Escultures de Porcuna

Archiu:Guerrero ibero de Porcuna.jpg

Guerrero de la doble armadura. Primera mitat de el V

Les escultures de Porcuna constituïxen un grup escultòric de més de quaranta peces, les quals posseïxen característiques jónicas i ibèriques. Varen aparéixer en l'important conjunt arqueològic cridat Cerrillo Blanco (Porcuna, Jaén, Espanya), les intervencions arqueològiques de la qual es remonten a l'any 1975. Els restants del jaciment en el que va ser trobat dit conjunt.

El descobriment de numerosos fragments de ceràmica ática, datada en el IV, han permés afirmar que el sepeli de les escultures va tindre lloc a finals de el V o principis de el IV. Dites escultures han segut llaurades a partir d'un mateix material pétreo: l'arenisca fina de les pedreres de Santiago de Calatrava (pedra blana i fràgil quan ix humida de la pedrera, ademés de ser més fàcil de llaurar), localitat al sur de Porcuna. Els tamanys de les figures diferixen entre sí i, encara que estes pertanygueren a un mateix monument, i anaren contemporànees unes de les atres, no formaven part d'una mateixa unitat, sino que estes quedaven dispostes en grups o varen ser ubicades individualment.

A dia de hui, el Museu de Jaén alberga alguns dels fragments originals provinents del treball de camp, aixina com algunes reproduccions de les escultures. D'igual forma, el Museu Arqueològic Nacional de Madrit incorpora a la seua àmplia colecció algunes peces pertanyents al conjunt ubicat en Porcuna.

Context

Els iberos varen habitar en la península ibèrica en un espai i un periodo de temps determinat. Varen poblar l'alvertent mediterràneu, passant per l'occident d'Andalusia, fins a la regió de Càdis i el sur de Huelva, a partir de l'any 600 a. C., fins al canvi d'era, moment en el que passaran a fusionar-se en la cultura romana.

El terme ibero és de recent creació. A penes cent anys arrere, els autors antics denominaven Iber als rius pertanyents a la península ibèrica, no obstant dit terme no feya alusió a estes agrupacions unides baix la mateixa nomenclatura. El nom de iberos engloba a distints grups socials relatius a diverses identitats ètniques, modos de vida i organisacions sociopolítiques. També es vinculen a una mateixa escritura, afegint a això la presència d'elements i materials comuns, tals com la ceràmica pintada, l'escultura, els telers verticals, els molins rotatoris, les armes com l'espasa curvada o falcata, el soliferreum, arma arrojadiza pensada per a les distàncies curtes, ademés de fíbulas i vaixelles elaborades a partir de la tècnica del torne ràpit. La troballa d'estos últims restants determina que estos grups varen adquirir costums comensals i fúnebres compartides. Parlaven vàries llengües i tenien diferents sistemes d'escritura de tipo mixt, és dir, la silàbica i l'alfabètica, encara per dessifrar. Este últim fenomen impossibilita la disponibilitat de fonts escrites, determinants a el hora de conéixer l'informació clau sobre esta societat i la seua cultura material. En última instància, s'ha recorregut a les intervencions del treball de camp en els jaciments arqueològics repartits per la Península.

Les poblacions s'emplaçaven en assentaments en altura, fortificados i en traçats regulars denominats pels romans Oppidum, des d'a on controlaven el territori i les vies de pas. Pròxims a estos, quedaven distribuïts menuts assentaments o llogarets, en zones planes en funcions agrícoles i ganaderes, encarregades del suministrament de productes als grans assentaments. Les llars eren edificis quadrangulars i multifuncionales, dividits en distints habitàculs i menuts patis interiors. Construïts a partir de zócalos de pedra i alçats de fanc cru, a sovint lluïts i encalados. De la mateixa manera, posseïen cobertes de fusta en recobriment vegetal. En este sentit, s'han pogut identificar llocs de cult o santuaris, alguns en rics conjunts escultòrics. A partir d'esta última tipologia constructiva, s'ha aplegat a conéixer el procediment seguit en els enterrament. Es portaven a terme seguint el método d'incineració, procedint a depositar les cendres del difunt en els cridats camps d'urnes. Tal com el seu propi nom indica, dites urnes posseïen diferents tipologies i decoració, acompanyades per l'aixovar del difunt. Al mateix temps, s'han trobat tombes monumentals, les quals han permés el traçat de genealogia aristocràtiques, remontant-se en el temps als antepassats fundadors del linaje. D'igual forma, estes vénen guarnides per riquíssims aixovar.

Context arqueològic

Si be les escultures es varen localisar en el 1975, en el Cerrillo Blanco, i les excavacions es varen prolongar fins a l'any 1979. El montícul en el que varen ser trobades deu el seu nom al seu característic color blanc, característic de les margas del seu sol (roca més o menys dura de color grisáceo, composta de carbonat càlcic, segons el Diccionari de la llengua espanyola), localisades en el punt més elevat de les lomas de Porcuna, a poc més d'un quilómetro al nort de la població.

Estes excavacions varen estar encapçalades per Juan Agustín González Navarrete, director del Museu de Jaén en aquell moment, ademés de regidor i diputat per Jaén, de la Unió del Centre Democràtic (UCD). Sense ser arqueòlec de camp, va promoure els estudis del Cerrillo Blanco, l'emplaçament en el que es va descobrir, va excavar i va recuperar el conjunt escultòric del mateix nom, constituint el principal jaciment escultòric d'art ibèric, en el que es varen reunir prop de mil cinccents fragments d'escultures. Va abandonar la direcció del Museu de Jaén i l'excavació del Cerrillo Blanco en l'any 1979, sent nomenat subdirector general de Museus del Ministeri de Cultura i inspector facultatiu de Museus. L'excavació va continuar de la mà d'Iván Negueruela, el ya jubilat director del Museu Nacional d'Arqueologia Subaquàtica. Les excavacions han revelat que el cerro va ser utilisat com a lloc d'enterrament des de principis de l'Edat del Ferro. Dit emplaçament és acotat per una prop de pedres de planta en 24 fosses, totes elles d'un mateix nivell social a jujar per l'uniformitat de les seues sepultures.

Els treballs portats a terme per Juan González Navarrete i Iván Negueruela, aixina com els estudis més actuals en matèria, posen de manifest que durant els sigles IV a III, el Cerrillo Blanco es va usar com a necròpolis d'incineració. S'han trobat numerosos fragments de ceràmica ática datada en el IV, permetent corroborar que el sepeli de les escultures trencades va tindre lloc entre finals de el V o principis de el IV; en número redondo, cap a l'any 400 a. C. Les escultures es varen trobar destruïdes en una sanga (en direcció nort cap al sur), en el flanc nort del cerro, i cobertes per grans lloses de arenisca. Durant les excavacions del jaciment no es va percebre indici algun de que les escultures hagueren segut tallades allí, ni instalades en aquell mateix lloc quan estes es trobaven en bon estat. En el seu lloc, estes varen ser traslladades i enterrades en l'estat en que varen aparéixer, tal com s'indica en els ensajos realisats pel Catedràtic en Arqueologia, Antonio Blanco Freijeiro.

Bibliografia

• Arribes Palau, Antonio. Els Iberos. Barcelona: Editorial Aymà, 1976.

• Aranegui Gascó, Carmen. Els iberos ahir i hui. Madrit: Editorial Marcial Pons, Edicions Història, 2012.
• Blanco Freijeiro, Antonio. «Les escultures de Porcuna I. Estàtues de guerrers». Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història, 184 no.3 (1987): 405-446.
• Collado Hinarejos, Rebuig. Els íberos. Madrit: Edicions Akal, 2013.

Diccionari Biogràfic Espanyol de la Real Acadèmia de l'Història (2018). Juan Agustín González Navarrete. Juan Agustín González Navarrete | Real Acadèmia de l'Història (rah.és) Ret Digital de Coleccions de Museus d'Espanya (4 de decembre de 2023). Guerrero de la doble armadura. Ret Digital de Coleccions de Museus d'Espanya - Resultats de la busca (mcu.és)

• FUNDACIÓN JUAN MARCH. (17 de giner de 2018). Els iberos | Teresa Chapa Brunet [Archiu de Vídeo]. Els iberos | Teresa Chapa Brunet - YouTube