Escola lliterària salmantina del sigle XVIII

Frontera principal del Edifici històric de l'Universitat de Salamanca.

Es denomina Segona Escola Salmantina o Escola Poètica Salmantina a la que va prosperar a finals del XVIII en Salamanca.

Història

Va ser acaudillada en un primer moment per José Cadalso i després per Juan Meléndez Valdés; els seus principis eren els de una poesia filosòfica i ilustrada, de caràcter fonamentalment pragmàtic. D'ahí que els seus gèneros preferits anaren els que pretenien d'algun modo reformar les costums humanes individuals o socials: la faula, l'epigrama, la sàtira i el poema filosòfic o didàctic, encara que també varen cultivar, i no poc, la poesia pastoril. Eixos principis varen ser exposts en la Epístola de Jovellanos. La majoria dels seus components varen adoptar algun sobrenom o caraça poètica: fra Diego Tadeo González (Delio), José Cadalso (Dalmiro), Juan Meléndez Valdés (Batilo o Meliso), Juan Pablo Forner (Amintas), José Iglésies de la Casa (Arcadio), Gaspar Melchor de Jovellanos (Jovino), Juan Fernández de Rojas (Liseno), Andrés del Corral (Andrenio), Ramón Cáseda (Hormesindo), Pedro Estala (Damón), León de Arroyal (Cleón), Salvador de Mena (Menalio), el P. Alba (Albano), Eugenio Llaguno i Amírola (Elpino); dò Gaspar González de Candamo i monsenyor Antonio Tavira Almazán sempre són cridats pel seu patronímico. Pel contrari, Manuel María Cambronero, Fabio. Entre les «pastores», només coneixem en certea a Silvia (la duquesa d'Alba) i a Rosana (Rosa de la Nova i Tàpia)...

Juan Meléndez Valdés, retratat per Goya en 1797.

José Cadalso segons Pablo de Castes Romero (1855).

Per una atra part, i com a influix d'una certa tendència a l'espargiment pròpia del miniaturisme, intimisme i hedonisme del Rococó, agradaven dels temes mitològics i la poesia d'Anacreonte entre els grecs i d'Horacio entre els romans; si es tractava de poetes espanyols, els predilectes eren sobretot els de la Renaixença i fra Luis de León sobretot, encara que també Garcilaso de la Vega, Esteban Manuel de Villegas i Bernardino de Rebolledo.

La primera menció del també cridat Parnaso Salmantino es deu al poeta Diego Tadeo González, qui la falca en l'any 1775 en una carta dirigida al també agustino i membre de l'Acadèmia sevillana Fr. Miguel de Mires (Mireo), considerada acta de constitució de l'Escola. Este Parnaso salmantino es compon de cinc poetes, que es tracten en familiaritat i mútuament s'estimen. Els tres, Liseno (Juan Fernández de Rojas), Delio (el propi Diego Tadeo González) i Andrenio (Andrés del Corral) són de casa. Els atres dos poetes són jóvens seglares professors de jurisprudència, pero dos anys abans, en 1773, en una carta enviada a Moratín pare per Cadalso es parla ya molt expresivament de l'existència en la ciutat d'un grup de poetes entregats a la creació, "l'Acadèmia de Meléndez i el seu companyer que junts em fan tertúlia dos hores totes les nits, llegint les nostres obres i les alienes, i subjectant-se cada u dels tres a la rigorosa crítica dels atres dos". L'época de floriment d'esta segona escola lírica de Salamanca deu situar-se puix entre 1770 i 1794, encara que la seua activitat perdurarà fins a 1820. En 1776 l'escola experimenta un gir en les seues concepcions estètiques per l'influència eixercida per Gaspar Melchor de Jovellanos, qui en el més de juliol envia una famosa epístola en vers a fra Diego, Valdés i Rojas, en la que els recomanava dirigir les seues composicions a temes més trascendentes i universals com eren els temes didàctics, morals, patriòtics i històrics, ademés de la necessitat d'abordar la reforma del teatre, de la que encarregava a Rojas. Tractava en això de que els poetes salmantinos es comprometeren en els problemes de l'humanitat. Per una atra part, el seu amor per la lliteratura grecolatina devia no poc a la reforma de l'estudi de les llengües clàssiques promoguda en l'universitat pel catedràtic de grec fra Bernardo Agustín de Zamora.

Es reunien en el convent de Sant Agustín en Salamanca, hui desaparegut. Allí estava enterrat fra Luis de León i allí estava el seu hort, tradició de la que se sentien seguidors. Els autors principals de l'escola salmantina del XVIII, fòra dels ya mencionats José Cadalso i Juan Meléndez Valdés, són fra Diego Tadeo González (1733-1794), José Iglésies de la Casa (1748-1791), Juan Fernández de Rojas, Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), León de Arroyal, Juan Pablo Forner, Andrés del Corral i Ramón Cáseda i Escampe. Extrínsecos, pero vinculats en substància als modos poètics salmantinos estan el toledà Cándido María Trigueros (1736-1798), Félix María de Samaniego (1745-1801), Tomás de Iriarte (1750-1791), José de Vera i Clavijo, Pedro Estala i el primer i jovenil Manuel José Quintana.