José de San Martín
.jpg)
El general Jose Francisco de San Martín naixqué el 25 de febrer de 1778 en el chicotet poble de Yapeyu (provincia de Corrientes, Argentina) i va fallir en Boulogne Sur Mer, França, el 17 d'agost de 1850 ; també nomenat el Llibertador José de San Martín o, simplement El Llibertador, és una de les personalitats més important de les guerres d'independència de les colonies espanyoles d'Amèrica del Sur. Està considerat com el llibertador d'Argentina, de Chile i del Perú : el primer país li donà el titul de Pare de la Patria.
Fill d'un oficial espanyol Juan de San Martín Gómez, tinent governador de l'actual província argentina Corrientes, va rebre l'educació en Espanya a partir de l'any 1783.
Carrera militar[editar | editar còdic]
San Martín començà la seua carrera militar en el regiment de Murcia, en l'any 1797 fon ascendit a subtinent per les seues accions en els Pirineus front als francesos.
En la Batalla de Bailén el 19 de juliol de 1808, primera derrota important de les tropes de Napoleó, San Martín tingué una actuació destacada, rebrent el grau de tinent coronel i és condecorat en una medalla d'or.
Despuix d'haver renunciat a la seua carrera militar en l'eixercit espanyol, viajà a Anglaterra on s'associà i tractà en atres francmaçons anglesos i llatinoamericans els plans de lliberacio del poder colonial (plans començats pel veneçolà Francisco de Miranda, també francmaçon).
Campanya Llibertadora[editar | editar còdic]
En giner de l'any 1812 San Martín s'embarca cap a Buenos Aires en la fragata anglesa George Canning. Fon rebut pels membres del Primer Triumvirat de las Provincies Unides del Riu de la Plata, que li reconegueren el seu grau de Tinent Coronel. El 16 de març li demanaren que creacio d'el Regiment de Granaders a Cavall per a custodiar les costes del riu Paraná. Juntament en Carlos Maria d'Alvear i José Matías Zapiola funda la Logia Lautaro de Buenos Aires. El 3 de febrer de 1813 lliurà el Combat de San Lorenzo.
Fon nomenat Governador de les provincies de Cuyo i general en cap del Eixercit dels Andes, i el 12 de giner de 1817 es va iniciar des de Mendoza el creuament dels Andes en direcció a Chile, junts al general Bernardo O'Higgins, per a véncer a l'eixercit espanyol en les batalles de Chacabuco i Maipu, lliuerant Chile definitivament.
Finalment el 20 d'agost de l'any 1820 partix San Martín al front de l'expedició des del port de Valparaïso cap al Perú. L'expedició estava constituïda pel voltant de 4.500 hòmens, pertanyents al Eixercit dels Andes i al Eixercit de Chile, i s'embarcaren en huit naus de guerra i setze transports, desembarcant en el port de Pisco feent recular a l'eixercit realiste. San Martín ocupa Lima i el dia 28 de juliol declarà l'independència i és nomenat Protector del Perú en autoritat civil i militar.
Entre els dies 26 i 27 de juliol de 1822 es realisa l'Entrevista de Guayaquil, on es reunix en Simón Bolívar, tenint com tema principal la lliberació del Perú, cedint ad ell l'iniciativa i conducció de la campanya llibertadora. Poc despuix decidix retirar-se de tots els càrrecs i tornar al seu país.
El retorn[editar | editar còdic]
Tornat a Mendoza demanà autorisació per a regressar a Buenos Aires i retrobar-se en la seua esposa que estava greument malalta. Se'l hi va negar argumentant que no seria segur per a Sant Martín tornar a la ciutat ya que alguns volgueren sometre'l a un juí per la desobediencia a una orde que havia rebut del govern per a reprimir als caudills federals. No obstant açò, va decidir viajar a Buenos Aires, a on a la seua arribada ella havia mort.
Exili i mort[editar | editar còdic]
En Buenos Aires, i negant-se a intervindre en les lluïtes politiques, va decidir partir en sa filla cap al port de L'Havre, França, el 10 de febrer de 1824. Degut a la declaració de guerra entre l'Argentina i l'Imperi del Brasil, intentà tornar per ad oferir els seus servicis, encara que no va arribar a desembarcar, per les lluïtes politiques i la finalisació de la guerra, tornant novament a Europa.
En l'any 1831 és radicà en França en una propietat propenca a París. Anys més tart i gracies als premis dels governs de Mendoza i Perú, San Martín s'anà a residir en Grand Bourg. Allí va rebre la visita d'exiliats argentins, i fins els seus últims anys va mantindre correspondencia en el seu amic Tomás Guido.
En març de l'any 1848, es produïx la revolució en París, es trasllada a la ciutat de Boulogne-sur-Mer, a on va fallir a l'edat de 72 anys, a les tres de la vesprada del 17 d'agost de 1850. Segons conta la llegenda, el rellonge de la casa deixà de funcionar a eixa hora i encara seguix marcant les 3 en punt.
Les seues despulles[editar | editar còdic]
En l'any 1861 les seues despulles foren traslladades al cementeri de Brunoy, França, fins que el 28 de maig de 1880 arribaren a la ciutat de Buenos Aires, rebent sepultura en la seua Catedral. Reconegut com a llibertador de tres nacions, els americans recorden d'ell, lo que esta escrit en la seua tomba: «Triumfà en San Lorenzo, afirmà l'Independència Argentina, va creuar els Andes, dugué la seua bandera emancipadora a Chile, a Perú i a Equador».
Referències[editar | editar còdic]
- José de San Martín: Libertador de América
- Lynch, John (2009). San Martín: soldado argentino, héroe americano. Buenos Aires: Crítica. p. 310. ISBN 978-987-9317-23-5.
- «¿Quién fue San Martín?». La Nación
Bibliografia[editar | editar còdic]
- De la Fuente, Romualdo (1868). Biografía del ilustre general americano don José de San Martín resumida de documentos auténticos por Romualdo de la Fuente. París, Francia: Rosa y Bouret
- Espíndola, Adolfo (1962). San Martín en el Ejército Español en la Península. Buenos Aires: Comisión Nacional Ejecutiva del 150 Aniversario de la Revolución de Mayo
- Otero, José Pacífico (1978). Historia del Libertador o José de San Martín. Buenos Aires: Círculo Militar
- Piccinalli, Héctor Juan (1977). Vida de San Martín en España. Buenos Aires: Editorial Argentina
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre José de San Martín.