Escriptura

La escritura és un sistema de representació gràfica d'un idioma, per mig de signes traçats o gravats sobre un soport. En tal sentit, l'escritura és un modo gràfic específicament humà de conservar i transmetre informació.

Com a mig de representació, l'escritura és una codificació sistemàtica per mig de signes gràfics que permet registrar en gran precisió el llenguage parlat per mig de signes visuals regularment disposts; òbvia excepció a esta regla és la prou moderna escritura Braille els signes de la qual són tàctils. L'escritura es diferencia dels pictogramas en que estos no solen tindre una estructura seqüencial llineal evident.

Existixen dos principis generals en l'escritura, per un costat la representació per mig de logogramas que poden representar conceptes o camps semàntics, i per un atre costat la codificació per mig de grafemas que representen sons o grups de sons (podent-se distinguir entre sistemes purament alfabètics, abugidas, silàbics, o mixts). Les escritures egipcíaca i chinenca combinen abdós tipos de principis (logogramas i grafema), mentres que les escritures en alfabet llatí són purament grafémicas.

Les escritures jeroglífiques són les més antigues de les escritures pròpiament dites (per eixemple; la escritura cuneïforme va ser primerament jeroglífica fins que a certs jeroglifos se'ls va atribuir un valor fonètic) i s'observen com una transició entre els pictogrames i els ideogramas. L'escritura jeroglífica va ser abandonada en el periodo helenizante d'Egipte. En l'actualitat l'escritura chinenca i japonesa conserven alguns logogramas combinats en signes l'interpretació dels quals és purament fonètica. La major part de les escritures del món són purament grafémicas, aixina les escritures romàniques (basades en el alfabet llatí), aràbigues (basades en el alfabet aràbic), cirílicas (basades en el alfabet grec), hebraicas (basades en el alfabet hebreu), helèniques (basades en el alfabet grec), índies (generalment basades en el devanāgarī), i en molta menor medida les escritures alfabètiques arameas, siríacas, armènies, etiòpiques (abugidas basades en el ghez o ge'ez), coreanes, georgianas, birmanes, coptas, tibetanes, etc. Els alfabets glagolíticos i el alfabet rúnic que va precedir a la escritura gòtica, aixina com la pahlavi i zend eren usats en llengües hui desaparegudes.

Encara que de les escritures alfabètiques potser la primera haja segut la escritura protosinaítica, documentada entre els sigles XVIII a. C. i XVI a. C., la primera escritura alfabètica stricto sensu sembla haver segut la escritura fenicia. Esta —de la mateixa manera que les seues immediates derivades— és del tipo abyad, és dir solament constava de consonants. El método d'escritura abyad també es troba en atres casos, com en la escritura aramea, l'escritura hebrea basada en el alefbet o álef-bet, i l'escritura aràbiga; si be l'escritura hebrea va precisar el valor dels #fonema utilisant el sistema de punts diacrítics cridat masorético, a través del com diversos punts en relació en cada grafema tenen la funció de vocalés, també alguna cosa semblant ocorre en el alifato o alfabet àrap.

L'escritura fenicia va ser modificada i adaptada pels grecs; als grecs se'ls atribuïx la notació explícita de les vocals (concretament varen usar alguns signes consonàntics del fenicio sense equivalent en grec, com a signes per a notar les vocals). No obstant, convé notar que abans del sistema clàssic d'alfabet grec, en l'espai geogràfic que després seria helènic, varen existir les escritures minoicas (tipo llineal A i llineal B), aixina com l'us de l'escritura en bustrofedon (‘llaurat de bou’), puix es considera que la escritura etrusca i indubtablement l'escritura llatina (de la qual prové l'alfabet més usat actualment), són modificacions de l'escritura alfabètica grega (lo mateix que ocorre en el cirílico i el glagolítico). Sobre les escritures ibèriques antigues, estes semblen haver rebut un fort influix fenicio, fins al moment de ser suplantades per les lletres llatines.

En els territoris controlats pels celtas, en l'antiguetat va existir un sistema d'escritura molt singular cridat ogam, usat principalment pels druidas.

Per la seua banda i en lo atinente a les runas dels antics germans, en elles es nota una còpia modificada de les lletres llatines a les quals no obstant se'ls varen assignar diversos valors fonètics i inclusos "valors màgics". Alguna cosa similar va ocórrer a fins de el XVIII entre els cheroquis de Norteamérica, entre ells, el cap Sequoyah va promoure l'us d'un "alfabet" (en realitat un silabario) inspirat per les seues formes en l'alfabet llatí usat pels #colon anglosaxons, encara que en diferents valors fonètics.

Sobre les escritures en un component ideográfico, pràcticament es restringixen en l'actualitat a l'escritura chinenca basada en sinogramas; estos mateixos signes, cridats hànzì (en chinenc simplificat, 汉字; en chinenc tradicional, 漢字; lliteralment «caràcter han» o «caràcter chinenc»), també s'usen en la escritura japonesa junt a dos silabarios, el hiragana i el katakana; els sinogramas també formen part tradicionalment de l'escritura del coreà en el nom de hanja («chinenca escritura»), encara que actualment a penes s'usen ya, estant suplantats en Corea per l'alfabet hangul.

Com ben ha senyalat Roland Barthes l'escritura ha significat una revolució en el llenguage i en el psiquisme i, en això, en la mateixa evolució humana, ya que és una "segona memòria" per al ser humà —ademés de la biològica ubicada en el cervell—. Açò és tan evident que es distinguix la prehistòria de la història perque en la primera es caria d'escritura i solament existia la tradició oral.

La llengua oral constituïda per una "substància fònica" té en tal substància un soport efímer i requerix que l'emissor i el receptor coincidixquen en el temps (i abans de l'invenció de les telecomunicacions, també era necessària la coincidència en el lloc). En canvi, en la llengua escrita sempre és possible establir una comunicació en mensages diferits (la praxis escritural fa que el mensage puga ser realisat in absentia del receptor i conservat a través del temps). Para Vygotski, el llenguage escrit és el pas del llenguage abstracte al llenguage que utilisa la representació de les paraules (considerat com la traducció o codificació del llenguage oral), açò contra el supòsit molt estés en la cultura en general i fins a inicis del present sigle particularment en la educació, de que l'escrit és una mera traducció o codificació del llenguage oral. Pel contrari, Vygotski sosté que el llenguage oral genera construccions d'un determinat tipo (dialógicas, etc.) en la consciència, i que el llenguage escrit les produïx d'un atre tipo, «de modo que els processos sicològics del llenguage oral i de l'escrit són distints, i que per això, també són distints els processos psíquics que s'involucren en l'educació en un o un atre tipo de llenguage».

Història de l'escritura

Artícul principal → Història de l'escritura.

Actualment, els semiólogo i els llingüistes consideren totalment provat que l'escritura és posterior al parla, encara que alguns semiólogo a fins de el XX varen aplegar a supondre que les escritures són prèvies al llenguage verbal articulat ya que existix un plaure (per usar un terme barthesiano) per part del subjecte humà en deixar rastre de sí en diversos soports (chafades de mans, muescas, ralles, representacions més o menys figuratives tal com s'observa en el Magdaleniense), pero tals protoescrituras no semblen ser indicis de que els texts escrits es varen anticipar al parla; en tot cas, en l'escritura com a «segona memòria» el parla va ser reforçada pels escrits; més encara, l'escritura permet una reflexió adicional, i açò fa que el llenguage escrit puga tindre una clara estratègia de la qual carix el llenguage oral ágrafo. Com en llatí va dir Cayo Tito: Verba volant scripta manent (les paraules es volen lo escrit es manté).

Fonamentalment, la llengua gràfica o la llengua escrita ha de considerar-se un fenomen llingüístic inventat per la societat humana per a reemplaçar a la llengua oral o fònica, l'escritura apareix necessàriament quan l'evolució socioeconòmica de les poblacions impulsa la creació d'un còdic alternatiu que siga eficaç en situacions en les quals la llengua fònica és insuficient o directament inútil.

No obstant el passage del llenguage ágrafo al escritural va tindre una fase de transició: abans de l'escritura pròpiament dita estan els pictogrames i els grafismes, solament fa poc més de cinc milenis apareixen les primeres escritures en Sumerio i en el antic Egipte.

La primera evidència de dibuix en pedres trobades en les coves de Blombos en el sur d'Àfrica es remonta a entre 75.000 i 100.000 anys arrere. Estos consistixen en patrons geomètrics.

Existixen diverses troballes de representacions gràfiques prèvies a l'escritura pròpiament dita, com els de les coves de Chauvet (1995), Cosquer (1994) o Lascaux (1940) en França, en imàgens que daten de 31 000, 24 000 i 15 000 anys aproximadament d'antiguetat, respectivament, o la cova de Altamira (descoberta en 1868). El desenroll de l'escritura va poder tindre motivacions i funcions completament diferents de les que varen dur a crear un atre tipo de representacions gràfiques.^{cita requerida}. Investigacions que es realisen des de finals del passat sigle, han permés la compilació d'un signario nuclear bàsic d'uns ochenta y ocho signes llineals que varen ser usats per a grafiar o escriure seqüències ordenades que combinen i articulen signes com en qualsevol escritura de signes llineals i geomètrics, #lo que ha permés el desenroll d'una hipòtesis sobre l'us d'una Escritura Llineal Paleolítica (ELPA) logofonográfica o glotográfica durant el Paleolític Superior, segons pareix ya des de temps del Auriñaciense, o en major provabilitat des del Solutrense.

S'ha observat l'us de tals signes llineals d'una possible escritura llineal paleolítica no solament en la zona astur-càntabre-aquitana o franc-cantàbrica, sino també en coves del sur de la península, concretament en les coves de la Pileta i Nerja en Màlaga.

L'invenció de l'escritura es va donar en varis llocs del món de manera independent. Les primeres tècniques d'escritura es remonten al quart mileni a. C. Va sorgir en Egipte, Mesopotamia i China. El sistema creat en Orient Mig i Egipte es va estendre ràpidament a les àrees culturals propenques i és l'orige de la majoria de les escritures del món.

En Amèrica l'escritura també va aparéixer en Mesoamérica, tenint com un dels seus primers eixemples coneguts l'escritura olmeca, que data d'a lo manco 900 a. C., i posteriorment la escritura zapoteca i els jeroglífics de la escritura maya (vore Sistemes d'escritura de Mesoamérica).

Se li atribuïx a l'escritura l'història següent: Les transaccions entre terres alluntades i diferides en el temps necessitaven plasmar-se en contractes.^{cita requerida} Estos contractes es fonamentaven en unes boles huecas d'argila que contenien les senyes, menudes formes d'argila que simbolisaven els noms de tres maneres diferents: esferas, cons i cilindres als que s'afegien unes formes convencionals que designaven allò que es contractava.^{cita requerida} En cas de reclamació es trencava la bola seca, sobre la qual s'havia firmat en el seu sagell per al seu control, i en la que es comparava la cantitat i l'entrega.^{cita requerida}

Estes transaccions varen ser posades en forma d'esquadra. Est era el mig per a dibuixar una falca, un redondel i un con, que representaven les senyes i servien també per a dibuixar les formes convencionals. Finalment es va trobar la solució més simple: esclafar esta bola d'argila i dibuixar (escriure) en abdós cares el contingut del contracte: qué, quant i quàn utilisant, sempre, esta menuda canya.^{cita requerida}

En Egipte s'han trobat plaques de marfil i os provablement indicatives del contingut o de l'orige de mercaderies en una antiguetat d'uns 5400 anys.

Principis bàsics de l'escritura

L'escritura va evolucionar des de sistemes de representació merament mnemotècnics o contables (com està testimoniat en Mesopotamia), que inicialment representaven objectes en forma de pictogramas, fins a sistemes més abstractes que varen acabar representant sons o logogramas abstractes. Òbviament en eixe sentit tota l'escritura és depenent de les llengües naturals, tal com va senyalar el propi Aristóteles para qui l'escritura està subordinada a la llengua parlada:

Els sons expressats per la veu són els símbols dels estats de l'ànima i les paraules escrites són els símbols de les paraules emeses en la veu.

Açò és, per a la tradició aristotèlica, l'escritura és un conjunt de símbols d'atres símbols. Per a esta tradició lo escrit no representa directament als conceptes sino a les paraules fòniques en les quals es denominen als conceptes. Tal tradició aristotèlica ha implicat un fonocentrismo que va inhibir moltes voltes l'estudi llingüístic de l'escritura i va posar l'accent en la fonologia, açò va ser criticat particularment per Jacques Derrida a fins del sigle XX, este pensador ha considerat d'especial importància a les escritures.

Evolució de l'escritura

L'escritura ha evolucionat a través del temps. Fonamentalment ha usat dos principis:

• Principi ideográfico, pel qual certs objectes, llocs, persones o animals eren representats regularment per signes pictogràfics, en cert grau de realisme o més be idealizados. La representació ideográfica i pictòrica va ser comuna en els inicis de tots els sistemes d'escritura coneguts.

• Principi fonètic, segons el qual certs signes corresponien a sons o seqüències de sons, tal com eren percebuts pels parlants. Inicialment el sò d'un signe no va anar totalment convencional, sino que seguia el principi pro rebus, pel qual un sò pictogràfic passava a representar un sò contingut en el nom de l'objecte designat. Aixina, per eixemple, en sumerio es va usar un signe pictogràfic per a «flecha», pero posteriorment dit signe es va amprar en la transcripció de la paraula 'vida', ya que abdós tenien una pronunciació similar. Aixina certs signes varen passar gradualment a usar-se per a representar objectes que tenien un sò comú o similar, en lo que varen sorgir sistemes basats en el principi fonètic.

Tant els sistemes jeroglífics sumerio i egipcíacs, com en l'escritura chinenca es troben conjuntament signes que seguixen el principi ideográfico junt a signes que seguixen el principi fonètic.

No existix cap sistema d'escritura ple que siga purament ideográfico. El idioma chinenc és citat com a eixemple d'escritura purament ideográfica, pero això no és exacte, ya que un bon número dels signes són "complements fonètics" que tenen que vore més en el sò de la paraula que en una representació pictogràfica del referent. Alguna cosa similar succeïx en l'escritura jeroglífica egipcíaca, a on moltes paraules s'escriuen per mig de signes monolíteros, bilíteros o trilíteros junt a un complement semàntic. Els "signes n-líteros" seguixen el principi fonètic, mentres que els complements semàntics seguixen el principi ideográfico, a lo manco parcialment.

Llengua parlada i llengua escrita

En l'escritura s'observa la complementarietat de dos còdics, el de la llengua parlada i el de la llengua escrita; abdós còdics conformen una estructura semiòtica en la qual es vinculen dos #univers de discurs: l'estructura precisa de la llengua parlada consta de significats i de les seues expressions fòniques, els significantes; la llengua escrita, en ser complementària de l'oral, conte també en significats, sent els seus significantes de tipo gràfic. Es constata que abdós còdics (l'oral o fònic per una part i l'escrit per l'atra) posseïxen un mateix univers de contingut: l'univers de contingut de la llengua gràfica és el mateix que el de la llengua parlada corresponent.

Per una atra part, els sistemes formals com la notació matemàtica més abstracta són sistemes derivats de l'escritura (inicialment la notació matemàtica va consistir en abreujaments d'expressions parlades), no obstant, en el seu us modern la notació matemàtica alvançada permet expressar nocions que en llenguage parlat freqüentment són més complicades d'expressar, per #lo que en cert modo els sistemes gràfics formals han deixat d'estar subordinats a la llengua parlada, per més que les nocions expressades en ells es poden traduir de forma aproximada a paraules en forma informal.

Un atre assunt relacionat en la relació entre llengua parlada i escrita, és que cap sistema ortogràfic és igual d'expressiu que la llengua parlada. Les llengües naturals, poden expressar silencis, pauses, i #entonament que solament es poden representar molt imperfectamente en l'escritura. Per una atra part, les variants parlades poden reflectir diferències socials i dialectals molt sotils, i reconeixibles pels parlants, que no són senzilles de representar en un sistema d'escritura pràctic.

Sistemes d'escritura

Artícul principal → Sistema d'escritura.

Un sistema d'escritura permet l'escritura d'una llengua. Si es referix a una llengua parlada, com és lo normal i corrent, es parla llavors de "escritura glotográfica" (pero pot tractar-se també d'una llengua no parlada, en este cas es parlaria de "escritura semasiográfica") Les escritures glotográficas ordinàries poden estar dividides en dos grans grups:

Escritures fonètiques

Les escritures basades completament en el principi fonètic, en que cada u els signes representa algun tipo de sò de la llengua parlada. Dins d'este tipo d'escritures pot distinguir-se entre:

Alfabets

En els que cada signe (o la major part d'ells) representa un #fonema de la llengua. Açò no és del tot exacte, perque alguns sons es poden representar per mig de dígrafs i/o trígrafos. Est és el tipo d'escritura usat per a totes les llengües europees i un bon número de llengües africanes, americanes, oceàniques, etc.

Abyades o consonantarios

En els que solament alguns #fonemas tenen representació gràfica, usualment les consonants, per #lo que no constituïxen una representació completa. Estos sistemes resulten més econòmics des del número de signes a costa de ser parcialment ambigus, encara que el context elimina la major part d'eixa ambigüitat, per #lo que llegir-los correctament requerix conéixer la llengua en que estan escrits.

Abugidas o pseudosilabarios

Constituïxen una refinament dels abyades, en introduir-se una manera no ambigua de marcar la vocal del núcleu silàbic, sense que en general s'ampre un signe diferent i aparte de la consonante. Les escritures etiòpiques, les usades en l'Índia o el silabario cri són en realitat «abúgidas» i no silabarios genuïns com freqüentment es diu.

Silabarios

En els que cada signe generalment representa una única sílaba, sense que existixca necessàriament relació entre els signes de les sílabes que escomencen pel mateix sò. La escritura ibèrica és un eixemple.

Escritures ideográficas

Les escritures basades parcialment en el principi ideográfico, en que alguns dels signes representen directament un tipo de referent, un camp semàntic, etc. En la pràctica totes les escritures plenament desenrollades que usen el principi ideográfico, ho combinen en signes que seguixen el principi fonográfico. Eixemples d'este tipo d'escritures mixtes són:

• La escritura chinenca, i les seues derivades (sistemes d'escritura del japonés per una part i del coreà per una atra).
• Varis dels signes jeroglífics egipcíacs i cuneïformes pertanyen a este grup.

Un mateix sistema pot servir per a moltes llengües i una mateixa llengua pot estar representada per diferents sistemes. Els grafema fonamentals d'una escritura poden completar-se en l'utilisació de diacrítics, de #lligam i de grafema modificats.

Funcions de l'escritura

Des de la psicologia, Gordon Wells (1987) explora el concepte de lo escrit i identifica quatre nivells d'us, que no es deuen considerar exactament funcions en el sentit llingüístic: eixecutiu, funcional, instrumental i epistémico.

• El més bàsic és l'eixecutiu, que es referix al control del còdic escrit, a la capacitat de codificar i descodificar signes gràfics.
• El funcional inclou la comunicació interpersonal i exigix el coneiximent dels diferents contexts, gèneros i registres en que s'usa l'escritura.
• L'instrumental correspon a l'us de la lectoescritura com a vehícul per a accedir al coneiximent científic i disciplinari.
• I el epistémico es referix a l'us més desenrollat cognitivamente, en el que l'autor, en escriure, transforma el coneiximent des de la seua experiència personal i crea idees.

La taxonomia (classificació científica) de funcions llingüístiques de M. A. K. Halliday (1973) distinguix dos categories en el nivell epistémico: l'us heurístic i el imaginatiu.
Florian Coulmas (1989, págs. 13-14) es referix a esta última funció com estètica, ademés d'incloure una atra en la denominació de control social.

Despuix d'estes consideracions, podem distinguir i classificar els següents tipos de funcions:

La primera distinció serà entre usos individuals (intrapersonales) o socials (interpersonals):

• Intrapersonales: l'autor de l'escrit i el seu destinatari són la mateixa persona. Les principals funcions són:
  • Registrativa: l'escritura permet guardar informació sense llímit de cantitat o duració. Es tracta de la funció mnemotècnica més bàsica que utilisem corrientemente quan anotem direccions i teléfons, compromisos en agendes o idees que se nos ocorren en un moment imprevist. Requerix domini del còdic escrit i la seua correspondència en els sons.
  • Manipulativa: en ser bidireccional i planificada, l'escritura facilita la reformulación dels enunciats, segons les necessitats i les circumstàncies. No sempre reproduïm lliteralment lo escoltat, llegit, vist o pensat. Escriure permet elaborar la informació. Aixina preparem el guion d'una charrada, etc.
  • Epistémica: pujant un atre escaló del desenroll cognitiu, la manipulació de senyes permet a l'autor generar opinions i idees que no existien abans d'iniciar l'activitat escritora. Escriure es convertix en una potent ferramenta de creació i aprenentage de coneiximents nous. Tots hem experimentat el poder epistémico de l'escritura en situacions quotidianes. En tindre que explicar per carta a un amic una situació complicada o compromesa.
• Interpersonals: l'autor escriu per a uns atres: un llector conegut o no, un grup, una associació, una comunitat llingüística, etc. L'escritura es convertix en un instrument d'actuació social per a informar, influir, ordenar, etc. Ací també distinguim vàries funcions:
  • Comunicativa: l'escritura permet interactuar en el pròxim en circumstàncies noves: en diferents llocs i temps, quan lo escrit resulta més precís o cortés. Esta funció exigix dominar les traces discursivos i gramaticals propis de cada gènero i tipo de text.
  • Organisativa: desenrolla funcions ordenadoras, certificadores o administradores. Lo escrit garantisa drets i deures de la ciutadania, informa al públic llector, garantisa drets al treballador, etc.
• Finalment, l'última funció que participa dels usos intrapersonales tant com dels interpersonals és l'estètica o lúdica. En qualsevol situació, l'escritura posseïx una dimensió plaentera o de diversió.

Escritures del món

• Escritures alfabètiques.
  • Caràcters àraps (abyad i variants contextuals).
  • Caràcters bereberes (tifinagh).
  • Caràcters coreans (hangul: sistema alfabètic que agrupa les lletres en blocs de dos a quatre signes.
  • Caràcters cirílicos
  • Alfabet georgiano
  • Caràcters hebraicos
  • Caràcters helènics
  • Caràcters llatins
    • Vejau també: Romanización (transliteración)
  • Caràcters vah
  • Alfabets de la Índia (semisilábicos) casi sempre en variants contextuals.
    • Devánagari
    • Bengalí
    • Guyaratí
    • Támil
    • Télugu
    • Gurmuki
  • Atres idiomes derivats del brahmánico
    • Camboyano
    • Laosiano
    • Tailandés
    • Tibetano
  • Caràcters escandinaus (runa).
    • Futhark
    • Nou futhark
    • Runas puntagudes
• Escritures silàbiques
  • Llineal B
  • Silabario inuktitut
  • Silabario cheroqui
  • Silabario vai
  • Silabario ki-ka-ku
  • Silabario shümom
  • Silabario mandombe
  • Caràcters japonesos kanas
    • Hiragana
    • Katakana
• Escritures logográficas (o emparentades).
  • Escritura maya
  • Caràcters chinencs o sinogramas: Utilisats també pels japonesos que ells criden kanji. Els coreans les ampren per a escriure els noms propis. Esta escritura no és realment ideográfica, ya que un signe no correspon sempre a una idea. És monosilábica en chinenc.
  • Símbols adinkra
  • Símbols nsibidi
  • Caràcters tangut
  • Caràcters egipcíacs
    • Els jeroglífics
    • Els jeroglífics llineals

• • • L'escritura hierática (estos caràcters varen perdre pronte el seu aspecte representatiu).
    • La escritura demótica
  • Els jeroglífics hititas
• Escritures cuneïformes
  • Caràcters sumerio
• Escritures no dessifrades
  • Manuscrit Voynich
  • Codex Rohonczi
  • Rongo rongo
  • Escritura vincha

Enllaços externs

Escriptura en el Viccionari. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Escriptura.