Espart
L'espart (del llatí spartum, i este del grec σπάρτον), és una planta de la família de les gramínees, herbàcea de tronc recte, flors en panolla espigada i llavor chicoteta, fulles radicals llargues molt resistents. Utilisada en la fabricació de calcer, cordes, cistelles, etc. També se denomina espartera.
Distribució geogràfica[editar | editar còdic]
Es desenrolla en zones àrides de la Península Ibèrica (Andalusia, Aragó, Comunitat Valenciana, Castella-la Mancha, Catalunya, Illes Balears i regió de Múrcia) i la zona magrebí (Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia) en el nort d'Àfrica.
Característiques[editar | editar còdic]
En el nom d'espart es coneixen popularment tant l'espart pròpiament dit (Macrochloa tenacissima), com l'espart baste (Lygeum *spartum). Les seues formacions naturals es denominen espartals i albardinals, respectivament. Abdós formen part de la vegetació característica dels ambients esteparis ibèrics.
Història[editar | editar còdic]
.jpg)
No existixen testics de que l'espart haja segut utilisat durant el paleolític, havent hipòtesis que durant el paleolític superior la fibra d'espart podria haver segut utilisada en la Península Ibèrica pel homo sapiens per a cosir.
És a partir del Neolític quan ya es pot atestar l'us de l'espart. L'únic restant textil trobat en Valéncia és la chafada d'una estora formada per faixes de llanda de l'época del eneolític.
Durant l'época ibèrica va ser corrent l'us de l'espart per a realisar diferents objectes, com sandalies o cordes. En l'época romana, la producció d'objectes realisats en espart s'exportava més allà de les zones del Mediterràneu occidental a on la planta és natural.
En l'Alta Edat Mija continua l'us de l'espart, encara que no hi ha referències directes. Durant la Baixa Edat Mija es constituïxen gremis específics per a l'indústria de l'espart, i localitats sanceres varen basar la seua economia en esta activitat fins a la década de 1960. Per eixemple, el Gremi d'alpargaters i esparters de Valéncia data de l'any 1373, i en l'any 1863 es transforma en Societat Industrial Filantròpica. Atres gremis esparters famosos eren els de Alacant, Crevillent, Aspe i Bétera.
En els anys quaranta del sigle XX l'espart adquirix una rellevància econòmica sense precedents. Considerat com a “fibra nacional”, va ser controlat pel govern central i pels ajuntaments.
Aplicacions[editar | editar còdic]
.jpg)
En dites fibres d'espart, s'elaboren sogues, espardenyes, cistelles i fregalls; la manufactura de l'espart ha segut una part molt important de l'economia de molts pobles d'Espanya i, encara que ya és poc important, encara se seguix treballant manualment, de manera artesanal, encara que també hui en dia ho poden realisar màquines caseres.
En l'àmbit de la construcció, s'usa per a armar l'escayola, dotant-la d'una gran resistència a tracció, sobretot en la formació de subjecció de plaques d'escayola armada en fibra de vidre per a la realisació de falsos sostres.
L'indústria de l'espart va aplegar a ser molt important en Espanya. En l'arribada del plàstic, els artículs ya no resultaven pràctics ni rendables.
Hui en dia els productes d'espart han segut relegats a un us merament decoratiu. Prova del decliu de l'espart és cóm han anat tancant moltes de les tendes a on es venien estos productes.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Espart.