions. Varen decidir acodir a l'arbitrage dels Estats Units. El Conveni Preliminar es va firmar en Nova York el 12 d'agost de 1882, i en ell s'establia que: «la República de Guatemala prescindix de la discussió que ha sostingut sobre els drets que li assistixen al territori de Chiapas i el seu departament de Soconusco» per lo que la posició de Mèxic quedava ben establida sobre els seus drets d'eixos territoris.

El Tractat de Llímits definitiu es va firmar en Ciutat de Mèxic el 27 de setembre de 1882. En el seu primer artícul dispon que: «La República de Guatemala renuncia per a sempre als drets que juja tindre sobre el territori de l'Estat de Chiapas i del seu Districte de Soconusco, i en conseqüència, considera dit territori com partix integrant dels Estats Units Mexicans.» Sobre el traçat de la frontera pròpiament dit, Mèxic i Guatemala varen acordar utilisar llínees rectes entre punts clau coneguts i acceptats per abdós països. Els treballs de medició i delimitació varen concloure en 1902. En el Soconusco Guatemala va alvançar fins al riu Suchiate i Mèxic va rebre la comarca de Motozintla.

La regió manté caràcter propi en l'actualitat, i «Els Alts» seguix sent una denominació comuna per a la regió de Quetzaltenango.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ RIALP, 1992, p. 399-400.
  2. ↑ González Davison, 2008, p. 53-154.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Woodward, 1993, p. 113.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Woodward, 1993, p. 114.
  5. ↑ 5,0 5,1 Associació d'Amics del País, 2004.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Woodward, 1993, p. 116.
  7. ↑ Pineda de Mont, s. f..
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Woodward, 1993, p. 115.
  9. ↑ 9,0 9,1 Taracena 1999, p. 240-241
  10. ↑ 10,0 10,1 Hernández de León, 29 de giner de 1959.
  11. ↑ Hernández de León, 29 de giner de 1959, p. 1.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Woodward, 1993, p. 117.
  13. ↑ González Davison, 2008, p. 140.
  14. ↑ Woodward, 1993, p. 118.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Hernández de León, 16 de març de 1959.
  16. ↑ 16,0 16,1 Woodward, 1993, p. 119.
  17. ↑ 17,0 17,1 González Davison, 2008, p. 148-154.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Marroquín Rojas, 1971.
  19. ↑ Stephens y Catherwood, 1854, p. 102.
  20. ↑ 20,0 20,1 González Davison 2008, p. 155
  21. ↑ Stephens y Catherwood, 1854.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 González Davison 2008, p. 160
  23. ↑ González Davison 2008, p. 159
  24. ↑ 24,0 24,1 González Davison 2008, p. 162
  25. ↑ Municipalitat de Quetzaltenango, 2012.
  26. ↑ Woodward, 1993, p. 120.
  27. ↑ Fernández de León, 1930.
  28. ↑ González Davison, 2008, p. 278.
  29. ↑ Hernández de León, 1930, p. 72.
  30. ↑ González Davison, 2008, p. 292.
  31. ↑ Woodward, 1993, p. 222.
  32. ↑ 32,0 32,1 Woodward, 1993, p. 223.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Bibliografia adicional

[editar | editar còdic]

Plantilla:Departaments de Guatemala



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Estat_dels_Alts&oldid=1290172»